Paral⋅lelisme

Paral⋅lelisme. Imperfecte.
Meravellosament imperfecte
Mirall verd de les senyeres

del Casal del Conflent. 

Així sem quan actuem.

Iguals i lleugerament distints. 

Cadascú té el seu lloc

entre nosaltres. Sem colla

i molt més. Vine i gaudiràs!

 

© Marie Lopez

Germanor

Construcció fràgil i delicada.
Es barregen colors del Conflent
i del verd Riberal. Amb entusiasme

i serietat. Concentració màxima.

Un dia abans dels deu anys dels

Pallagos, la germanor s'expressa.

El blau del cel de l'estany assisteix,

silenciós, com un testimoni d'amistat

i ajuda. Catalunya Nord us necessita!

© Marie Lopez

A punt

A punt de trontollar, el pilar es manté
ferm. Força interna, cega i entusiasta.
L'Alain es fa ballarí i la busca verda

i blanca marca les dotze del sàbat,

al zenit del cel de Sant Esteve amb

unes taques de blau bressolenc.

Qui recordarà l'ensurt fugaç i

la recuperació sobtada? La Marie,

callada, ho grava tot. Per sempre.

© Marie Lopez

Jugant amb vocals i consonant

Xarada, xerrada, xerada.
Del joc de mots al fogueró,
passant per la conversa,

aquesta parella gaudeix
d'un fotimer de dons
en ritme i equilibrisme.

Mestres de l'enginy, tenen
un geni particular i únic...
... que es diu Genís.

(1er premi de la Bressolada:

un gelat i un poema personalitzat,

els dos per compartir)

© Marie Lopez

Estampa piadosa

A dalt del calvari, el Crist en creu.
Al peu, la seva imatge benèvola,

orquestrant la sagrada passió

El flanquegen dos lladres,

Bernabàs el pirata i el Yannick

que ja pensa en com sortir-se'n.

A una banda de la crucifixió,
la verge Françoise està resant.

Amb ganetes de salsa cubana.

© Marie Lopez

El pilar calçot

Al Mickael i el Samuel mestres en calembours

El miracle és a les acaballes
i ja surten, entre bastidors,
els bons actors.

Amb cap de salsa romesco i roba
de terra ben calçada, s'assemblen
al nec plus ultra del moll casteller.

Aquest és el secret del pilar de sota:
concloure l'actuació per unes postres
que tenen un regust d'entrant aperitiu.

© Marie Lopez

Un assaig

Al Martí

Un assaig. Qualsevol. Mes un assaig
excepcional. Com tots. Com cadascun.

Es barregen camises verdes de l'entitat

i roba de paisà. Braços aixecats. Cossos

ferms. El cor de Sant Esteve batega, lent.

A dalt, els castanyers somriuen, tendres.

Entre fille et père

À Marie et Henri

Entre fille et père, un collier,
un collier tout en or, confié

au détour d'un castell.

Les maillons sont épais, comme

des chaînes de forçat, mais ils sont

liberté, passant d'un cou

à l'autre, dans un sourire uni.

La nuit bientôt viendra, dans un noir

sidéral. Entre eux, l'or brillera.

Inversion

Et si nous inversions la coutume ancestrale
qui tire du papier le sang de l'encre vive,

l'élégant Garamond qui toujours nous enivre 

en barbouillant de noir la blancheur des vestales.

Du noir de l'univers, un jour de pleine lune,

la lumière naîtra au détour d'un nuage

des plus ébouriffés, onctueux comme un cirage,

en en faisant jaillir le feu de son enclume.

Qu'importeront les mots, la main peut bien attendre

de lire dans les astres l'inspiration soudaine

qui confie au poète un écheveau de laine

et l'invite à écrire quand gèle à pierre fendre

son cœur de troubadour recherchant dans la nuit

la poussière d'étoiles qui taira son ennui.

© Marion Guarinos

Fangars

Quina és aquesta febre freda
que et persegueix de sobte?
L'ombra fugissera d'un moix

o la impossibilitat d'acabar
la teva lectura a temps. Com
si tinguessis presses i reptes,

vago, inútil. Deixa't de febres
vanes i de moixos imaginaris
i vés-te'n a pastar fangars.

