Coloraines apaivagades

El paper gruixut s'ha begut
l'aigua de la bassa, deixant
aïllats els pigments vius.

Constel·lació de planetes
rodons i, entre ells, rojos
filaments i blaus núvols.

La vida. Pura, essencial.
La vida a les beceroles.
Ara comença la simfonia.

Aquarel·la: Marion Zibelli

Il y a tant

La nuit je mens.
Je prends des trains à travers la plaine.  
                                       Alain Bashung

Il y a tant de villes que j'ai connues, 
sillonnées, scrutées, aimées et trahies.

Tant de villes qui me reviennent la nuit,
avec leurs noms. En deux ou trois langues,
parfois. Des réelles et d'autres de fantaisie.

Il y a tant de rues, de lacis, de venelles,
où je me suis perdu, et d'où je reviendrai.

Une ombre

La mer, la mer toujours recommencée.
                                        Paul Valéry

Une ombre hasardeuse, paresseuse,
un effiloché de rabane au vent
que le soleil de midi néglige.

La peau, yeux clos, la sent,
que gagne soudain la tiédeur.
Fines gouttelettes qui cherchent

la mer, si peu, si tard recommencée,
et deux lèvres qui se disjoignent
et s'abreuvent à l'ombre écarquillée.

Deixadesa

Entre festes, al migdia,
mentre la família descansa
i somnia lleugerament,

la llengua, exigent, em treu
de la deixadesa i vol versos
crus, a guisa d'homenatge.

Lliures, blancs: tres manats
d'herbes molles i que la ment,
enamorada, posarà a assecar-se.

Cum grano salis

Un grain de sel, un seul,
que le soleil a patiemment
desséché dans un marais

de l'Aude. Un grain qui fond
lentement sur la langue,
rappelant d'un coup, d'un seul

toutes les felouques, en quête
de poissons, et, sur la rive,
un homme au chapeau rouge.

Una pàgina de diari

El Roger surt cada dia a passejar,
quan comença a fosquejar el cel.

Granotes tatuades a la vora del camí.
S'atura a parlar-me. En català, sempre.

Ulls vius com de plom fos i llengua rocosa.
Cairons vermells i pedres franques de ribera,

amb alguna pinzellada de francès: Voilà !
I quan se'n va, com per a disculpar-se'n

em passa una pàgina d'un diari vell, del 7
de novembre de 2009. L'Indépendant groguenc.

«7 de novembre 1659... i ara, el futur...»,
llegeixo. El Roger ja s'encamina...

Lectura

Lectura olorosa
d'un llibre calentet.
Tapes dures de cartró
taronja.

L'obro on he marcat
pàgina i el vaig olorant
profundament,
ulls closos.

Quan els obro, els mil gargots
retroben nitidesa i ballen,
línia rere línia. Un món neix
i el mar s'omple de tinta.

Lentitud del fang

Lentitud del fang
que lentament va assecant-se,
obrint via als nanos.

El poeta que sembrava

El poeta que sembrava
tres figueres al matí
s'emportava una bossa
amb uns versos d'organdí.

Una taronja caiguda

La terre est bleue comme une orange.
                                      Paul Éluard

Una taronja dormida,
caiguda al terra de fusta
pel seu pes o qualque ventolí.

No espera res, ni el sucre cremant
de l'estimada que el despullarà,
barrejant-la amb les seves germanes

ni el ganivet d'un passejant tafaner.
Consciència plena, tot i dormida,
d'un planeta terra en petit.

Tan fi

Tan fi és el canell que guia
la ploma per la clara devesa,

canyes verdes vora el camí
i terra fangosa on sorgeixen
les teves petjades brunes.

Tan fi és el canell que guia
i tan humà retrata Capa Blanca...

Entre dues aigües

Entre dues aigües, entre dues llengües,
tres, quatre o més. Percebre, més enllà
dels mots i dels girs, el timbre agut

que sap a llimona verda i el silenci greu
amb ritme de sang espessa. Oblidar el sentit,
fer-se'n un de nou, com l'Hugo li posava

la barretina vermella al vell diccionari.
Car la llengua és d'esguards i de frecs,
serpentejant joiosa entre les herbes altes.

Un cas perdut

Un cas perdut. Deliciosament.
Paraules tendres de l'amant
que es mofa i peta de rialla.

Camí laberíntic pel Mapa del 
Tendre a peu coix, amb els ulls
embenats. Son i somnis sobtats,

de portes endins i llavis tancats.
El cas perdut de les hores diürnes
es mofarà i petarà de riure.

Soca

Vida passada, amagada,
adormida. Amb arrels mil
la soca recrea el bosc

i invita fongs i formigues,
escarabats i dits curiosos
de nins perduts per la foscor.

Mundus inversus, la soca proclama
vida, recordant, de sobte, un joc
de forces basc, la soka korda.

