In memoriam Maria Lluïsa Serra
El balcò de Maria,
na Maria Lluïsa,
obert cap a les aigües
del port i del passat.
El balcó de Maria
és una biblioteca,
d’esquena a tots els llibres
que s’hi guarden tostemps.
El balcó de Maria
ensenya la paciència
i dona a cadascú
un xic d’eternitat.
Trobarem a faltar
la lluna de setembre,
d’aquest mes de setembre
tan rodó i tan ple.
No l’haurem pas perduda.
La trobarem a faltar.
Trobarem a faltar
la lluna dels miratges.
L'astre dels somnis vells.
Dels somnis d’infantesa
quan el mar s’estirava
dessota el seu reflex.
Desgranarem la fruita
dels desitjos perduts.
La magrana rosada
que tenim dins la mà.
Hi trobarem granets
dels passejos d’abans
a la vora del mar
amb un barret d’ala ampla.
Em parlarà ma mare
amb la seu veu trencada
m’ensenyarà la llengua
que m’acompanya sempre.
Unes flors han nascut
de la terra llaurada,
de la terra guanyada
per la florista Laura.
Sus la terra morena,
entre les herbes verdes,
s’han dibuixat uns pètals
de color de tardor.
El casament preciós
del roig de les veremes
amb l’or del vell fullatge
i de l’estiu passat.
© Florissime
La canal a les fosques,
un matí de setembre,
dibuixa entre les ones
uns cors entotsolats.
Són els cors dels pescaires
i d’alguns hortolans.
Pescaires de bondat,
hortolans de ventura.
La canal a les fosques
és lloc per somiejar
i regraciar el món
que ens ha permès de viure.
© Maite Barcons i Reniu
Els amics de la cuina,
de la cuina llegida,
de la cuina viscuda
cada dia a la fresca.
A la terrassa ombrosa
del cafè del vilatge,
els dos amics conversen
en torn dels seus escrits.
Jean-Luc és el rapsode,
Fafa l’inspirador.
Asseguts a la taula
fan obra de memòria.
Au bord de ton chemin,
dans l’épaisseur feuillue,
tu vois naître le cercle
d’un rayon de soleil.
Une bague parfaite
pour signer ton union
avec dame nature,
un instant et pas plus.
Tu poursuivras ton chemin,
négligeant les fâcheux
qui te volent du temps
et nuisent à la nature.
Del baladre frondós,
unes flors aïllades
tenen somnis de mar.
Uns somis de balandre.
Un balandre rosat
balandrejant suaument
per l’aigua de la cala
un matí de setembre.
He fregat les flors roses
pensant en el mar salat
on aniré demà
amb mon cor de baladre.
Olives du jardin,
mes olives oblongues,
qui changent de couleur
au fil de mes semaines.
Branches ébouriffées
à l’ombre du toit bas
et de mes murs rosés,
quand je ne suis pas là.
Olives du jardin,
tendres ambassadrices
de ma maison d’ici
quand je m’en vais là-bas.