Un doigt dans le lait

Trempe ton doigt dans le lait tiède,
la terre cuite, vierge, le boira.

Palimpseste impatient, elle aura

tôt fait d'oublier tes écrits, ce geste

premier du poète,

tremblant devant la couleur de l'aube,

ou le chant imperceptible d'un coucou.

Ametista de fulls

Tractaré la novel·la com una ametista,
l'esquarteraré d'un cop i en treuré aguts

fragments de quars violaci.

Versos compassats dormisquejant a l'ombra

dels rengles negres i muts: alexandrins

ballarins i decasíl·labs valerians.

No m'importen els discursos polèmics

ni l'aspra voluntat d'épater le bourgeois

sinó la dolçor xafogosa d'una nit.

Laisser entre les mains

Laisser entre les mains courir la blanche espèce
que chantait Valéry du haut du cimetière,
car le sable égrené est un peu de la terre
où chacun des vivants croit laisser une pièce.

Si l'obole est fort humble, son métal fut frappé
par un vieux forgeron, qui aimait son métier,
mais pestait tout le temps,comme un vrai charretier
avant de disparaître, par le temps rattrapé.

Alors quand vous aurez entre vos doigts agiles
un peu de poudre blanche, de sable ou bien d'argile,
songez au forgeron, sans qui vous ne seriez,

parmi la multitude, qu'un pion désorienté,
croyant que l'échiquier a le confort d'une île,
oublieux de ses frères à qui il est lié.

En clau transfronterera

Som deixat entrar la veu dels callats
al peu de les imatges, en bocinets
petits, sense m'hi aturar.

Qui no capta l'alè, la confidència rara,
la sobtada imaginació d'una vida de llar,
no entendrà mai lo que som volgut fer.

Un homenatge blanc, en clau transfronterera,
per celebrar avui unes llaunes boniques que
ben aviat seran la sal de les converses.

En vers du roman

Je chercherai demain, entre les lignes noires,
deux ou trois vers jolis pour t'en faire un bouquet,

bien loin de la naissance des sentiments coquets

que le lecteur recherche quand arrive le soir.

On te sait romancière et moi j'écris des vers

que la nuit je surfile quand je te vois dormir,

plongeant dans ces histoires où souvent je me mire

en être singulier qui danse nu l'hiver.

Les vers sont fantaisie et le roman austère,

mais, bien souvent, ma foi, je goûte le contraire,

sonnant à cloche-pied, le glas de mes confrères,

qui aimeraient parfois surfiler de la prose.

En bel indifférent, je vois la vie en rose

une romancière m'offre l'apothéose.

He esperat

He esperat el cor calent de la tarda
abans d'escriure't uns mots tebis,
plens de la nostàlgia compartida.

Quant m'agrada el teu silenci quan

sé que m'estàs imaginant, entre fulls

de color i triominos aguts.

La nit ens espera com he esperat el cor

calent de la tarda. No pateixis per ta veu,

el ventolí me'n portarà la flaire viva.

Ta voix cassée

J'ai aimé ta voix cassée par le vent
et les courses incessantes, cette mèche

de cheveux qui voilait tes yeux

et m'entraînait à te suivre. Que douces

étaient les heures qui nous unissaient,

cherchant dans les sons rauques

le sable tiède de la grève et la saveur

douce du trinxat cerdan dégusté tard,

après le livre et les paroles. 

Mousseline moyannaise

Du livre à tous les livres, il y a un tel silence
que le lecteur hésite à refermer l'ouvrage.
Le carton est cercueil où s'enfoncent les pages,
naguère mousseline emportées par la danse.

Alors je me replie derrière le teck clair
et j'invoque Cioran et sa mauvaise humeur,
pour me défaire un brin de l'indicible peur
qu'il y a à essayer la pantoufle de vair

sur un pied fatigué par tant d'allées venues
entre les rayonnages et les plateaux télé.
Romancière primée dès son second roman,

Leïla s'est souvent vue portée jusques aux nues
par tous ces affidés qui aiment ce qui ment,
alors qu'elle ne voulait que le faux démêler.

Expressionisme

Qui somriu i qui no somriu pas,
agafats de la mà amb força i
delicadesa. El sol i la lluna.

