vendredi 30 septembre 2022

Ceguesa verbal

No les conec, ni les coneixeré, potser.
La vida és tan breu, la donna è mobile.
Em falten el moviment, l'aire expel·lit,

les veus, les mirades del públic atent,
estupefacte, la saliva suspesa. L'hora,
els minuts, els segons aguts s'estripen

com si fossin de cotó o de paper mullat.
Body language?... Big Bang de gestos,
sense els quals, la llengua perilla.














© Fàtima Anglada

Une odeur

Une odeur de pastis flotte
dans l'air clair du café.

Légère, pas entêtante.
Une odeur invisible,

tant les verres sont vides.
Sur le mur de gauche, Louane,

chante. Un consommateur
tourne les pages du journal,

avec parcimonie. Il ne lit pas,
il communie avec le rituel

du matin. Qu'importe le deuil
du monde à la Tramontane...

L'amour

L'amour. Tout simplement.
Celui qui dessine un sourire
sur les lèvres et s'accommode

de l'absence. Le formica brille,
les voix rocailleuses de Bages
parlent de champignons.

Je ferme les yeux et je laisse
l'amour m'envahir. Simplement.
Si simplement.

jeudi 29 septembre 2022

J'ai quitté

J'ai quitté la ville
pour les vastes champs,
l'ombre qui défile,
tout dernièrement.

Un pré de chevaux
et des rues étroites,
un hangar si beau
et sa chaleur moite.

J'ai quitté l'urbain,
son fourmillement,
tant de citadins
pour le firmament.

Aimer

Aimer le souffle dans le cou,
tout contre l'arête du mur,
qui rapproche les corps.

N'aie pas peur

N'aie pas peur de la peau
qui s'enfuit, de sa clarté
que boit le jour naissant,

jusqu'à laisser la tasse
vide sur le rebord vain.
La peau qui te retient

est celle qui demeure,
quand se ferment les yeux
au jour laiteux qui se lève,

et que tes jambes partent
déjà vers l'usine, le bureau
où il n'est plus de peau

mais des feuilles au grain
égal. N'aie pas peur. Non
N'en ai pas peur. Rejoins-la.

Stormy Weather

El temps s'ha suspès,
la vella xemeneia
és una busca sense

esfera. S'està apropant
la tempesta, pintant-ho
tot de gris fosc i humit.

S'esvaeixen els colors
i els veïns tanquen
finestres i persianes.














© Roser Blàzquez Gómez

Tres aMics

Diuen que nos assemblem a Déu.
La nostra inicial és feta d'ones
i nos agrada el mar. A Sant Llorenç,

Canet o Binibèquer. Avui fem festa.
El Miquel, el Mickaël i jo, el Michel.
Tres aMICss castellers que fan pinya

i no poden viure sense els altres, 
xerrant, ajudant, aguantant o...
mmmenjant com uns mmmorts de gana!



T'han demanat

T'han demanat d'escriure versos,
però no t'han dit ni com, ni on.
Aleshores t'has aixecat i has obert

el calaix del temps, de fusta vella,
inflada i olorosa, d'aquesta que grinyola
quan se l'obre com per espaordir els lladres.

Hi havia ploma bona i tinta violeta, amb gust
amarg d'ulls tancats. Els versos fluïen serens
i no han tornat mai més a demanar-te res.

mercredi 28 septembre 2022

Mans

Mans que no demanen res,
mans que s'ofereixen
i s'entrellacen.

Força inaudita de la unió,
més enllà de les cares
que s'amaguen, s'esfumen,

tanquen els ulls, desapareixen.
La unitat és força i els segons
viscuts plegats, una eternitat.

















© Marie Lopez

mardi 27 septembre 2022

Contrapicat

El concurs ha acabat,
ja és hora de rebre premis
i de xerrar amablement.

Les ascensions forçudes
deixen lloc al contrapicat
del fotògraf,

com una... picada d'ullet
còmplice. Vint-i-cinc anys
del Riberal s'ho mereixen!
















© Ajuntament de Torredembarra

Oxímoron

Silenci cridaner.
No surt cap so
d'entre els colors,

com en un quadre
de Munch. Teles
clares, cossos corbs.

