Havia somniat

Havia somniat en un any de traspàs,
un dimarts 29, dia de franc, joiós
i despreocupat. Un dia lluminós per

a córrer pels carrers amples i xerrar
amb uns amics europeus, tan semblants
a nosaltres mateixos. Però, enguany,

no hi ha dia de franc i març s'anuncia
ja en la grisor de la por i l'esperança
infinita que ens guiarà sempre.

Un jeune homme

À un jeune inconnu ukrainien

C'est un mince jeune homme,
saisi dans l'embrasure étroite
d'un café de Kharkiv. Les aléas

de la vie l'ont conduit à quitter
un temps la capitale pour l'est.
Sa voix est lente et déterminée,

il s'engagera dans la résistance,
n'ayant plus rien à perdre et la
liberté à regagner. Il part déjà.

Attente

Il est une attente belle,
qui tire de la torpeur
et tend la nappe cirée.

Gestes lents, parcimonieux,
comme sus à l'avance. Le thé,
brûlant, accompagnera le soir

qui se fera dans la grisaille,
peu à peu, avec un amour infini,
pour la vie et celle que l'on attend.

Flor de xicoira

Regal sobtat del nen,
una estrella daurada
de mil puntes. Dent

de lleó mansuet. Sol
en petit que el pare
guarda a la butxaca

cega. Passen dies. Dos.
El pare no se'n recorda.
Fins que la casualitat

amena, li desplega la flor
ja mústia amb la rialla
del petit entremaliat.

Un cœur en attente

Quatorze heures, le temps s'écoule
lentement, l'enfant y semble étranger
qui gribouille sur une table d'écolier.

Appelés un à un, les patients s'égrènent
et disparaissent dans un sourire gêné,
taisant le soulagement de l'attente vaincue.

Seize heures, l'enfant et son père se lèvent,
le cœur plein d'espoir, ce cœur qui inquiète
et que le médecin, patient, saura rasséréner.

Jour de tristesse

«Le gardien de l'Ourse d'Érymanthe se reflète dans 

l'Océan, et son influence trouble les flots.»

                                              Ovide, Tristes, IV

Puanteur de gazole mal brûlé,
les chenilles hachent la chaussée,
frôlant les autos blanches de l'exode.

Un drapeau flotte au sommet d'un char aveugle.
Nul visage, nuls propos. La peur et la superbe
ont pris le pas sur la concorde et l'insouciance.

Chez moi, un petit avion traverse lentement
un ciel sans nuage ; là-bas, si loin, si près,
des hélicoptères obnubilent un air corrompu. 

Instantània

Coronada pel barret blanc

l'electra avui es desperta,

badalla colors irisats

la fosca l'acull i bromeja.

Roser Blàzquez Gómez

De l'estimada, un fulgor
instantani, una imatge
que rebota, de la llum

del pati a la pantalla
adormiscada del televisor.
Poca cosa, cinc cèntims

de rialla. I la immensitat
d'un amor de cada segon,
tendre ressol de l'estimada.

23F

La farsa, l'odiosa farsa.
Nit de por i angúnia.
Rere l'uniforme verdós,

el cinisme de l'Elefant Blanc.
El Pacte de l'Oblit, deien,
com parlaven de cafè per a tots.
Paraules buides i omplertes

d'odi i de venjança. Vint-i-tres
de febrer, data maleĩda per molts,
tret dels titellaires que se'n folren.

Àgora

Entre torres i castells,
la vida segueix fluint:
somriures i converses.

Si els cossos s'enfaixen,
les ments s'enlairen lliures,
entre estelades i blancor

del casal d'Aire Nou a Baó.
Àgora, bona plaça pública,
sense rei ni súbdits.

L'enlairament de l'Anaïs

«Fes la granota», li xiuxiueja
una veu estimada. Mans i braços
l'agafen, l'aguanten, l'animen.

El casc negre trontolla. Serà
per culpa de l'espessa cabellera
entremaliada? La colla fa silenci.

L'Anaïs s'enfila i guanya el cel.
Cap granota s'ha guanyat mai una 
ganyota tan pillina. Riu i corre...