© Marie Lopez

Impressionisme

Un barret de palla, al marge del pilar verd,
com una incongruència significativa, tendra
picada d'ullet del sol de maig.

Al darrere, l'edifici de maons vermells, quadrat

i auster com una reminiscència medieval,

ha trencat la seva ceguesa per obrir una finestra.

Entranyable talaia sobre una construcció fugaç.

Homes i dones del Nord han vingut ha retre

homenatge al sol endiumenjat. Impressionisme.

© Marie Lopez

Horitzontalitat de colors

Horitzontalitat de colors i matisos,
tendre contrast dels pantalons blancs,
units, i de les ombres fugisseres.

La fulla de quadres ja no talla entre

els dits, sinó que unifica les colles

aplegades. Han deixat enrere

la verticalitat minuciosa de braços,

cames i rostres concentrats. Apaivagats,

endiumenjats, preparen el vermut.

© Marie Lopez

La soie et puis la sente

À mon frérot adoré

Soixante : un chiffre rond. La rondeur de la barque
sur un étang ombreux. La soie et puis la sente
où l'on marche tout bas, car, si la course est lente,
c'est parce qu'on le veut bien, contre ces mille Parques

et tant d'autres Cassandre qui ont vite oublié
le beau métier de vivre et ce depuis l'aurore
jusqu'à la nuit tombée. Les enfants que tu adores
et ces mille plaisirs à qui tu es lié.

Le Sud déjà t'appelle, avec notre maman.
Trois jours d'anniversaire sont bien plus qu'un moment
pour savourer enfin la douceur du ponton

où tu t'es amarré un vendredi de mai,
sans aucune fierté, avec tes yeux tout ronds,
pour offrir à foison bien plus que ce qui plaît.

Trampairenovenca

Si volem, sense cost humà

ni tècnic, enlairar-nos cap 

al cel de Tarragona...

ens queden dues opcions: o bé

tenir periodistes amics, reis

de les hipèrboles com a l'Indep,

o bé canviar mides i escala.

El nostre estimat Hervé,

ja sembla haver optat, oi?

Sostre paradisíac

Knockin' on Heaven's Door

                    Bob Dylan

El terra infernal és rugós, fosc i cremant,
el solen visitar els diables als correfocs.

El sostre paradisíac és llis, clar i tebi,
dolça nostàlgia de les actuacions castelleres.

Mes quan toquen música a tota pastilla, diables,
sorollosos i castellers s'uneixen per arribar-hi.

© Marie Lopez

El pirata bo

Érase una vez un pirata honrado

         José Agustín Goytisolo

Qui és aquest casteller alt amb un pegat
blanc? No serà pas un d'aquests pirates
malèvols que ens roben tresors?

No, en absolut, que aquells fan pudor

i el porten negre i brut, el pegat.

Aquest, en canvi, el porta net i blanc.

És un pirata bo, gran jurista i cap de pinya.

Diuen que li ha passat pel gran amor que

li ha tingut una branca desvergonida.

© Marie Lopez

Llet doble

Escena surrealista al bar.
- Voldria una llet doble

- Un güisqui doble, vols dir?

- No, és que ja veig doble i crec

que he begut massa al Birreral.

- Mes, home, és que n'hi ha dues

de veritat i ademés són homes!

- Homes? Dues? Tu també has

de deixar de beure o prendre't

com jo, una llet doble... gegant.

© Marie Lopez

Campanar de Pau

Dues ciutats amb noms ben diferents
i una mateixa inicial, la P de Pau.

Dues ciutats que es reuneixen, un dia

de festa, per celebrar la seva ascensió.

Colles ambaixadores de la humana

convivència. Ambdues, a instàncies

dels Pallagos i amb ajuda del Riberal,

construeixen un campanar de vida,

de músculs i teixits. Un campanar de Pau.

© Romane Traby

Educat, molt Edu...CAT

- Com et dius?, li demana el joglar
vingut de l'Osona llunyana.

- Em dic Edu, li contesta aquest,

molt edu...cadament. L'Identi'CAT

és aixó: la festa col·lectiva i el brill

de cadascun dels qui l'animen.