La lletra és de dits,
els versos de torsos.
Escultura fugissera.

















© Ajuntament de Torredembarra

No tanquis els ulls

No tanquis els ulls, Tania,
que unes papallones de tinta,
pell i amistat, estan vetllant

per tu. El pes vell de la terra
dormilega et voldria estirada,
però et mantens ferma,

amb els ulls ben oberts
i la boca tancada. Silenci.
Qui parla, sóc jo.















© Fleur Fields

Funambulisme

Funambulisme. Vertical.
Res de corda d'acer ni
de sabatilles de feltre.

Tot és lentitud, equilibri,
mans que aguanten, braços
que guien. Vera parsimònia

de gestos, per uns segons,
amb regust d'eternitat.
Ascensió castellera.
















© Fleur Fields

Un poeta fa anys

Al Raül Benéitez

Un poeta fa anys. 
De sons i de mots,
de sal i d'estel.

Un poeta company.
Laments de joia,
somriures de plany.

Un poeta fa anys.
De precs i de goig.
Amb versos d'infant.

lundi 26 septembre 2022

haikulleres

Un castell suspès.
Dubtes, interrogacions.
Parlen les ulleres.
















© Marie Lopez

Abstreure's

Abstreure's. De la pinya.
Un segon. O dos. Mirar
amb complicitat l'ull viu,

el memorial de la colla
que ho grava tot. 
I tornar a l'esforç unit,

compartit. De mans, dits,
pells, músculs. Carregar,
descarregar. Ser un. I tots.















© Marie Lopez

Sengles mirades

Science sans conscience
n'est que ruine de l'âme.
                        Rabelais

Mirades. Obliques. Profundes.
Mirades conscients. Els cossos
es preparen ja, les ànimes

vetllen, a l'aguait. Qui ha dit
que la col·lectivitat ofega
l'individu?

El Rodolphe, el JB, l'Henri,
el Jean-Louis, amb sengles
mirades, nos diuen el contrari.















© Marie Lopez

Amistat

D'ànima, i no pas de mistos,
l'amistat és una flama que brilla,
escalfa, i no s'extingeix mai.

El verd de l'esperança, el vermell
de la passió, i el negre d'uns ulls
bonics de la filla petita, són tinta

multicolor d'un relat de la vida
que, dia rere dia, humilment i
amb constància, nos regalen.





















© Marie Lopez

Preparatius

Entre murs de formigó i d'escalada,
la nostra colla està esperant el seu
torn. Al capdavant, molt concentrats,

els músics, ànima secreta del grup,
sense qui no tindríem esma ni ritme.
Després vindran castells, torres

i pilars. Amb la cantarella secular
dels apassionats de la nostra llengua,
veu i cultura.
















© Marie Lopez

Batman, amb el nas trencat

Hem perdut l'enxaneta,
ha caigut del bus,
i s'ha trencat el nas.

A veure si, sense ell,
trontollen els nostres
castells tan verds...

No t'amoïnis, Batman,
que Halloween queda lluny
i encara et necessitem!





















© Marie Lopez

Educació

A l'A i l'I

Descalços, asseguts en capses de cartró
enfonsades, pare i fill estan esperant
l'inici del concurs. Al davant seu, viva,

tota una simfonia de sons i colors. Entre ells, 
callada, la calidesa de la passió compartida.
Apresa, transmesa. Dia rere dia. Somrient.

Educació fora dels bancs de l'escola. Castells
de saviesa, pilars de cultura, pom de concòrdia.
Més enllà de les desventures casuals.



Aigua de vida

Sota el braç, destapada,
una ampolleta d'aigua.
Viu record de la terra

deixada enrere. Queden lluny
els castells estimats, l'amistat
juganera de la canalla.

A la camisa, l'escut en recorda
la permanència. L'aigua de vida
flueix ja, fora de l'ampolleta.





















© Julie Verdière

A distància (2)

Autoritat natural, benèvola.
El nostre president, a distància,
ens està mirant, amb emoció.

