Il est l’homme tranquille,
serein et apaisé,
qui porte dans ses yeux
la vie de sa famille.
Les couleurs de la terre
et les mots de l’esprit.
Le vent des paysages
et le feu des émaux.
Il sait les rassembler
pour les offrir au nord
du berceau minorquin
où naissent les poètes.
Il ne demande rien
mais il nous offre tout.
Le temps s’est arrêté
pour mieux le savourer.
He saludat la lluna
en sortir de la casa.
Li he besat la cara
amb mos ulls afamats.
L’he deixat a l’esquena
per anar cap al sol.
Mes sentia a la pell
sa carícia lleugera.
I he donat la volta
al poble dels meus dies
per retrobar la llum
de la lluna rodona.
J’ai pensé à l’amour.
À l’amour des poètes
qui est amour du monde.
La plume est gratitude
de qui peut la manier
pour parler à plusieurs.
À plusieurs des poètes
qui rêvent sans écrire
et aiment sans voler.
Voler en haut des cieux
ou bien voler le feu
des dieux qui nous regardent.
J’ai pensé à l’amour.
À l’amour des poètes
puis je t’ai regardée.
He deixat a la bústia
una carta sincera
sense nom ni adreça.
Una carta tancada
amb una fulla a dins,
de plataner hirsut.
M’han dit que de la bústia
han tret un vaixell verd
amb veles de paper.
Con un único capote.
Federico García Lorca
Poetes pel carrer,
pel carrer de la mar
entre parets obscures.
Poetes sense llum,
poetes temptejant
i parlant d’una veu.
Una veu reunida
per l’amor absolut
de les vocals obertes.
Qui dit que le regard
s’en va avec le souffle
et les feuilles d’automne,
orphelines de l’arbre ?
Qui dit que la pensée
disparaît au matin
de ce jour d’infortune
qu’on appelle demain ?
Qui dit que les caresses
s’effacent à jamais
dans ce désert glacé
qui succède à la vie ?
Moi j’écoute le vent,
le vent de l’équinoxe
qui m’apporte la voix
de celle que j’aimais.
Un jugador de bàsquet,
un amant de la vida.
Ha fet de la canasta
un ingredient del dia.
Hi sol anar fosquet,
a finals de la tarda.
Sol o amb un servidor
que li vol fer costat.
Estètica dels gestos
i domini de l’hora.
Quan han tocat les vuit,
ens hem anat tots dos.
In memoriam Maria Lluïsa Serra
El balcò de Maria,
na Maria Lluïsa,
obert cap a les aigües
del port i del passat.
El balcó de Maria
és una biblioteca,
d’esquena a tots els llibres
que s’hi guarden tostemps.
El balcó de Maria
ensenya la paciència
i dona a cadascú
un xic d’eternitat.
Trobarem a faltar
la lluna de setembre,
d’aquest mes de setembre
tan rodó i tan ple.
No l’haurem pas perduda.
La trobarem a faltar.
Trobarem a faltar
la lluna dels miratges.
L'astre dels somnis vells.
Dels somnis d’infantesa
quan el mar s’estirava
dessota el seu reflex.
Desgranarem la fruita
dels desitjos perduts.
La magrana rosada
que tenim dins la mà.
Hi trobarem granets
dels passejos d’abans
a la vora del mar
amb un barret d’ala ampla.
Em parlarà ma mare
amb la seu veu trencada
m’ensenyarà la llengua
que m’acompanya sempre.
Unes flors han nascut
de la terra llaurada,
de la terra guanyada
per la florista Laura.
Sus la terra morena,
entre les herbes verdes,
s’han dibuixat uns pètals
de color de tardor.
El casament preciós
del roig de les veremes
amb l’or del vell fullatge
i de l’estiu passat.
© Florissime
La canal a les fosques,
un matí de setembre,
dibuixa entre les ones
uns cors entotsolats.
Són els cors dels pescaires
i d’alguns hortolans.
Pescaires de bondat,
hortolans de ventura.
La canal a les fosques
és lloc per somiejar
i regraciar el món
que ens ha permès de viure.
© Maite Barcons i Reniu