Aprofitant el descans

Boniques històries
contades a cau d'orella
i un esguard pillet.

Classe

Una classe petitona,
sense taula ni cadira
sense ploma ni quadern,

on cadascú escolta i viu,
assentat o de genolls,
mirant qui parla, als ulls

o de reüll. Amb una mestra
bonica i tan jove com ells.
Aquesta classe, me la som vista.

Anxoveta

Anxoveta, anxova de sal,
a les fosques filetejada,
te calles i nos esperes

Aquest diumenge, te vindrem
a saludar i, qui ho sap, entre
ou dur i olives, te celebrarem,

que som castellers, de mar i plana,
i quan acabem l'actuació, d'anxovetes
fines i anxovasses tenim molta gana.

Le clown

À mon fils Hadrien

Le clown est triste, il a pleuré,
son maquillage grossier a coulé.
Il a soif maintenant et s'abreuve,

tout barbouillé. L'eau fraîche se mêle
au fard et le ragaillardit. Âpre goût
du mélange, conscience aiguë de l'effort.

Car, même triste, le clown emplit de joie
le cœur des enfants attentifs. Alors, riant
aux éclats, il se remaquille et chantonne.

Als llavis

Als llavis, la rosella,
de tija prima i tendre
molinet de pètals lleugers.

La flor de colors aigualits.
Herba viva, sang arterial,
lleu plugim d'aigua pura.

Als llavis, la rosada,
com un bes de la vida,
lliure i sobtat.

Fidelitat

M'has dit que fideuà venia 
de fideu, oi? No seria pas
de fidelitat?

Que tots aquests que s'apleguen
per a assaborir-la són fidels,
molt fidels. A l'entitat,

a les seves activitats múltiples,
i entre ells. Però deixem-nos ara
de reflexions. I mengem. Bon profit!

Mon frère au piano

Il a le geste sûr, la maîtrise
des ingrédients. La tenue légère
ne doit pas abuser. Il a chaussé

ses lunettes et s'active. Trois fois
rien, c'est à dire tout. La nature
convoquée dans un saladier de parfums.

Il est silencieux, pour l'instant.
L'heure du repas sonnera bientôt.
Et les paroles se mêleront.

Pedres vives

Je ne bastis que pierres vives,

ce sont homes. Rabelais

Rocs de ribera, cairons secs,
ressecs, cremant, un diumenge
de maig florit. Cor de vilatge

callat, i al bell mig, un brunzit de 
gralles i converses, un formigueig
de cossos que, units per colors,

s'apleguen i pugen fins al cel.
Abans de descarregar-se de sobte.
No fos que enfurismessin el Senyor!

© Marie Lopez

La fornera i el conseller

Podria ser un conte bonic,
el de la jove fornera i 
de l'honorable conseller.

Però guardem-nos d'històries
ensucrades i mirem-los tots dos,
a l'humil servei de la humanitat,

com ho solen fer cada dia. Ben
aguantats, s'enfilen cap al cel,
on brilla ja i oneja l'estelada.

© Marie Lopez

Dedicació

Dedicació. Sencera.
Sincera. De tot el cos
i cadascun dels gestos.

La mirada aguda s'esvaeix
i la persona es va fonent
en la comunitat. Anònimes

mans aguanten la blancor
com una pregària de dits
cap al cel infinit.

© Marie Lopez

Harmonia

Dues mans creuades
com per a marcar
ritme de rumba

catalana. Entesa
callada, sense cap
mirada que es deixi

veure. Entesa sobtada
que revela una harmonia
profunda. Per molts anys.

© Marie Lopez

Acudit

Al bell mig del verd,
com una diagonal, i cap
al cel de foc, un riure

que contrasta amb el posat
falsament seriós i la mà
demostrativa de l'amiga.

Quin serà l'acudit rialler
que les fa bruscament còmplices?
Misteris de l'humor casteller.

© Marie Lopez

Instant robat

Instant robat. Deliciosament.
A la calor i a la multitud.
Mare i filla abraçades, com

en un castell petit, d'amor
i de tendresa. Una carícia
verda, fosa amb la mirada

dels amics que ja convergeixen
en l'actuació venidera. Callada,
la fotógrafa es fa poetessa.