Ha deixat le seva pipa de mariner
bretó i sintonitza amb cada moviment
dels nostres cossos. Orgullosament,

sense cap mena de vanitat ni lleugeresa.
Quan tornem, apreciarem la seva paraula
lenta i profunda. I nos en nodrirem.



A distància (1)

A distància. Amb molta calidesa.
La nostra cap de colla assaboreix
la companyia familiar, amistosa,

tot veient-nos carregar i descarregar.
Moments preciosos, rars, simbòlics.
No som una entitat qualsevol,

la vida batega en cadascuna de les
cèl·lules de nosaltres i, ben prest,
d'un nou o d'una nova casteller(a).



samedi 24 septembre 2022

Dos carrers

Dos carrers cèntrics, estrets,
dos carrers menestrals. Cruïlla
de segles i generacions

A la façana d'una casa, xifres
antigues i un relleu, indesxifrable.
Al davant, la vella capella

balla sarabandes i menuets. A porta
tancada. Mentrestant, espero i,
entotsolat, componc odes rurals.

Et si...

Et si tu me donnais tes lèvres,
pour un concert ou un baiser, 
si tu laissais glisser l'incarnat

de ton souffle sur les mots
que pour toi je compose.

Et si tu me donnais tes lèvres...

Essor

Le silence de la pianiste,
ses yeux clos. Les doigts
attendent la reprise.

Le public se suspend à
ses mains et à sa robe
longue, interminable.

Rakhmaninov exige
la lutte, les sauts sur
le tabouret. Essor.

Sur un bristol

Sur un bristol brillant,
le cœur. De sang. Et un.
Ni le tranchant carreau,

ni les sombres trèfles
et piques. La seule carte
que mes draps attendent

et que le temps désire.
Où sont mes manchettes
pour que je l'escamote ?



Tomates

Verde, que te quiero verde.
    Federico García Lorca

La profusion du monde,
dans une caissette de bois brut.
Voici que l'orbe disséminé s'allonge

jusqu'à faire éclater le cercle.
Le jaune s'unit au rouge, avant
de se diffracter en couleurs

insoupçonnées. Le couteau à lame
fine attend l'heure du dîner. Dehors,
volent des hirondelles grises.





















© Brigitte Prédeval

Pelegrinatge

Cortina blava, l'Ester toca
i dialoga amb ocells blancs
que dibuixen els seus llavis.

A fora toquen hores. Les set.
Els seus dits volen pel teclat,
perseguint un Liszt entristit

que busca en el sonet cent-quatre
del Petrarca la clau alexandrina
de l'amor infinit. Pelegrinatge.



vendredi 23 septembre 2022

Tanca els ulls

Tanca els ulls i apropa't.
Roges, les nostres roselles,
s'atreuen i ja freguen pètals

ingràvids, en silenci, com
fan, en el fons de la cala,
les fosques ortigues de mar.

Tanca els ulls i deixa escapar
de la boca la sàvia cançó
dels pescadors de perla.

Silence

Il y eut ce silence soudain,
les heures froides, le carreau
terne. Le corps vide s'engluait

dans de menues occupations,
sans qu'il ne cède à l'idée,
toute simple de franchir le seuil

et de cueillir, dans le caniveau,
ces fleurs hasardeuses que le vent,
incertain, avait fait germer.

Incarnations

Me feras-tu monter un demi pression
et un délicieux sandwich au jambon
de la brasserie Dauphine ?

Mais tu sais bien qu'elle n'existe pas,
sinon sur l'une des pages cornées 
de ce vieux bouquin des Presses de la Cité.

Me décriras-tu le baiser volé des amants
sur ce banc de la place Clichy, le soir ?
Assieds-toi, ici même, et ferme les yeux.

M'agrada

M'agrada pensar en tu,
mentre llegeixo silent
una novel·la ambientada

lluny d'aquí, a París,
fa gairebé cent anys,
però en els barris vius,

on ens agradava passejar,
fa poc, fa gairebé un segle.
De bracet i mirant el cel.

Décompte

Je compte sur mes doigts.
Pas les syllabes, ni même
les lettres ou les sons.

Je compte sur mes doigts
la portée régulière des vers
et la blancheur qu'ils détachent.

Je donnerais beaucoup de mon temps
pour savoir décompter, à l'envi,
les sentiers des Buttes-Chaumont.