No hi ha una fissura

Al mestre Emili Brugalla

Partitures velles, exquisidament
dibuixades, amb pressa i esma.
Rigor de l'arquitecte i llibertat

de l'inspirat. Traça quasi divina
que va guiant pel camí de la vida,
entre fronteres, des de l'art familiar 

de l'enquadernació a la dedicació

personal. Continuïtat sorprenent
i lògica. No hi ha una fissura.

https://www.ccma.cat/catradio/alacarta/tots-els-matins-del-mon/emili-brugalla-al-disc-dialegs-he-volgut-fer-un-homenatge-a-lamistat-entre-mompou-i-blancafort/audio/1125996/?fbclid=IwAR3fmxZmG4O_lxtFf555JFSRZgYWyH3yIoi5D6M4JgvsXLaWgmk0ucgf_Js

Un réveil

Ta voix qui se déploie,
sous ton sourire, au détour
des draps. La soudaine

conscience de la chaleur
et de ma présence. Les mots
se cherchent et s'inventent

mille chemins sur ma peau
encore un peu fraîche. 
Un réveil de fin février.

Unes capses de notes

Capses de color, tancades
i ajustades, com immobles
nus, sense cap finestra.

A dintre unes flautes dolces
de tota mida, clares o fosques.
Record silenciós d'un poeta

músic, topògraf amb ploma fina.
Unes serps adormiscades, dretes,
esperant una verbena de juny.

L'illa al cor

La diuen de pedres i de vent,
la veig de poetes i d'inspiració.
La forma tranquil·la d'una petjada,

L'equilibri mineral entre tramuntana
i migjorn. Uns topònims com una rosa
dels vents i, de llevant a ponent,

unes veus enamorades de costes baixes
i raconets foscs. Ai, quant t'estimo
illa bonica del meu cor!

Oda petita, repte gran

Com expressar amb tan pocs versos
lliures, tota l'emoció que neix
d'una imatge, una expressió,

una flaire, un desig a la matinada
o al vespre? Despullo la panotxa
i em quedo amb els grans més clars,

rodonets i saborosos. I no la porto
al graner fosc sinó a la taula gran
on em prenc un esmorzar de mots i girs.

Tebior

Radiadors tancats,
fredor de la cambra
silenciosa.

Es mouen llençols
com veles inflades
pel xaloc maliciós.

Nuesa d'un maluc clar,
la mà del cos se separa
per escalfar-lo.

Una veu

El temps s'ha aturat, de tinta viva
i matisos. Com una sàvia advertència
de la imperiosa gravetat, l'estelada

penja del mur blanc. D'esquena, formant
pavelló, una cantarella ritma la pujada
i amenitza les crispacions. És la veu

de la Laura, cap de colla del Riberal.
A falta de gralles i timbals, acompanya,
anima i alleuja. La resta és literatura.

© Moixiganguers d'Igualada

Sabates noves

L'home de Vinarós ha vingut amb poc:
unes capses de cartró imantat, posts
de fusta clara, uns gests i sa veu.

I sorgeixen una passa, deu passes, mil
milions de passes, en una hora de temps
curt. De les sabates noves al pastisset

desitjat, es marquen els anys d'una vida.
Passat l'espectacle, l'home plega l'aparell.
Cap cot, es concentra. Amb immensa tristor...

Pensant en el taller

Camines per les voreres estretes d'Ortafà,
vigilant els alumnes que avancen en files
de dos en dos. No paren de xerrar, alguns

et semblen ben entremaliats i somrius. Ja
penses en el futur taller de poesia amb ells.
Com ho faràs? Com t'ho prendràs? Aixeques

la mirada i veus el Canigó nevat sus vinyes
velles i nues. Pares l'orella i sents la remor
ronca d'un tractor. La natura t'obre caminois.

Converses al capvespre

Comencen les vacances, i s'allarga el dia.
Espectacle i excursió l'han omplert de bat
a bat. Dormisquegen els pallagos als seients.

Els pares comparteixen un parell de Cap d'Ona
rossa i refan el món. Aturada al llindar fred,
la foscor no gosa endinsar-se i la sala gran

batega de rialles. Es parla un poc dels absents
que endevino propers, atents i fecunds. La llengua
s'estira a la vora del foc, com una singlantana verda.

Décalé

Décale-toi, fais un pas de côté,
savoure la marge légère, dentelle
de vécu et de refus. Ne vocifère

ni ne t'emporte, la vie est là :
dans le saphir qui grésille sur
le microsillon avant l'air aimé.

Sois décalé, ne laisse jamais
les cals rendre tes jolies mains
inhumainement insensibles. 