Bombones

Bombones d'aigua pura. Moltes.
De tota mida i origen. Aigua
profunda, del sud de Nîmes,

i que encara no s'ha omplert
de bombolles comercials. Una
pell de llimona, un got estret,

tanco els ulls i m'invento una
masía baixeta enmig dels arbres.
Coses del passat. I del dia d'ara.

Un pot de melmelada

Un pot de melmelada.
Petit, rodó. Taronges
de Montescot foses

dins del sucre cremant.
La pell, suaument tallada
es maquilla de robins vius.

Un pot de melmelada.
Lleuger i pesat. Bell mirall
d'un poble, silent i menestral.

Deixa'm

Deixa'm tornar a la llengua estimada,
a la llengua nostrada, de llençols clars
i ventolins sobtats.

Deixa'm escriure. A la nit glaçada i al matí
tebi. Solet però mai entotsolat. Hi pintaré
mandales de colors vius i geometria sàvia.

Deixa'm... Però si sóc jo el culpable mandrós,
que no es deixa invitar. Tu, ja estàs escrivint
i el camí se'ns obre, infinitament.

Revenir à l'écrit

La pâte a levé, de brioche et de fruits
confits. Des raisins enivrés de kirsch
et quelques peaux d'orange taillées fin.

J'y retrouve la nappe claire des blés
que le vent sagement peigne. La page...
La page qui, pour moi, jamais n'est blanche

mais toujours claire. De pâte assurément.
Odorance pétrie par les mains de la nuit
et qu'un frôlement de paupières soudain raviva.

Stardust

Com un frec de parpelles

que deixa, un segon, la tebior

de l'ull propi per l'altre estimat,

he sentit la lleugeresa de la pols,

tot just abans d'adormir-me. Ulls

foscos, ala de papallona que,

en volar exhausta, deixa caure

uns granets de color ingràvids.

Silenci del buit joiós. Stardust.

Le pays de l'autre page

C'est un pays qui n'existe pas,
qui n'existe plus. Des murs blancs
sous un ciel si bleu. Les idiomes

s'y mêlent, dans l'écho quotidien
des journaux reçus en retard. H 
muet d'un prénom allemand qui perd

son pendant final, comme la page
blanche renvoie inexorablement
à un autre chapitre. Bruissement

de la langue et du style qui alternent.
Tantôt Camus, tantôt Roig. Envie brusque
de traduire et de laisser lentement glisser

ma plume bleue au fil fragile des pages, 
au fil ténu d'un pays qui n'existe pas,
qui n'existe plus. Et qui pourtant survit.

Tradicions

Mil tradicions orals,

un vell disc de vinil.

La sardana és d'amor

i el bon rei plora vi.

M'ensenyes a distància

culturetes de llar:

botifarró de llana

i mitjons de llardó.

Vius al cor del país,

tan a prop de Cuixà.

Tinc uns llavis de cendra

que esperen ton bes.

M'inventes tradicions,

que em fan llegir a l'alba:

de gespa una basseta

amb capgrossos granats.

Com un full

Com un full de paper,

tebi somni en la mà,

ta pell suau m'acaricia.

Desembre de murs blancs,

i taronges madures.

Abraçades de seda.

Ja no vull verbs actius,

només uns adjectius.

I d'Àger el cel fred.

Costureres de Gràcia

L'una cuinava,

l'altra fregava.

La llengua frisava.

Una casa allargada,

amb galeria de llum.

Saló bo per als casats.

Fils de colors vius,

agulles embruixades.

Del silenci neixien contes.

1968

Mil nou-cents seixanta-vuit,
temps moguts, Europa a sang
i a goig. Sang de blavor viva.
Sous les pavés la plage.

Tenia vuit anyets i mig el maig
quan tan importants eren els migs.
Anorac fosc pels carrers molls.
Sous les pavés la plage.

Catalunya, de portes endins,
rememorava antigues llegendes
amb noms de pobles vernacles.
Sous les pavés la plage.

Un delineant sardanista, a la nit,
ballava sobre el xarol negre de 
vinil llegendari amb una soprano.
Sous les pavés la plage.

Amb parsimònia, es guardava mots
i rimes que, algun dia, farien
néixer una escriptora que estimo.
Sous les pavés la page.

Un mitjó gruixut

Un mitjó gruixut, de llana barata
i sola de goma, com sabatilla vella.

Un mitjó dret, distint de l'altre,
afaiçonat per plors i nostàlgia

de Balcans. Una peça humil, entrellaçada
penosament per qui, unes setmanes abans, 

no sabia fer mitja ni pidolar. Amb dignitat
i confiança en la fraternitat humana.

Color de magrana madura

Un color indefinible, quan fosqueja
el cel i els ulls cobren tacte.

La pluja freda s'atura, de sobte, i
em segueixes amb la mirada pel carrer

sonor. Barana flexible de pals rojos.
No passa ningú tret d'un home i son fill.

Un calor indefinible, quan miralleja
la neu somniada i em somrius. Tendrament.