Les arrels eren seques.
La calor les emporta
amb el vent fort d’agost
que se’n diu de l’oblit.
I jo penso en la vida,
les petjades petites
d’uns peus calçats de cuir
que baixen de l’esglèsia.
Les arrels eren seques.
En veig sorgir de noves
amb saba d’esperança
per defugir l’oblit.
Saviesa del rostoll
de qui vaig ser la ploma.
Un personatge ver
amb ànima d’infant.
Coneix el cercle lent
de les quatre estacions.
El cel n’està gelós
que es vesteix de cotó.
M’agrada el ball serè
del cel i de la terra.
El miracle primer
és aquest maridatge.
foto: Roser Blàzquez
Les vinyes del Miracle,
les vinyes del Senyor.
Protecció de les fulles
de verdor d’esperança.
En trauran un vi bo,
senzill i generós,
per portar a la taula
dels pobres pecadors
o de la gent amable
que porta cinquanta anys
venint al Monestir
per pregar al Senyor.
foto: Roser Blàzquez
Il nous est revenu,
cet homme sans histoire,
avec un cœur si gros
que parfois il défaille.
Un homme sans histoire
mais un sacré conteur.
Des bribes de passé
pétillant au présent.
Il nous est revenu
et on veut le garder.
Pierre peut bien attendre
…on lui a chipé les clés !
Fan l’amor arraulits sota l’instant.
Terenci Moix
Retrobarem les cel·les
del passat oblidat.
La joia dels infants
corrent per les escales.
Les converses joioses
fins al cor de la nit.
La gratuïtat del gest,
ben lluny de l’avarícia.
Tornarem a conviure
amb els amics de sempre.
Sense tenir cap por
de la pudor actual…
Petxines de la costa,
petxines foradades.
Un foradet casual
per somniar collarets.
Collarets de petxines
per unir les persones
que caminen per la costa
del matí a la nit.
Seran punts cardinals
o records ancestrals,
de les marors antigues
que ensorraren la platja.
Et si la gravité,
un beau jour, s’arrêtait,
par quelque mécanisme
qui nous échapperait…
Nous serions deux corps nus
sur l’île du Levant
et ma peau frôlerait
la tienne et l’aimerait.
Il n’y aurait plus alors
de grave pesanteur
pour empêcher nos cœurs
de soudain convoler.
El mar del sol ixent
és un ram de colors.
L’ataronjat del cel
es casa amb els blaus foscs.
I veig en els seus ulls
la fructífera absència
de la lluna d’agost
que el mira i ja l’adora.
El mar del sol ponent,
d’aquí unes horetes
hi afegirà els grocs
de l’amor consumat.
Il est l’homme des livres
qui vont de main en main.
Il sait les raviver
en leur offrant un lieu.
Ainsi est Isidore,
un homme hors du commun,
qui fête sa naissance
ce soir avec nous tous.
Le whisky de la Canya
est passage obligé
pour dire notre joie
de boire à ses côtés.
photo : Patrick Bieuvelet
Mais que le trait est clair
sous ce ciel sans nuage.
La minéralité
prend les tons de la côte.
La mer est d’émeraude.
Ses vagues endiguées
caressent lentement
la coque de la barque.
Il suffirait de rien,
le vol d’une mouette,
pour que l’œuvre chavire
du côté du levant.
.jpeg)
© Patrick Bieuvelet
Ha trencat els colors
en pedretes petites
per fer de cadascuna
la joia del seu quadre.
I ha fet de Cotlliure
el viu conservatori
de les noces joioses
entre el cel i la terra.
No falta cap matís
dels blaus intemporals.
La Cotlliure del quadre
és lapislàtzuli d’amor.
© Christian Gorgues