© Marie Lopez

Serenitat

Serenitat d'anys,
i de places moltes.
Miren cap a dalt

amb confiança i goig,
sense moure's, o quasi.
Es coneixen i ens coneixen.

Del terra al cel. Una xarranca
de colors, sense guix ni palet,
i amb dos somriures immensos.

 Marie Lopez

Invitació frustrada

No em pegaràs, oi que no, jove

amb els teus bastons de fusta dura?

Que per a tu, tinc un bon pit de llet

clara i fresqueta. Deixa les armes,

i apropa't, ja veuràs, d'aquí ben poc,

jeuràs a terra, com si t'haguessis

begut mitja bóta de vi de Ribesaltes.

Que no en vols? Per què fuges de mi

i t'enfiles a la torre, desgraciat?

© Marie Lopez

Tempus castelli baonensis

Temps lent, necessari. Complicitat
entre el nét i son avi, l'enxaneta
concentrat i el lateral esperançat.

La faixa llarga, de teixit ennegrit,
és el vincle umbilical que els uneix,
sense que parlin ni que es mirin.

D'aquí ben poc l'avi callat, cap cot,
sentirà el toc de castells i seguirà,
pam a pam, la pujada del nét coratjós.

© Marie Lopez

Barbes i somriures

La vida flueix més ràpid
que de costum. És diada
avui. De mots i castells.

L'actuació s'interromp
a voltes, per poc temps.
Tàctiques, estratègies.

O senzillament el plaer
de retrobar-se a la plaça
del poble, lliures i vius.

© Marie Lopez

Sense foto

Soroll d'infern

i olor de pólvora,

la vista s'enterboleix

i el cor batega fort.

Cinc cents bons metres

entre la casa de la vila

i el refugi de la Vilbau.

Un grapat de passes lentes

i moltíssima emoció.

A tretze!

En un tres i no res

i en un camp de tretze,

defugint el setge

del bestiari furiós,

la Simona s'ha posat

gorra d'or i ulleres

de sutge. Apolit, amics

que això va de veres

i nos haurem d'amansir

Canalla diabòlica

Quantes banyetes 
i posat dolentot!
Ja és el fi del món?

Amb les mans enguantades
i ulleres de ciència-ficció
semblen una classe de bruixots.

Ben lluny del guapetes Harry,
es preparen per al combat final
contra el bestiari de cartó pedra.

© Marie Lopez

Suspensió

Ô temps, suspends ton vol

   Alphonse de Lamartine

Ombres suspeses, entre vorera i carrer.
Els sorollosos fan silenci, mirant-se
llargament entre ells.

Busques vermelles entre tanta negror
marquen l'hora zenital. Esperen el fum
i l'olor agra de la pólvora 

per animar-se. Moment fugisser d'amistat
profunda. Qui sap si entre elles i ell
no s'amaga qualque poeta inconfés?

© Marie Lopez

Grallers

En un tres i no res.
I si més, no val res?
Toquen concentrats

amb ulleres o sense,
texans curts o llargs.
a l'uníson, això sí.

Vida plena i breu,
de fusta bona i coure,
abans de córrer arreu.

© Marie Lopez

De fusta i plata

De fusta fosca i plata clara,
una música celestial enlaira

cap al cim del castell.

Quatre dits de sang, quatre

altres d'or, com un mirall

en moviment de la Senyera.

Ballen les mans, compassades.

I si fossin flautistes d'Hamelín,

ben voldria ser-ne ratolí.

Per molts anys

Ja comença el ball, després dels castells.

Ressol i ventades. La música, amb camisa

encara, agafa de la mà el casteller.

Ha deixat el sac de gemecs, i ell la humana

construcció. Ara és temps de divertir-se,

al compàs de les gralles, en plena llibertat.

Els segueixen amics i companys, de totes

les edats, com una processó, com per dir-li

al Bastien, un dia abans: Moltes felicitats!

@ Marie Lopez

Una caseta desnonada

A la vora del camí, una caseta
de colors amb persianes tancades,

entre sol i ombra, abandonada.

A recer del mur de pedres seques

i de les herbes ja altes, no diu res

ni badalla, petitona, estoica.

El Crostó se l'ensuma en silenci,

filòsof, tan callat com ella, i pensa:

després dels homes, desnonaran cases?