La lluna de Moià

Austeritat de les cases
del poble a la nit. Ni

una ànima viva pel carrer,

de llambordes tan sonores,

fa poc. Avorriment nocturn
de la façana il·luminada,

quan, tan gratament efímera

com sobtada, la senyora lluna

baixa per exaltar el campanar.
Corona de llum freda sense rei.

By Courtesy Of Ramon Borràs Planagumà

El Regal

Al meu fill Martí

Un firmament de punts.
Uns quants vermells,
la majoria verds.

Ritmen l'aprenentatge
dels alumnes. Passen
hores, se n'obliden...

fins que, de cop i volta,
sorgeix el regal inesperat:
tres volums vermells,

gastats per tantes mans,
un memorial de fa cent anys
i la memòria silenciosa

dels lectors de la muntanya
i de la plana, sense qui,
el petit no somiaria...

Una capsa buida

A la meva filla

Una capsa buida, de cartró mat,
com aquestes amb què emboliquen
les pizzes calentetes.

La nena se l'emporta, juga i corre
entre els assistents, aliena a l'acte
i al llibre memorial que conté.

Quaranta anys de vida, il·lusions, penes,
combats, pors i entusiasmes. Una baralla
de fotos, no pas per jugar plegats al truc,
sinó per reviure fets,

i retrobar la veu del poble caminant. Dins
de la sala, d'altres nanos, una mestra amb
un cotxet, les arrels segueixen donant fruita.

Un comiat graller

Grallers i timbalers s'han tancat 

a la sala on fa bon viure. Llibres

polsegosos i silents. Uns parells

de cervesa d'ampolla sonora i, vinga!

ja comença l'assaig, tot fent petar

la xerrameca. Els castellers enfeinats

se'ls obliden fins que, a les nou i mitja,

tot d'una, sorgeixen, acompanyen i acaben

per un «Happy Birthday», a la seva manera.

Gilbert

Rencontre fortuite, dans les allées du parc.
Un homme courbé sur le ruisseau. Présence
silencieuse et lancinante. Il se retourne

et me hèle : «Que serions-nous sans l'eau ?»
La discussion s'engage. Il vit non loin de là
et sort chaque matin rendre grâce à Dieu

dans l'observation des menus accidents du terrain
et de la végétation. Grasse, une limace passe,
laissant un trait de salive. Gilbert est déjà loin.

Una mirada altruista

A l'amic C.

No m'impressiona l'Atlas
aguantant el món, silenciós,
fred i rígid com el marbre.

M'agrada més la mirada d'un
de la colla, brillant i tensa,
fent malabarismes imperceptibles
perquè no trontolli la piràmide.

No hi ha foc que l'iguali, ni or
que la pugui comprar. Altruisme.

Net i clavat

El nostre cel no té cap volta
fosca, ni estrelles pàl·lides,
sinó un sostre de guix blanc

i un enreixat verd foradat.
I si ens hi enfilem, al vespre,
no correm mai el risc dels homes

de Babel. Seguim parlant un mateix
idioma, ritmat paulatinament per
la nostra cap de colla. Net i clavat.

© Laura Pi

Lortje

À la mémoire de L. B.

Il n'arrêtait de pleurer
que dans mes bras d'enfant.
Il était roux et riant.
Sous les pavés, la plage.

Je le perdis de vue. Un peu,
beaucoup, à jamais. J'appris
qu'il s'était un peu fourvoyé.
Sous les pavés, la plage.

La faute à pas de chance ou
à la rigueur des temps et du Nord.
Les années finirent par l'emporter.
Sous les pavés, la plage.

Mans, humans, humanitat

Tantes mans aixecades, tanta
diversitat unida. Cap divinitat
ni ídol. Les mans ajuden, aguanten

protegeixen. Jovenetes o madures,
d'homes i de dones, amb anell d'or
o solteres. Tantes històries úniques

que confien ungles, arrugues, cicatrius.
Uníson silent d'un poble unit, més enllà
de les fronteres de sang o de paper.

© Moixiganguers d'Igualada, 2022

Una camisa estripada

Tantes bugades i
d'estira i arronsa, 
la camisa verda cedeix.

Deslluida, arrugada,
s'estripa a l'espatlla,
deixant veure, a sota,

una samarreta de fantasia.
Cap desconcert ni vergonya,
el jove llueix un trofeu.

Un diumenge al capvespre

Escrius i, a distància, deixo
la sala estimada i les brases
adormiscades, per veure néixer,

d'entre ganxos, rectes i corbes
negres, tot un bosc de figures
i paraules. No els conec la cara

però me les invento, aspres o
benèvoles, seques o disertes, 
ja àvid de lectura venidera.

