La place sans limite,
c’est un espace-temps.
Les abords d’un tilleul
dans les derniers jours d’août.
On pavoise le jour
de drapeaux de couleurs
pour célébrer les heures
qui mènent à la nuit.
On porte des victuailles.
Du pain et des melons
qu’on mangera ensemble
sous le feu des ampoules.
Le tilleul a verdi
pour accueillir son monde.
L’été touche à sa fin
qui invite à demain.
© Cristina Gelonch
Un œil sur le passé
d’une vieille lentille
qui a vécu les guerres,
la faim et la prison.
Un objectif de verre
qui a vaincu la peur
pour se faire témoin
des horreurs du passé.
Les luttes entre frères
et les combats des rues,
la victoire des uns,
la détresse des autres.
© Denis Planes
Han fet una rotllana
per celebrar el vespre
i sopar entre amics
a l’ombra del til·ler.
La vella tradició
és més viva que mai
amb totes les famílies
que li donen suport.
De peus veig la Cristina
que s’ha deixat els llibres
per fer literatura
amb tots els comensals.
Qualsevol nit
pot sortir el sol.
Jaume Sisa
La vorera és un cor,
un cor de formigó.
Suavitat de la corba
que atura els vianants.
Mes li falta el color,
el color de la sang.
No pas de les ferides
mes de la sang que bull.
I per què no li pintes,
amiga vianant,
aquest cor amb besada
de carmí i passió?
© Marta Blàzquez
Aquell angelet barroc
que duies gravat al pit
no es pot dir que hagi fugit
només que m’ha deixat lloc.
Enric Casasses
Ens hem unit de nit.
A recer de la nit.
Besades de vellut
i foscor sense mots.
I hem deixat parlar
les nostres pells vençudes
pel cansament antic
i les lectures vanes.
Ens hem tatuat mots
que no podíem dir.
Uns mots de compromís
més enllà de l’instant.
Sota la pell tan dura,
s’amaguen uns robins
dins de les cel·les clares
d’uns diamants granadins.
Tenen la sang molt clara,
molt clara i ensucrada.
Una sang estancada
que voldria viure i córrer.
I vet aquí que un dia,
una bella persona
es talla un dels seus dits
en voler descobrir-los.
Es barregen les sangs
de la magrana oberta
i de la dona bella
que s’ha obert el dit.
© Marta Blàzquez
La tempesta ha daurat
el rostoll dels afores.
És temps de tornar prest
a la foscor divina.
Pedretes del camí
guieu-me cap al cel,
al cel del monestir
on descansen els monjos.
Ja bec l’aigua lustral
de la grisor dels núvols
i m’estic preparant
per combregar amb ells.
© Marta Blàzquez