Et l'âme est nue

Le corps pudique,
la peau si claire,
le temps seul avance
et l'âme est nue.

Qu'importent les doigts
et la boucle de cheveux
qui s'y enroule.
L'âme est nue.

Il n'est de nuit claire,
ni de jour assez livide
pour reposer l'esprit
et l'âme est nue.

jeudi 22 septembre 2022

Biblionejant

Bevent paraules de llibres
antics, m'entren ganes noves
d'estirar-me per la blancor.

Un somier dur de melamina, 
uns llençols de paper bíblia
i la cantarella de l'Alberti.

Tanco els ulls i les idees.
Vull sons i flors del jardí.
A fora plora la font callada.



Propuesta deshonesta

La luna en la galería
se parece a un pastel,
le ofrezco un ave María,
yo que no tengo mantel.

Huit en huit

À la mémoire de Rafel Alberti

Je viens des jardins odorants,
où tu t'es cachée mon amour.
Viendras-tu me voir en pleurant
pour m'arracher un brin de cour ?

J'ai aimé du jasmin l'arôme
et du réséda la vigueur,
les fleurs intimes qui embaument
et cette pergola de verdeur.

Al Jardinet

Al Jardinet, s'hi està bé.
Cafè cremant i saborós,
blancor de la sala.

Les converses van i venen
entre sorolls de plats i fons
sonor d'una televisió remota

que s'expressa en castellà.
Ballen les llengües.  Somric.
Al Jardinet, m'hi sento bé.

mercredi 21 septembre 2022

Mirar el cel

De tant en tant, convé 
alçar el cap i mirar el cel.
        Ponç Pons, Dillatari 
        
Era una nena celebrada per tot,
l'acollien al Barça, intimava
amb jugadors i periodistes,

guiada per la mà del seu germà
gran. A poc a poc, s'allunyava
de la seva mare. Un dia, aquesta

se li va morir al davant seu.
Li digueren: no pateixis, està en 
el cel. No alçà mai més la mirada.

mardi 20 septembre 2022

Verba volant, scripta manent

Qu'il est beau cet envol des paroles,
quand le soir se fait et que l'on converse
à bâtons rompus, sans souci du temps

qui s'écoule ni de la langue malmenée.
Et qu'ils sont tristes ces mots couchés
par d'obscurs employés à manches

de lustrine qui ont oublié la saveur
d'une langue qui fourche, ou la toux
inopinée de la concierge enivrée. 

Écritures

Sur un fond de toile verte,
la grammaire des mains
et des objets. Hexagones

aveugles dans le silence,
clairvoyants dans le beat.
Une langue se modèle

par petites touches, avant
que les amis se joignent
et que le monde exulte.



















© Marco Walczak Project

mi fa sol la si do re mi

De la lletra a la teva mà,
quantes carícies. Un ball
de dits, cordes i llavis.

Taral⋅leges, movent-te.
Una dansa d'espatlles
i de peus, al compàs.

Dónes la volta a la guitarra
i te'n fas una taula sonora
on apuntes la llengua de demà.




Què pensaria...

Què pensaria el conco Sindo si veiés 
sa seua neboda dinant amb es seu fill
petit, a una terrassa de Perpinyà?

Recordaria, sense cap dubte, aquell dia
on la filleta, vestida de gala, va llegir
un des seus poemes en públic...

Bressol del sol, muntanyes encantades,
plenes de vinya i d'alzinars ombrius...
I ara me l'imagin recitar. A poc a poc.

Une loupe magique

À ma mère, 
en son quatre-vingt-douzième
anniversaire

Je n'ai jamais emprunté la loupe 
de ma mère, embuée par mon regard
oblique et timoré, plus que par l'usage.

Je ne l'ai jamais empruntée, car c'est
une loupe magique. Quand elle la prend
et la rapproche de ses yeux,

la parole se libère et la réalité observée
n'est qu'un vague prétexte. Il est des fées
coquettes, à baguette duveteuse.

Moi je préfère ma maman, avec sa loupe
embuée, qu'elle tient comme une reine...
et sa parole inextinguible...