L'hora violeta

Van ser hores riques, de peces
barrejades i de cossos reunits
en l'esforç. Com vestits de paisà,

desitjos de fondre's en el Riberal,
els moixiganguers lluien camises
fosques, o a quadres. Entre castell

i castell, tots parlàvem d'una mateixa
veu i no hi havia llengua del nord
ni idioma del sud, sinó una passió

comuna. Més tard, a la sala gran, quan
els rellotges van perdre les busques,
enfilats a l'escenari, tres igualadins

ens van pintar la vida de lila morat.
Amb humilitat i entusiasme. Vint-i-set
anys de dedicació i, al bell mig,

superant tràngols i dificultats, un bell
edifici modernista, al cor de la ciutat,
amb un barret bonic, de vidre cap al cel,

per passar de set a vuit i de vuit a nou.
Després vindria el sopar, de bacallà bo,
com per dir-nos que, sota la verticalitat

dels assajos, ens uneix l'horitzontalitat
salada del nostre mar mediterrani. De mar
i muntanya som, i al Riberal ens vam reunir.

La ploma a la llibreta

M'envies un poema, transcrit
de la teva llibreta. M'hi parles
del frec del paper xiuxiuejant

a cau d'orella, com batec de cor
silent. Barrejo les paraules, amb
el propòsit va i boig d'inventar-me

aquest paper a ratlles, i aquesta
tinta blava que mai no veuré.
Ni jo sóc príncep blau, ni tu

aristòcrata de sang blava, però
ens uneix la capacitat d'imaginar
la tendra mà de l'altre. Escrivint.

Baixant al barranc

No em demanes res,
ni avui ni mai.
I se't talla l'alè
quan baixes al barranc.

Entremaliada veu, fresca,
amb flaire de molsa verda
i sabor de gerds pacients.

Plaer senzill de la conversa,
d'uns bons minuts a recer
d'un barranc oblidat,
on no em demanaves res.

Oda petita a la mare

Sota el pretext d'un polze
ferit, cada dia vaig a veure
la mare, prendre un cafè,

i xerrar amablement. L'hule
groc ens somriu, descartant
benes i capses de cartró.

Hores plaents, quan el rellotge
acaba perdent les busques, 
i parlem d'un passat revifat.

Al Casal

Caixes gens tancades,
de fusta clara i prima,
a dintre tota una exposició,
que anuncien cap al sud.

Fotos i textos, any rere any,
cares conegudes i ombres mil,
quotidiana aventura
d'una missió de llengua.

Celebren quaranta anys,
no pas d'una ràdio,
ni d'una escola rara,
sinó d'un poble sencer,

que, en xerrar i ensenyar,
fa país i trenca fronteres,
convertint la xerrada
en arma de futur.

Et j'ai bu sur tes lèvres

Et j'ai bu sur tes lèvres
le sang frais du matin,
un soupçon d'ambroisie,
promesse du chemin.

Les yeux encore clos,
des serments de la nuit,
tu te laissais guider
vers tout ce qui nous fuit.

Or j'ai vu sur tes lèvres
bien plus que mon image,
la folie de deux êtres
que le matin rend sages.

La nature t'appelle

La nature t'appelle,
en ce jour de sabbat,
bien plus loin que tes vers,
hexasyllabes blancs.

Pourtant tu attendras
un moment plus propice,
gagneras le café,
boire l'anis à l'eau.

Nature est exigeante
qui te veut tout le temps.
En plein cœur de la nuit
ou avant le dîner.

Semelles argentées,
à l'empreinte émoussée,
tu es son amant vain
qui ne la satisfais.

Persianes obertes

Unes persianes obertes,
a la llum del dia, fred
i assolellat. Silenci

de la casa on teclejo.
Grinyola la cadira quan
dubto i esborro. M'aixeco

cap al nord, cap al sud,
miro les últimes taronges
a dalt de tot. Inaccessibles.

Estrella matinera

Estrella matinera,
nascuda dins la fredor.
S'estripa la cortina

de foscor quan m'obres
els ulls amb l'ombra
de les teves parpelles.

Estrella matinera,
que no em despertaria,
sense el teu rostre amant.

Oda carnal

Batecs de cors i capcirons,
la pell és onada i els ulls
es tanquen per unir-se més.