Fa mesos que gaudeixo de l'amistat

discreta i sempre generosa de l'Edu.

Com cadascun de nosaltres!

© Marie Lopez

Germanes

Ja no valen els anys
sinó la talla i segur
que un dia s'invertirà

I, vinga!, a divertir-vos,

germanes còmplices,

que els pares són lluny

i quan s'acabin els jocs,

us tornaran a abraçar

i us regalaran!

© Marie Lopez

Tiet i neboda

Quanta complicitat
en aquests dos somriures.

El mestre músic ha deixat

la classe, però segueix irradiant.

La humanitat castellera és aquesta.

Lliure, generosa i plena de vida.

Vindran d'altres actuacions, d'altres

jocs, d'altres rotllanes. La il·lusió

no decaurà mai. Sempre en davant!

© Marie Lopez

Mare i fill

L'actuació s'ha acabat.
Ja és temps de riure,

jugar i ballar.

Instants preciosos, captats

per l'ull benèvol de la sàvia

fotògrafa.

Vindran d'altres actuacions,

d'altres jocs, però aquesta

foto ja és memòria nostra.

© Marie Lopez

Un tema tabú

I què fan amb els castellers,
caiguts d'altes esferes, quan

aquests es fan una mica...

-no he dit massa- grans?

Els envien un Àngel de la Guarda,

de cabells llargs, benèvol,

un xic ballarí, i amb guitarra foradada.

No pas un arcàngel guerrer com aquest

de la nit literària dels fills d'en Miquel

mes un Jaume sant que els acomoda

un parell de cadires de plàstic blanc,

reials (de Leroy-Merlin, clar)

i els instal·la, perquè s'aprofitin, com

en un últim desig, dels jocs musicals

de la canalla entremaliada.

Però vet aquí que ressusciten els vellets

amb bons talls de cambajó i gots de vi

negre servits per la Marie i el Samuel...

© Marie Lopez

Lumière

J'ai laissé la lumière se poser
sur le coin droit de la page
que je lisais, guider mes yeux

et réchauffer mon entrée dans le jour.
Libres paroles de l'émigrant grec
en Suède que la langue aimée me rend

familière. Une poignée de mots, comme
les dés d'ivoire d'un gobelet de cuir.
Le sort en est jeté. Et il me plaît.

Arbres de verd vestits

Cares conegudes i cares que no conec,
marca del temps que passa i roman igual.

Arbres castellers, de teixit i carn viva,

arbres de la plaça, de llenya i fulles noves.

Arquitectura semblant que canvia sense

moure's mai. O ben poc. No hi ha res,

ni ningú, sense força del col·lectiu, recer

càlid i bressol d'oportunitats. Tendre caliu

de la colla. I respecte. Protocolari.

© Marie Lopez, 2019

Fent d'agulla

A la Sylvie i a la Julie

Fent d'agulla, et trobaràs en el centre
de tot, és a dir, en el marge absolut.

Et posaràs de genolls, primer, com per retre
homenatge als companys sense qui no existiries.

Aixecaràs els braços, desarmats, i creuaràs mans,
amb força i delicadesa, com la busca gran d'un rellotge.

A partir d'aleshores, et faràs mitjancer, portaveu 
de cada peça del castell en benefici de tots. I cadascú.

Taula de català

Llavors de vida. Primaverenca.
Llavors petites i que ja germinen.

L'assaig s'ha acabat, continua l'acte.

No pas un teatre d'artificis exagerats,

sinó el gran teatre del món, amarat en

el nostre dia dia, vespre a vespre,

frec a frec respectuós d'individus vius

que comparteixen bones menges en

una taula de català inesgotable. 

© Laura Pi

Lletra dominical

Gents lents de la lectura

d'un diumenge grisenc.

Acaricio el llibre. Capcirons

sensibles i famolencs. Obro

i retrobo la pàgina deixada

enrere. La frase llegida fa

poc ja té un altre sentit i gust

de cafè fort i fred. Amaina

i m'encamino cap a Ítaca...

Deixaré el mòbil

Deixaré el mòbil carregant

i aniré a la dutxa, pensativa.

I, mentre regalima l'aigua,

assaboriré el temps callat.