© Emili Brugalla Fons

Haiku pesillenc

Mainada corrent,
rires molts i pessigolles,
abans del sopar.

@ Marie Lopez

Jordi sant

Com en un concurs de forces,
el Jaume ha elegit el campió,
aquell qui sap saltar més alt,

tan alt com el campanar vell
de Pesillà. O gairebé. Coses 
de la vida... o de son pare.

Rotllanes belles, jocs inaudits.
Una horeta per concloure una diada
castellera ben bonica. 
                                Que se repetirà.

@ Marie Lopez

παγκράτιον

Pancraci lent i respectuós.

De l'antiga Grècia el millor.

Ningú no pot existir sense

l'altre. Amic o enemic, tronc

o baixos, enxaneta o pinya.

Callats, els castellers lluiten,

no pas entre ells, ni contra

d'altres sinó per una llengua

i la humana comunitat.

@ Marie Lopez

Vilatge

El vilatge fa pinya,

amb faixa o sense.

Han deixat casa, fills,

i s'han aplegat, muts,

concentrats. Dissabte

de maig i de glòria.

Silenci sobtat. Gralles

i timbals marquen hora

castellera. Identi'CAT. 

@ Marie Lopez

Mare i filla

Mare i filla sorolloses, agermanades 
per una mateixa passió que la càmera
atura un instant. Moviments suspesos,

perfectament paral·lels. A uns pocs
metres, la vida, l'Henri, el Mickaël,
les filles i netes, els fills i nets.

El ritme sense la melodia, compassat,
batec de sang i goig. Sylvie i Marie
com un homenatge a la joiosa humanitat.

@ Marie Lopez

Amor

Filigrana. D'ombra i de llum.
Carícia lleugera dels dits
pel paper imprès fa temps,

en un país llunyà, salvant
terres i mars. Ja coneixes
cada mot i sents carinyu

per la tipografia acurada.
Pàgines d'un blanc amorós
que llegeixes. I m'espera.

Les mans de les persones

Les mans de les persones,

no pas de la gent. Bessones

i tan distintes, com tenint

vida pròpia. M'agrada mirar-les

ballar, al compàs de la llengua,

o lliures, independents, serenes

o sàviament embogides. Fines, amples,

llises o amb cicatrius. Arrugues de

la vida i del tracte quotidià. Mansuet.

Sembrant versos

M'encanten aquells que sembren versos,
sense voler. Volen pàgines alliberades,
reculls desenquadernats, versos solts,

descarrilats, a punt de prosperar ràpid,
en la ment de qui pensa que la imaginació
dóna sal a la vida i escriu esquerrana.

Miguel Hernàndez, Joan Salvat-Papasseit,
Rainer Maria Rilke, Raymond Queneau...
i tant d'altres que encara no han escrit.

Cervesejant / En biérifiant

Cervesejant de bar en bar,
amb els fills grans. Bonic
mapa dels barris de París

en ros, ambre i IPA. Escuma
lleugera que no para de florir
entre llavis i barbes, afavorint

converses profundes i rialles
inesgotables. I mentre el TGV
em torna al sud, me les assaboreixo.

***

Tout en biérifiant de bar en bar,
avec mes grands fils. Une bien jolie
carte des quartiers de Paris

en blonde, rousse et IPA. Mousse
légère qui ne cesse de fleurir
entre lèvres et barbes, propice

aux conversations profondes et aux rires
inépuisables. Et cependant que le TGV
me ramène dans le sud, je les savoure.

Anniversaires

Le joli mois de mai fourmille

de mille anniversaires. Fils,

neveu, et, pour clore le tout,

mon frère, inlassable compagnon
de route, qui rythme mes jours
de musiques neuves, de culture

et de réflexions délicatement
ciselées. La journée s'étire
qui sera belle... Assurément.

Llegint Salvat-Papasseit

jo resto pres per la xarxa dels rails

cor i desig com unes mans lligades

                    Joan Salvat-Papasseit

A altes hores de la nit, te'l treus,
l'obres i l'olores. Cintes de fil groc
pengen, punts de pàgina esfilagarsats.

Ballen els teus ulls, entre lletres
descarrilades i colors ablanits.
Pesques versos i poemes a l'atzar,

com sempre ho has fet, abans de tornar
a adormir-lo en la biblioteca fosca.
Tanques els ulls. Ja obra la màgia.