Delícia d'un present sense
mots, verbs ni girs. Plena
consciència de l'excepció.

Més tard, la freda absència
es pintarà de blau, amb ritme
ternari d'una oda remembrant.

Plaisir

Plaisir de la lecture lente,
le matin d'un jour de Vénus,
les lignes défilent sous les cils,

les pages sous les doigts. Frôlement
paisible que trouble, à l'occasion,
l'accent d'une virgule, la bouffée

d'un mot aimé, ou espéré. Le rythme
du jour cède le pas à celui des vers
et le midi se gonfle de couleurs.

Le café du matin

Le café du matin, brûlant, amer,
servi dans une tasse étroite, ou
un mug profond. Nulle ambroisie,

une simple offrande toute humaine,
que chacun se fait pour accompagner
le lever. La tasse hâtivement vidée,

il y demeure un liseré brun, pareil
au rouge sang d'un improbable baiser.
Ce café du matin, je viens de l'avaler.

El pajaracu de Montescot

Em diuen el pajaracu de Montescot,
buenu, «em diuen» és exagerat. Qui
m'ho diu és l'estimada, tan entremaliada.

Faig coses rares i tan banals. Al fil
de la nit, m'aixeco i llegeixo o componc
versos a partir d'impressions o records.

Surto per la plana amb una càmera pesada
i xerro amb gitanos que hi fumen el porro.
Em diuen el pajaracu de Montescot...

Se m'entra una olor

Se m'entra, a porta tancada,
l'olor daurada de la mimosa
i, de cop i volta, l'insomni

desfà la foscor de la cambra
i ballen records i imatges
del passat. Boletes grogues

de mimosa en rams estrets,
a la cuina de s'àvia Tònia
i, per analogia, groguenques 

boles de camamil·la de la Mola
i flaire cremant d'infusions
curatives. Se m'entra una olor...

Haiku del Riberal

Camisa arrugada
i mil verdes esperances,
el poble fa pinya.

Un château de sueur

Mes mains sont percées,
et je n'ai pas le sou.
Des vieux aristocrates,
je dédaigne la pierre.

Alors, le soir venu,
en marge de la ville,
je m'invente un château,
de rires et de couleurs.

Un camaïeu de faces,
de force et d'équilibre,
où l'on partage tout,
au feu de notre tour. 

Un rellotge d'agulla

Tota llengua fa foc

      Jordi Pere Cerdà

A una paret de la Vilbau,
hi ha un rellotge rodó,
fosc, silent i precís.

Ningú el mira, o ben pocs.
Tot just quan la cap de colla
conclou l'assaig i ens retorna

a la nit gèlida. El temps ver,
la durada física, la donen
braços, cames i equilibris.

Gravetat. Gravetat de cadascú
i de la pinya encegada. Soca
bona de llenya viva i, al mig,

entre les mides previngudes,
neix l'agulla, busca única
d'aquest rellotge humà.

Una caseta de vorera

No vull porta ni finestres,
un finestró per a rebre-hi
ocells petits al fosquet.

La meva aigua és de pluja,
de plors i de rialles. Sal
immemorial, tan envejosa

del cau íntim dels cocons.
Amb un bell mirall que digui:
la realitat és el desig.

By Courtesy Of Francisco Pérez Orfila

Odes petites a uns grans castellers

I

S'allunyen les gralles i els bastons 
jeuen quiets a l'armari. Ja és hora
d'escalfar-se. Camises arrugades,

tancades per senyeres o estelades,
declinen una extensa gama de verds.
Noms escrits a mà o mecanografiats

componen l'arquitectura per venir.
De laterals, en falten aquest vespre.
Per què no t'hi apuntes, amic?

II

Cara concentrada per l'esforç,
ulls tancats, venes sortint,
el cos aguanta sense tremolar.

Qui serà aquest de la pinya
que no parla ni xiuxiueja?
Fora de la colla, la Laura

marca el ritme amb veu pausada.
La bobina de llana es fa i es desfà,
verd paradís a recer d'un aire nou.

III

Les nou i mitja, ja és hora de plegar
veles... O de desenrotllar les faixes.
Silencioses allà dalt, les xarxes verdes

amb els seus dos ulls grossos, miren 
els castellers vestir-se de paisà. No diuen 
res, han vist tants assajos i tanta birra 

vessada, que aquest dimarts no se les quedarà
gravat a la ment embullada. Només esperen
la foscor de la nit i el bon record de les pujades.

