Si je parlais au vent
ou bien s’il me parlait,
nous vivrions ensemble
le passé de nos vies.
Les chemins traversés,
les orages d’été.
Les bourrasques d’hiver
et les fleurs du printemps.
Nous croiserions enfin
les êtres estimés
et que le vent d’automne
un jour a emportés.
Selvàtica Roser,
la dona de ma vida,
escriptora de dia,
somiadora de nit.
L’imagino cap cot,
esbrinant aventures
d’entre la selva verge
on no m’endinsaré.
Selvàtica Roser
davant de la pantalla,
una finestra oberta
per deixar-m’hi entrar.
Tu as tiré d’un tiroir
un livre d’autrefois
que tu adapteras
aux lecteurs d’aujourd’hui.
La tâche est exaltante
et tu t’y donnes à plein,
découvrant des trésors
dans ce livre jauni.
J’ouvrirai ton tiroir
dans une ou deux semaines.
J’y trouverai par toi
ce livre réécrit.
La promesse de mots
que le printemps réserve
sous forme de billets
glissés dès le matin.
Des mots sans y penser,
des mots de presque rien.
Des lèvres qui s’entrouvrent
sur le temps suspendu.
La promesse de mots,
ou peut-être de vers,
sagement alignés
en attendant l’été.
Anirem a Sant Jaume
un dia de setembre
per regraciar l’arròs
que acaben de segar.
Portarem unes copes
de cristall palauenc
amb vi bo de les caves
que tenim al vilatge.
Retrobarem la flama
que nos agermanava
des del delta de l’Ebre
fins al peu de l’Albera.
Batega amb força el cor
de les teves paraules,
cada lletra de sang
que llegesc amb passió.
I veig néixer un triangle
de puntes catalanes.
Triangle de l’istiu
amb la blavor al centre.
La blavor del teu mar
i de la teva lletra
amarada de tinta
que llegesc amb passió.
Una rosa de maig,
de les últimes hores,
la mare de l’amic
que tinc al meu costat.
Al costat del meu cor,
tan orfe de sa mare
com en soc de la meva
al final d’aquest mes.
No fa pas gaire estona
xerraven totes dues
en el poble tan blanc
que diuen dels francesos.
I ara totes dues
rallen al paradís
del seus fills tan sensibles
que les ploren plegats.
C’est la fête des mères,
un beau jour de fin mai.
Moi, j’ai perdu la mienne
un dix du mois d’août.
Et je pense à l’amour
que portent les enfants,
les enfants de tout âge
à leur mère adorée.
Qu’elle soit avec eux
recevant un bouquet
ou bien au fond des yeux
de ceux qui la regrettent.
C’est la fête des mères,
de toutes les mamans,
un souffle de bonté
sur le chemin de vie.
Avui és trenta-u,
el trenta-u de maig.
El dia de la mare,
un dia sense tu.
Sense flors del germà,
sense presència meva.
Dia d’agraïment
per l’amor que donaves.
Un amor sense límits,
tot i sent raonable.
La passió pels detalls
que ens omplien de goig.
Et tenim dins del cor,
el cor, el cos i l’ànima.
Absent ets la presència
que ens guia pel camí.
Al taller tallarem
dos o tres bacallans
amb rall improvisat
de llum i moscatell.
Al taller rallarem
per defugir la ratlla
la impossible frontera
de l’Albera tan blava.
Al taller callarem
les moltes injustícies
i farem de la llengua
el ciment de demà.
T’oferiré el mar,
no pas l’oceà fosc
sinò un mar petit
de cala menorquina.
Dormirem a la platja
hores de lluna plena,
desgranaré la plata
entre els teus cabell bruns.
T’oferiré les aigües
dels meus avantpassats:
la infantesa d’en Quicus
amb la infància de Tònia.
Seran hores plaents,
de mots i alenades.
Volaran les besades
com gavines geloses.
Al dottore Vincenzo
Ho trovato alla tavola
dei bambini impatienti
il riflesso del sole
di un pasto al Vernet.
La luce dei chicchi di riso
della paella da Jean-Claude,
il nostro cappo di oggi
che deliziava tutti.
Ho trovato alla tavola
dei bambini contenti
il riflesso della gente
che condivideva la gioia.
Damunt la paret seca,
la figuera ens mirava
per oferir-nos ombra.
Sens exigir-nos res,
per la simple alegrança
de veure la paella
que compartíem tots.
La sentia a l’esquena,
benèvola presència,
xiuxiuejant paraules
d’admiració sincera.
Damunt la paret seca,
la figuera recorda
la nostra alegrança.