Perquè

Perquè la rosa, encara poncella,
ha omplert la portada d'un llibre,
hi has apropat els llavis,

sense por de ser punxat per espines
de tinta grassa i olorosa. Lentament,
l'has fregat amb la punta del nas

i l'has olorat amb cada nariu, abans,
tot just abans, de clavar-li un petó
moll com un cau de lluna al novembre.

¿A qué vienen?

¿A qué vienen tantos blancos
por los márgenes del poema?,
me dijiste un día, de noche.

Y los llenaste de apuntes
escuetos y rápidos, como
un baile al compàs. Subían,

bajaban, dibujando al trasluz
un caligrama de pétalos carmesí
a punto de ser besados

Amb un cel tan blau

Amb un cel tan blau i un terra tan clar,
s'aixequen pilars i aletes escriuen.
Se buiden cadires i tothom a espiar,
aguantant càmeres o sense somriuen.

Braços i cama

Nus, sense mànigues
de camisa o pantalons.
Pur esforç, pura voluntat.

Tensió pensada, unànime,
més enllà dels individus.

Serenitat de qui se sap

aguantat, animat. Fortalesa,

força i intel·ligència. Braços

i cames al uníson. 

Pàgina en negre

Hi ha tant de relats escrits,
petits o grans, de llegenda
o d'anècdotes ínfimes,

en una faixa llarga i ampla
que s'ha tenyit de negre,
amarant-se en la història

de cadascú i de la colla
sencera. Esforços i joies,
com un batec de tinta.

Ara toca

Han deixat els castells 
que volen tutejar el cel.
Ara toca.

S'han tret faixes i força    
per compartir embotits bons.
Ara toca.

Espien a baix, cap cot, tots,
sense dir ni mu, ni pa ni piu.
Ara toca.

La Sarah fa setze anys

Ni sutge de fum fosc, ni setge de castell vell.
Setze anys celebrats des de dalt d'un castell nou.

Lleugeresa de qui se sent abraçada, aguantada;

per tants amics i familiars. En baixar lentament,

la Sarah percep el gra joiós de gralles i timbals

i somriu a l'amistat, com somriu sempre a la vida,

a Sant Cebrià, Bao, Figueres, Lleida o cadascun

dels racons de Catalunya on ja recorden la seva

silueta i el seu casc rodó de vellut negre.

Un, dos, tres

Un, dos, tres! Toca paret ? Tssssss.

Un, dos, tres! Descarrega castellet!

Moment deliciosament fugisser,

quan es tanca l'actuació. Tres ja no és

la suma d'un més un més un. Sinó molt

més. Alegria sàviament compartida.

Rient i somrient, sota la volta tendra 

dels plàtans centenaris. Deixaran Figueres

i tornaran a Bao. A tres... O molts més!

@ Marie Lopez

Jovent

Somriures. De minuts, d'anys.

Joiosa complicitat amb llengotes

incloses. Mascareta ennegrida,

com de pirata bona. Passaran

mesos, dècades, seguiran sent

joves, aquests entremaliats

que viuen la vida com un regal,

descarregant castells en un poble

i ja pensant en els altres.

@ Marie Lopez

Fer pinya

Faig pinya, fas pinya,

fem pinya, conjugació

espontània, a anys llum

de l'avorrida gramàtica.

Es barregen teixits sòlids

i colors amb solera. Esforç

silenciós amb llengua unida

de gralles i timbals, al zenit

maliciós de la Rambla vella.

@ Marie Lopez

Un ram a la rambla

Un ram de flors a la rambla

de Figueres, un diumenge.

Moment de pau i concòrdia.

Un ram de flors i anys,

com un regal d'amistat

quan els talls artificials

per fi s'esborren. Ja músties,

seguiran tenint la flaire bona

dels castellers de l'absolut.

@ Marie Lopez

Un ram i tos dits

Un ram de floretes i tos dits

quan s'apropa el capvespre

i el sol s'adorm als cantons.

Colors aplegats pel desig

serè de l'estimada tafanera

que surt a caminar

quan li demana l'escrit, àvid

de natura lleugera i sensacions

vertaderes i úniques.