Amb carinyo

M'has mirat amb carinyo,
i has sortit cap a la feina,
precipitadament.

M'has mirat al mirall, jo...
no hi era. Però els teus ulls
traspuaven la nostra entesa

i la cuina feia oloreta bona,
de paté i truita de carbassons.
M'has mirat i jo t'he acompanyat.

Amistat salada

«L'amistat és sagrada», me diu es bell
passejant d'avarques gastades i capell
ample, caminant entre ullastres i garrofers.

Com cada dia, l'acompany a passos lents,
cap cot, i rallam de sa vida i de l'amor.
De flors també, roses de tres rosers,

que ens van omplint de goig i fortalesa.
L'amistat és sagrada, salada també. Amb
sal de cocons i aigua de pluja lustral.

Vida

«La vida no es cosa de coser i cantar»,
em deia l'amic Javier, prestidigitador
de dites i refranys. Per això, o potser

per d'altres raons, no es va casar mai,
o potser una vegada, no ho recordo,
i ell mateix no ho recordava, o ben poc.

La vida és una llibreta oberta, de pàgines
incertes i ja tacades de sang vella i fang
nou. I la ploma una meravella de cada instant.

Deixa anar

Deixa anar el temps que corre,
obre't al dia que surt de la nit,
amb els seus astres que et donen

l'hora, ves pels camins polsegosos,
que la pols és dignitat i història.
No tinguis por de la por que d'altres

infereixen, que ben saps que els camins
tenen fi i que aquest final inescrutable
els dona encara més valor i enteresa.

De toutes les deux

J'aime alterner entre mes deux langues.
Passer de l'une à l'autre, comme je roule
en danseuse quand la côte s'amorce.

Je ne suis ni de l'une, ni de l'autre,
mais de toutes les deux et de bien d'autres,
encore. Nessuno, morango, awful, hinterland

dansent dans ma tête et me font voleter
parmi les pages claires des dictionnaires.
J'aime alterner entre vos langues.

La teva veu

M'agrada escoltar la teva veu
quan el cel fosqueja i em sento
sol. Em truques i m'aixeco,

caminant lentament fins al sofà
tou i olorós. Pardals en el cap
i papallones pels llavis molls.

Quina hora serà? No importa. Parles
i em venen rècords fugaços: la llar
encesa, l'olor de la llenya crepitant,

el groc del teu sofà i dels murs callats
i còmplices. Poques coses per a molts,
història de vida per a mi. De vida i veu.

Et elle, où est-elle ?

Il est né le divin enfant,
comme si ça allait de soi,
comme si le fils sublime

était fruit de la grammaire,
pourtant si féminine. Et si
on disait, tout-à-coup, Elle

est née la divine enfant, avec
ce mot invariable en genre ?
En genre, engendre, enfante.

Cases nostres

Cases nostres,

de palla o de fang.

Munts gèlids

o plana salina.

Llar una, encesa

al cor dels amants

que fumeja gargots

incomprensibles

pel tarannà aliè.

Una estrella de pau

Una estrella de pell,

antiga cicatriu de caiguda,

estampada en la intimitat,

i que reviu sota la caricia

d'un estel de cinc puntes.

Blanca mà a les fosques

i les vergonyes callades.

Un bonic gargot de pell

que m'ha enganxat el cor.

Et ma main

Et ma main s'est lassée
de caresser la page blanche,
sans l'accroche d'une tache

ou la fantaisie d'une esperluette.
Elle voulait de la passion, tiède
ou brûlante, le velouté d'un vélin

ivoire comme une crêpe tout juste
cuite ou la moiteur odorante et sombre
d'un cresson des fontaines au crépuscule.

Magrana

Magrana, granada de mà,
bomba morada que el desig
va omplint de robins fins

i que la son tanca amb clau
al calaix d'esquerra. Fruit
of the loom, fruita passional,

que no se sotmetrà mai al dia
a dia d'una rutina sense plaer
i sempre somiarà amb ton cor.

Ànima

Ànima bessona, alma soror,
ànima de so i de cor. Mirall
de desitjos i de batecs molts.

Inquietud constant, res de pau.
Per viure, l'ànima ha d'esperar
i somiar, com una talaia de boix.

Ànima que sona, amar sonor,
ànima de so i d'honor. Espill
d'una serenitat viva i sense preu.

Âme

Plus que le charme ou les larmes
de joie, l'âme. L'âme entière,
sans promesse ni compromis.