Natura viva

M'he desagradat dels bodegones foscos i rancis,
i, ara, de la natura, busco la vida i la fresca blancor.

Una taula clara, de melamina ratllada per llapissos
i carteres, un bon llibre, les ulleres i el barret, per

caçar papallones pel camí, i un ordinador portàtil,
per escriure-vos les meves impressions de lector.



Pater Familias

L'amic, el company, el marit,
el pare. Tota una vida al servei
dels altres, i, ara, la descoberta

d'una altra complicitat, sense
exclusives, on cadascú actua
amb els altres, per al conjunt.

Bonica i sorprenent revolució
que no s'hauria imaginat.
Un Pater Castellas?






















© Jean-Luc Bayle

Una mà, un amor

Una mà que uneix, delicada,
serena. Què guapos són aquests

dos que vesteixen de verd
i somriuen a la vida senzilla,

molt més enllà dels castells,
on tots aprecien llur valentia!















© Jean-Luc Bayle

In fraganti

Com en un mirall sobtat,
deliciosament indiscret,
des de la foscor d'ulleres

i objectiu, l'Elena i la Marie,
surten a la llum, concentrades,
oblidant-se per treure millor

tot el geni d'una actuació
fugissera que ritma el batec
d'un poble sense fronteres.
















© Jean-Luc Bayle


Ulleres

El sol i l'ombra. Ulleres frontereres
entre mons que ignoren les falses 
divisions. Un detall accessori?

No pas. L'Hervé parla i actua des
de l'ànima, sense preocupar-se
pel temps que fuig.

Llueix una camisa verda, senyal
i proclama d'esperança. 2 d'abril,
11 de setembre, 7 de novembre...
























© Jean-Luc Bayle

David

Ja no necessita el filisteu Goliat
per existir. Del peu del Pirineu,
en David ha tret a les planes,

força, gentilesa i intel⋅ligència.
Fa pinya dintre del castell i
per cada vila o vilatge on anem.

Si veieu el seu mocador vermell
no tardareu en veure família, amics,
tot un cor que batega en torn d'ell.



 

















© Jean-Luc Bayle

lundi 19 septembre 2022

Victòria serena

És una victòria clara,
sense vençuts ni pau,
tot just un descans.

Els castellers fan pinya,
humils, dedicats, però,
a vegades, el fotògraf

sap treure'ls, de sobte,
i sense que ho vegin,
la flama de la felicitat.










© Jean-Luc Bayle

Respir

Un instant, un segon de respir,
al cor de l'actuació. Les ones
verdes s'apaivaguen,

El cos cansat es deté, el cor
exulta en silenci. El perfil
d'or de la Julie esdevé,

el temps d'un respir, l'ànima
emblemàtica d'un Riberal ben
concentrat, camí de Torredembarra.





















© Jean-Luc Bayle

Nombre color

Diuen que les antigues piràmides
s'edificaven seguint el nombre d'or.

Les nostres, de força i suor, pugen
a dalt gràcies al nombre de color.

Amb camises distintes les colles
fan pinya i cadascú d'una baixa

el cap per ajudar a aixecar-se un
castell que no veurà mai coronat.















© Jean-Luc Bayle

La courbe d'une main

Mi fortuna aliquid semper amare dedit.
        Sextus Propertius, Carmina, II, XXII

Pas un prénom, une frange, une coquetterie
dans l'œil, ou un cheveu sur la langue...

Mais pourquoi donc les jeunes femmes aimées
par Properce, sont-elles si criantes de vérité ?

Peut-être parce qu'il met sur leur face sans nom,
le masque des déesses ou des personnages antiques,

qu'il les relie à un passé commun, aujourd'hui nié,
mais dont on a retenu les noms sonores : Perséphone,

Hélène, Doris, ou bien qu'il saisit avec justesse
la courbe d'une main qui s'abreuve au ruisseau.

Scis here...