Sense tu, i amb tu. Més...

Molt més. Genuïnament.

I, quan torni i el desendolli,

et contaré cada gota cremant

sobre el meu cos orfe de tu.

J'aime m'ennuyer

J'aime m'ennuyer, j'aime la sensation de vide
qui jamais ne m'angoisse. Je crois suspendre
le temps mais c'est lui qui me tient suspendu
entre ses doigts qui filent sa toile de satin.

Je ferme les yeux, multiplie les arrêts, hésite
pour un rien et me délecte de cette hésitation.
Mon cœur est une forge et si doux sont les chants
des oiseaux étourdis qui peuplent mon jardin.

On me croit affairé, il n'en est jamais rien,
du moins quand l'ennui m'envahit depuis potron-minet,
volant à la nuit noire, les heures de sommeil
que je pourrais gagner si j'étais moins oisif.

Estultícia

M'he sentit estult,
sense mots ni raó,

quan ha entrat el sol

sota el meu taronger.

Venia de molts segles

i no tenia gens de por

de la foscor del cosmos

ni de la seva fredor.

M'he sentit estúpid,

sense girs ni magí,

quan ha sortit el sol

sense mots ni raó.

Fullaraca primaverenca

Fullaraca de primavera.
Abril se'n va anar
i creixen les taronges
damunt del fullam sec.

On va passar la flaire,
de sucre i de mel,
que reinava al jardí
quan hi cantaven abelles?

Espero amb goig les fruites
del bon novembre daurat,
com una nostàlgia viscuda
del que hauria pogut ser.

Homo faber

Quelle autre liberté, si simple et si grandiose,
m'a-t-elle un jour échu que de prendre la plume,
en début de journée, et d'en faire une enclume
pour forger ma raison, sans en être virtuose ? 

J'écris entre deux langues, comme vous le savez bien,
mais c'est en une seule que j'aime ma moitié.
Des champs catalauniques, je me sens l'héritier,
quand, sur le traversin, elle fait un tout d'un rien.

Et est-ce pour cela que, quand je m'en sépare,
je reviens au bercail de ma langue première ?
Ma nuit n'a plus d'étoiles, je cours dans la bruyère

et si les mots me manquent, mon souffle est dans le sien,
qui toujours me soutient et fait naître mon art
de simple forgeron qui fait d'un tout un rien.

Orgull de pare

Quin és aquest miracle
que sobrevé al vespre?

En un local tancat,

tot blanc d'anonimat,

la bona gent s'aplega

i de verd es vesteix.

Els més petits de tots

aviat van cap a dalt.

Vet aquí com un pare,

ciutadà ben comú,

de cop i volta, sent

com se li creix l'orgull

quan sobre les espatlles

li ha pujat el fill.

© Hervé Pi

Borta

A mi, pobre burret, quan assagem,
sempre em situen del costat del bar
i mai del de la porta, com si aquesta

fos símbol estricte de temperança vera.

Mes mireu com el Jean-Marc concentrat

i fins al nostre estimat president Bernat

es dirigeixen cap a la porta, ambdós amb

una botella de birra a la mà. Doncs no serà

par una porta més una borta i el bar a la par.

Els petits músics

Els nostres petits músics 

ja fan com els grans.
Amb el seu instrument 

es concentren abans.

Els nostres petits músics

saben grimpar ben alt,

mes quan toquen tots tres

no hi ha ningú a dalt.

© Elena Pi

Aliversari + Al(is)ter anniversarius

Per culpa de la birra vella del Riberal,
m'he mogut entre català i llatí. -Us, Ups!

Dos aniversaris amb una inicial és molt,

mai massa. Entre el sultÀ de la tècnicA i

el cAvAller de les AmbulÀncies, hi ha

molta complicitat. Nihil novi sub sole

sed bonus nectar in Bao! Però oblidem pas

de tornar a la sobrietat, que se nos apropa

Identi'CAT i volem pas hi caure. O decaure!

Quand sonneront quatre heures

Quand sonneront quatre heures au clocher du village,
nous chercherons l'écran qui nous fit nous connaître,
quand les hommes fuyaient tout ce qui voulait naître
par peur d'un mal terrible qui décimaient les âges.