© Roser Blàzquez Gómez

Sense passió

Sense passió, la vida no té sentit

i si ballen lliures les espigues,

al vent pillet de maig,

ja carregades de grans de blat,

amb somnis de pastes i pans,

la rosella solitària, de llavis

vermells tan fins i lleugers,

els dóna la ufanosa fortalesa

que n'apassiona la comunitat.

© Roser Blàzquez Gómez

Què hi ha?

Què hi ha darrere del mur

de tant de llibres fregats

per capcirons ja perduts?

Olor de cuir i paper vell,

foscor de gargots de tinta.

Un món enrarit me mira i,

embruixat, m'hi emmirallo.

M'aixeco i en trec un. Veig,

al darrere, brillar el sol.

Bressolada

Entre primavera i estiu,
el temps s'ha fet funàmbul.

Rellotge de bastons vius,

ara comença la dansa, al

so de les gralles. Ballada

de verds fosos i llests.

La gentada creix i xerra

la llengua del poble-sol.

Bressolada de sorra dura.

A contrallum

Pluja d'or i de foc,
embogeixen carrers.

Ja es lliura Toluges

a tot l'ús diabòlic i

esborra cares i pells.

Hores sabàtiques.

Les bruixes es pentinen

i els seus cabells rossos

són de petards fugissers.

Piano avorrint-se

Banqueta buida de vellut polsegós
i tecles esborrades per dits oblidats.

El vell piano espera la concertista

que li treurà, de sobre, la malenconia.

Passes distants pels passadís. Ningú

l frega la fusta fosca amb el dit.

Me'l miro i imagino... Peces petites

uns pocs minuts de minuet graciós

i una noia extraviada ballant.

Joc de miralls

Finestres al dematí. Callades.
Jugant entre elles i amb el sol.

Llibertat del vidre brut, tristor

dels maons vermells que ploren

els dies de pluja. Als miralls cecs,

una lleugera capa de pols.

Tantes sabates que caminen pels

senders del jardí. Britàniques

alenades al cor de París.

La déchirure

Il y eut ce mois de janvier, les cris, le sang,
les semaines qui suivirent, mornes. Regards

autres, hautains. Le ventre qui déchire et,

soudain, le voile de l'inconscience dans

un couloir d'hôpital. Le retour à la vie,

le fils aimé et qui se libère de l'éponge

qu'il fut et qui devient complice, jour

après jour. La danse put alors, légère,

t'accueillir en son sein, Méditerranée !

Vellut fresc

Seients de vellut, frescor del matí,

el tren dormisqueja encara i, jo,

a l'aguait de cada detall,

caço passes i pesco veus. Viatge

llarg, mitja jornada al costat de

desconeguts que no tornarem

mai més a veure. Un bon tros salat

d'humanitat. Barreja de llengües

i,  al mig del trajecte, un cafè.

Cronologia

Al Francesc Bitlloch

Has deixat els vells portolans,
afartat de iode i de llaüts lents,
i t'has encaminat cap a la duració.

Aquest camí lineal i accidentat del
temps on els homes ensopeguen, cauen,
s'aixequen i continuen, amb somriure

o ganyota. Dates, fets, contratemps,
gargots indesxifrables, sang, plors
i mocs. I t'hi has prosternat. 

                                            Humilment.

Món laboral

Onze llibres, prims, atapeïts

en un prestatge oblidat. Sense

ningú per manllevar-los. 

Tinta seca, paper cruixent.

La vida ha fugit i els homes,

aturats, perduts, ploren...

«Buscar trabajo», «Cerca de feina»,

les diferències no només són de mots,

de girs, d'accents... El món laboral

que encapçala el pi envernissat, sembla

inassequible per qui no té eines ni parla

la llengua del país on floreixen somriures.

À quoi rêves-tu ?

À quoi rêves-tu, devant ton écran ?
Les lettres défilent qui te parlent
de lointain, de terres arides,

d'êtres blessés. La pièce est calme,
tu ne cilles pas, le travail t'absorbe.
Moi, au loin, je suis une couturière

qui surfile de blanc cette toile écrue
d'un moment de ta vie. Ne ferme pas
l'écran, pas encore, je te prie. Je rêve.

Un incident

Un incident, petit. S'ha penjat
la xarxa sense fil de la biblio.