Scis here mi multas placuisse puellas
        Sextus Propertius, Carmina, II, XXII

Quelle fraîcheur dans les vers élégiaques de Properce...
Un vieil homme regrettant les fruits de sa jeunesse ?
Non point. Il a vingt-deux ans et vient d'abandonner

la carrière du droit pour taquiner la muse. À moins que
ce ne soit elle qui ne l'aiguillonne dans le ressouvenir.
Ses vers sont sans âge, et je maudis le corset des études

et la facilité moutonnière qui nous le font abandonner
au bord du chemin, ou plutôt, à l'ombre odorante d'une
bibliothèque de bourgade, alors qu'il ne voulait qu'aimer.



Vida coral

Vull una vida coral,
una vida senzilla,
sense entrebancs,

una vida on s'uneixen
les mans i s'encaixen,
guiades pels cors

units i les ànimes
a l'uníson. Vida
coral. Castellera.















© Marie Lopez

samedi 17 septembre 2022

Un regard complice

Un regard fugace, lèvres pincées
et souriantes, narines écarquillées.
Le trompettiste attend que le pianiste

glisse du solo à l'accompagnement.
Vieille complicité que la brève
rencontre en Suède ravive.

Quelques minutes pour exprimer chacune
des rencontres d'une vie en une simple
balade, pardon, une romance.



Entrena d'hora

A la Clara

Entra en la ment,
entra en el cos,
l'entrenament.

Paraules, gestos,
tota una vida
en unes passes.

Entrena d'hora,
que tens bona
entrenadora.


















© Roser Blàzquez Gómez

Quand la nuit tombe

À la mémoire de Charlie Haden

Quand la nuit tombe,
les feuilles s'espacent,
les notes se disjoignent,

l'air fraîchit et perd, peu
à peu, ses couleurs. Heure
violette de l'assoupissement

et de la réflexion. Plus d'aigus
ni de notes acides, les notes
basses s'imposent. Avec sérénité.



Amitié

Une photo saisie sur l'instant,
brumeuse, mal ajustée, moment
de profonde félicité.

Entre les deux amis, des trésors
de la terre, effilés, et entre eux,
des milliers de mouches,

qui les agacent, sans jamais pouvoir
interrompre le fil de la conversation.
Ah, que la vie sait être belle !



Bluettes

J'aime les bluettes de jazz,
comme j'aime les coquelicots
libres, caressés par le vent.

Les doigts dansent sur le bois,
on fredonne, et la vie simple
continue, indépassable.

Le café brûlant refroidit,
les vers piaffent sous le clavier
et la bluette se trémousse.



Deu anys

Al Miquel Mariano

Deu anys i de cop i volta,
la foto casual surt i llueix.
Colors d'un estiu a les acaballes,

promoció d'una pel·lícula taquillera.
Record de passeigs per carrers estrets
de Maó, camí de casa d'en Miquel.

Deu anys, gran part d'una vida d'home,
deu anys fecunds d'amor profund i ver
cap a l'illa dels meus avantpassats.





Un platet de plàstic verd

Un platet de plàstic verd,
d'aquests promocionals,
d'un sol ús, llençable.

Rascat de mil ferides,
t'acompanya dia rere dia,
al dematí, aguantant

llesques cremant, ganivets
durs i assaborint converses
lentes i profundes.

vendredi 16 septembre 2022

Bleu à la quinte

À la mémoire de Red Mitchell

La fumée des cigarettes
embue l'atmosphère du club
et la toux monte à tes lèvres.

Alors, délaisse la quarte où
tu accordes ta contrebasse et,
vengeur, accorde-la à la quinte,

comme le font tes amis violonistes,
au smoking impeccable, mais moins 
poètes que toi, mon ami rouge en bleu.



Il lâche sa basse

À la mémoire de Pierre Michelot

Le siècle n'a pas cinq ans, Pierre, sans relâche, joue.
Sa mémoire s'éparpille et se rassemble un peu, jamais
beaucoup, quand ses doigts se réchauffent sur le manche.

Alors, il ferme les yeux et laisse venir à lui d'antiques
images. 1959, Bud Powell, Kenny Clarke et lui, bien entendu.
Le Club Saint-Germain, la chaleur, la fumée, la sueur

le long des doigts, sur le manche. Puis le silence, la soif,
la glace qui tinte dans le verre et le scotch qui danse.
Mais la magie n'opère plus et Pierre lâche sa basse.