C'était un beau mardi et tu étais la source
d'un lent déplacement du jury littéraire.
Nous commencions tous deux la savante grammaire
d'échanges éloquents au terme de la course

d'apprentis romanciers en quête de ce prix
que plusieurs mois avant tu avais remporté.
Tu parlas la première, j'appréciai ton esprit,

oubliant ta personne pour mieux réconforter
chacun de tes semblables qui avait tant œuvré
à rédiger des pages jusqu'à s'en enfiévrer.

Un aniversari tutímic

S'apropa l'hora inesperada.
Dies, mesos, setmanes, anys,

fugen de la sintaxi i s'apleguen.

És com una rosella de pètals vius

i delicadament separats. Miracle

d'una construcció minuciosa

que juga amb les lletres del rusc.

D'individualitat a intimitat, per

la màgia de dualitat, es teixeix

un tuti multicolor i olorós. Passaran

d'altres anys, no en tindrem mai prou

amb les vint-i-sis lletres de l'alfabet.

Contrapicat

Colors essencials: verd de les camises i dels arbres,

vermell intens dels mocadors i de les teulades,

groc llaminer dels llaços i de les banderetes,

blanc pur dels pantalons i dels núvols, negre

profund de les faixes i del quitrà. I blau, blau

excepcional del cel on s'alcen castells nostrats

Raó de ser del contrapicat que anul·la la trista

gravetat que afecta els individus aïllats, però

no pas la colla reunida un dilluns U de maig.

© Fanny Jourda

Entesa

Riquesa de mitja horeta reunits

gràcies a la generositat dels tres

nostres vinguts del Nord.

Serenitat, riures i somriures.

Converses inesperades com aquesta,

llarga, amb un picard d'arrels bretones

parlant català i interessant-se pels noms

de llocs de la plana del Rosselló.

Senzillesa, humanitat. Entesa.

τέχνῃ

τέχνῃ καὶ ἐπιστήμῃ

                 Platon

Què seria la tècnica sense l'art i la ciència?

Ahir, al vespre, va parlar la cap de colla,

en nom de tot l'equip tècnic renovat.

Unes paraules precises, pensades, i plenes

d'humanitat com per a dir-nos que actuem tots

en benefici de cadascú i cadascú per a tots.

Què serien els millors castellers del món

si només fossin vint? A poc a poc, amb assajos

i actuacions moltes, farem pinya. I goig!

 

Johannes in excelsis

Diuen que, entre els deixebles, era el preferit,
el més literari, el més filosòfic, també.

Ahir el vam veure com el més eixerit i pillet.

A uns pocs dies de l'Ascensió, per dues vegades,

va ascendir als cels. Una primera, frustrada, amb

gralla, a capella, com per obrir-nos el gust.

Una segona, brillant, inesperada, amb gralla i timbal,

com per a revelar-nos que l'autor de l'Apocalipsi,

també podia ser l'escenògraf d'un apoteosi.

Un sol de sons

Tantes ulleres, portades o penjades,
com un collar de joies fosques i
embruixadores

i la música de les gralles que s'enlaira,

tot i la violència del vent indomable.

Seran uns encantadors de serps

aquests músics d'un dilluns festiu de maig ?

La gent del poble tanca els ulls i els escolta.

Apolit que ben aviat vindran els castellers!

© Marie Lopez

Mans unides

Com una sardana enlairada,
que fés del cel ventós el terra
estimat, les mans s'uneixen. 

Venen de tots els racons de

Catalunya del nord i, amassen

la pasta flexible i olorosa

d'un diumenge de primavera.

U de maig, dia de muguet blanc

i de dits reunits en un ram desitjós.

© Marie Lopez

Avi i néta

Com si tingués, al cap, una corona marial,
sang i or, o un estel fugisser, la bona néta,
despentinada, sembla volar.

De peu, sense immutar-se, l'avi experimentat

assaboreix l'escena, mil vegades repetida,

i, mil vegades nova i irrepetible.

El vent, fútil, els hi ret homenatge, amb una flaire,

tan fugaç com obsessiva, de patates fregides,

rostes i cargols a la catalana.

© Marie Lopez