Quand Fafa n’est pas là,
le café prend des airs
de maison dans l’attente.
Le froid venu des monts
entre par les fenêtres
et les bannières vives
pensent bien tristement.
Attablée toute seule,
Martine est orpheline
de nos conversations
qui ont baissé d’un ton.
Mais Jade est aux manettes
et veille sur les gens
qui entrent en parlant.
Can Fafa sans Fafa
prépare le terrain
pour le voir revenir
nous parler en riant.
L’antiga cort dels porcs
esdevé la mansió
d’un home de la vila
retrobant l’essencial.
L’esperit de la Cova
i de les reflexions
que prepara al saló
davant la llar encesa.
Hi acull els amics,
la nombrosa família,
amb uns plats exquisits
que cuina amb parsimònia.
Diuen que s’ha jubilat
de les moltes empreses
que comptaven amb ell
i ara se'n troben òrfenes.
Mes ja sé que aquests dies
està coent projectes
de llibres i de mots
per oferir al món.
Por causa dos costumes dos peregrinos
de trazer folhas de palmeiras para casa com eles…
Tens el nom de les palmes,
i dels records llunyans.
Ets pelegrina bona
i dona peregrina.
Cada dia al mati
fas uns jocs de paper,
de colors i desitjos,
tan senzills com el pa.
Que siguin molts els dies
que ens aportin a tots
l’ombra suau del teu nom
amb la teva conversa.
Un dinar entre amics.
El gust de compartir
uns bocinets del mar
amb la bona conversa.
Bacallà trossejat
ballant en la paella
amb desig d’all i pebre
i de forn ben calent.
La una del migdia
al peu de la Segarra.
Una caseta nova…
de mil vuit-cents noranta.
In memoriam Philippe Favier
Le maître des sornettes
a jeté son chapeau
dans le trou d’une fosse
avec ses oripeaux.
Et voici que son encre
se fige dans les tubes
des petits Bic Cristal
qu’il aimait voir couler.
Et pleurent les figures
épinglées sur les murs,
orphelines d’un père
qui savait dessiner.
Amb els dits regalats,
el record de les mans
caminant de bracet
per la sorra del mar.
Amb els dits regalats,
escrivint al compàs
pels grans fulls de la vida
o bocins de paper.
Amb els dits regalats
de caricies perdudes
per les nits sense son,
amb ditades de mel.
Le rouge est leur couleur,
le rouge de la vie,
le rouge de la mort.
Ils fixent la mémoire
avant qu’elle ne s’oublie.
Mais ils sont sans regret,
contrairement à Piaf.
Le noir est leur destin,
le noir après la vie...
...et le noir de la mort.