Des paupières sans fard qui clignent
pour maintenir, quoi qu'il en coûte,
cette fine pellicule d'eau saline,

sans qui le rêve n'est pas. Alors,
dans le sommeil, les volets clos,
l'âme nage et danse, en vraie sirène.

βουστροφηδόν

Labeur lent, du matin au soir,
dès potron-minet jusqu'au zinc
fermé et froid derrière le rideau.

Labeur des villes, petites, grandes,
patience des cols blancs, nostalgiques
de la glaise grasse où s'ensemence

la vie. Les yeux se ferment, le labour
commence, sillon après sillon, le corps
se courbe et sourit : boustrophêdón...

Les fleurs sont dans nos têtes

Les silhouettes se croisent,
sombres, épaisses de laine.
L'hiver courbe les épaules

et les regards se fuient.
Peu de conversation, hormis
de courtoises salutations,

données en pâture, d'une voix
rauque. Et pourtant, chacun
bouillonne intérieurement,

chemise hawaïenne, sable blanc,
mer turquoise. On a vieilli.
Les fleurs sont dans nos têtes.

El ball de la roba

Roba molla estesa,
roba seca plegada,
dits tebis que teixen

un dia quiet de febrer,
al matí. Radiadors cremant,
i vent que ha amainat.

Ja comença el ball. Silent,
metòdic. Un vals quotidià
que no té mai res de rutinari.

La llar

Tancada al carrer 
per un mal vent,
vibra de colors mil

amb una mà amiga.
Qui hi viu, hi obra
en alegre sintonía.

I si hi passeu un dia,
a la vora, clar, penseu
en tots els qui hi vibren,

amb ella.

Plegues veles

Plegues veles. Veles blanques
que el vent ha anat inflant,
tot al llarg del dia.

La barca navega en silenci
pel son, sense rem ni ram.
No busca felicitacions,

ni pateix del menyspreu aliè.
Plegades les veles, ja prepara
un nou dia on s'inflarà de nou.

Co-naissances

Connaissances, naissances en commun,
dans l'eau fraîche qui saisit et dessine
les contours de deux êtres semblables.

La chair est triste, écrivait un poète, si loin
des sens et de l'essence des choses, pur être
de papier que la connaissance aura négligé.

Connaître, c'est voguer de conserve, comme l'on nage
à l'indienne, profil contre profil. Parfois, des vents
mauvais effacent l'un des deux visages, mais l'onde

demeure qui guide l'autre nageur vers l'ouest, toujours,
l'ouest d'or bruni, comme la rouille du bastingage
ou le jaune de cet œuf en qui germe la vie.

Angines

Per a la Clara

La gola és una forja

i el front un braser.

Fada és la pantalla

I voldries tornar prest

a l'herba fresca. Sabor

de sang a la boca.

Tanca els ulls. D'un cop

i prepara el retorn. Pensa en

els molts partits que t'esperen.

Le sang a séché

Le sang a séché. Trois gouttes

noircies sur la terrasse. Fades

cailloux pour un Poucet oublieux.

Rires des enfants affamés. Jour

qui s'allonge et exige la sortie.

On saucissonnera tard, ce soir.

Le sang s'est inscrit. Encre sombre

qui appelle la nuit et invite

l'étourdi à plus de vigilance.

Le temps t'étant volé

Le temps t'était volé,

alors tu pris au plus court,

là où la vase est bienveillante

et autorise le saut. Étrange

raccourci qui alanguit l'âme

et ravive la flamme, d'un bond.

Souvenirs enfouis, vives images.

Ortaffa et Palau, quand donc

vous réunirez-vous enfin ?

Pattes d'oie, jolies pattes d'oie

Pattes d'oie, jolies pattes d'oie,
sous le regard, ou même les doigts.

Rides charmantes, élégante signature
d'yeux uniques et de tant de paysages

sillonnés. Il n'est point de crème
assez sotte pour les effacer. Foin

de ces cosmétiques coûteux et gras
et que vivent, enfin, les pattes d'oie !

M'encanteu!

Peus de corb, de gall o d'altres
ocells de bon auguri, m'encanteu!
Com m'encanten els fils de plata

entre els cabells de l'estimada.
Sou història i memòria. De joia
i de tristor, de bogeria i seny.

Tantes arrugues amades sota els
meus dits i que em van ensenyant
el camí de la felicitat senzilla.