Cap cot, els usuaris segueixen
amb la rutina, teclejant ràpid,

com uns ratolins rosegant grans.
Per la finestra veig fils sòlids

amb ocells que saltironen cantant.
Em fan enveja i me'ls miro somrient.

Un fregall

Un fregall, dur, gastat,
apartat a la pica,
somiant en el repòs
d'un poal d'escombraries.

Ja el troba a faltar
la meva que frega,
i sens ell, es troba òrfena.

Un fregall coronat

de tant de bons records,
xerrades atzaroses,
frecs de mans enguantades.

Je suis celui qui est

Je suis celui qui est,
merveilleuse vanité
du prolétaire de Dieu,

à la vive progéniture
comme unique collier.
L'eau coule froidement

dans la main souillée,
comme naguère le sable
grouillait dans les mains

des enfants adorés. 
Un jour, imprévisible,
je serai celui qui fut.

La vida oberta

La vida oberta, amb batecs matiners
i badalls nocturns. Sense cap rutina
ni hipocresia. Un rierol cerdà glaçat

amb emmirallament de carlines. Paraules
i mots, frases i versos. Una imaginació
fecunda treta del quotidià fronterer.

Quan t'escric al cafè nostrat, tot sol
però no pas entotsolat, revisc el ritme
d'aquesta vida oberta, com un agraïment. 

Matinada

Hores sense busques... No buscàvem res.
La vida entrava per les escletxa fines
de les persianes velles,

amb cants d'ocells tímids, dins la foscor.
Fou un ball de llençols rebregats, gestos
tendres i roselles de mots.

No necessitàvem res, ni tan sols el recull
atzarós que acabaríem més tard, després
del cafè cremant i de la melmelada nostra.

Amb les pedres

Amb les pedres d'un collar,
has fet anelletes boniques.

Giragonses de colors i llum
de vitrall profà. Sumptuosa,

la pell es casa amb cabellera
i l'orella del cor, enllumenada,

espera l'homenatge d'uns mots fins
o, potser, el ventolí fresc del matí.

© Joan Bagur Garrido (joies i fotografia)

No cuinis mai més

No cuinis mai més
que jo et cuidaré.

No cuinis mai més
que els plats són
d'herbes i de mots
i per tu els colliré.

No me'ls cuidis més
que jo per tu cuinaré.

M'han parlat

M'han parlat els ocells al dematí
en la penumbra de l'habitació.
No t'havies despertat, respiraves

profundament, d'esquena. Aleshores
els he sentit més nítids i gairebé
insistents, com xafardejant.

Aprofitant la teva inconsciència, i
fugint lents de les teves vergonyes,
m'han parlat de tu i he somrigut.

Taula oberta

Taula oberta, al vespre, al caliu.
Trobada castellera, amor, família,
comensalitat. Simfonia de verd clar.

Mai un petit enclavament no ha sigut 
tan obert al món i a la il·lusió senzilla
d'un sopar en comú.

Ampolles destapades, coberts famolencs,
riures i somriures donen ja el senyal
de partida d'una saborosa vesprada...

Un camió passa

Un camió passa. Lent, feixuc.
So ronc, desagradable. Contrast
violent amb la serenor dels llibres.

I vet aquí que m'entra una angúnia
brusca i fugaç. No tornaré mai més
a sentir aquest Pegaso -suposo- roncant.

Deixo les meves coses, i surto a cames ajudeu-me!
per a entreveure'l, si més no un segon. Silenci
esfereïdor. Se n'ha anat i no em tornarà a la ment.

Bellesa d'una flor

Una flor senzilla i bella,

ja cansada per la tija i

que l'Anaïs està regalant.

El lleó ha perdut les dents,

i la petita no té por. Callada

ja ens conta la vella història

d'una princesa sense corona,

a qui els ocells amics trenaven,

cada dia, una diadema de flors.

Un poeta d'ulls vius

El Martí s'ha enfilat als arbres

i s'hi ha fet un niuet ben fresc.

Un món de somnis i verdor.

Segur que en baixarà ben ple.

Ple de bocins de natura vella

a les butxaques, i noves al cor.

El Martí és un poeta, i encara

no ho sap. Escriu amb els ulls

i taral·lareja amb la memòria.