jeudi 31 mars 2022

Aggiornamento

Vam passar del dos al vint-i-tres,
en un tres i no res. Pobre rei del sol
que nos volia fora. Ni el vent del nord

ni la neu del sud li van donar raó.
L'edicte ajornat serà bé el seu dol,
carregarem castells, cantarem, llegirem.

I nos en anirem cap a terres fecundes,
on batega la nostra llengua, sense ratlla
ni frontera, amb ploma, seny i furor.

SONNET DE DEUX AMIES

À Liliane et Maryse
à la manière de Raymond


Il est un cliché que je ne montrerai pas,
les mains de deux amies enlacées par les larmes.
Trente années de souffrances et de vilains tracas,
mais aussi bien des joies, leur indicible charme.

Sur le buffet d'antan, qui sent bon l'encaustique,
un cadre les regarde, du haut de ses vingt ans.
Raymond est silencieux, leurs cœurs est sa musique.
J'ai avec moi ses vers et j'en suis apprenant.

Nous étions cinq jeudi, mais c'était bien leur jour,
elles qui sans savoir, conservaient un présent :
la voix de cet absent, en éternel viatique.

La nuit est sur Leucate et les amies s'endorment.
Trente années ce n'est rien, quand on s'aime toujours
et que l'on rit encore, en les contredisant.

mercredi 30 mars 2022

Una sirena atrapada

«Je suis pris au filet des étoiles filantes»
                                        Louis Aragon

Caiguda sobtada de la xarxa famolenca.
Deliri de verd cru d'algues avorrides,
que atrapen la sirena quan aixeca la mà. 

De la cua no tindran res, ja que el company 
l'agafa amb fermesa roja, cec i fidel.
A la paret, suaument irònic, un cartell

evidencia la perfecció d'un bell castell,
quan a les algues verdes se substitueix
la verdor presumida d'uns arbres de veritat.



Llengotes

L'assaig acabat, els castellers
s'han assegut amb una cama damunt
de l'altra. Filen la xerrameca

sota la teranyina verda del sostre.
Moments preciosos i rars. Calidesa
familiar, amb un bri d'ironia cap

al poeta apartat amb mitja cara
rodona. Llengotes entremaliades,
tan saboroses com la sal de la vida.



Preparatius

Cordatges avorrits que pengen 
de la xarxa atònita. Sabates
òrfenes, com esperant algú.

Els castellers es van enfaixant
i escalfant. Somriures benèvols,
rics de converses fresques.

Aviat començarà l'assaig. Aleshores
serà temps de canviar el somriure
per un silenci una mica mica crispat.



Silencis

Moments primers, ràpids
i d'una extrema lentitud.
El president sembla resar

mentre una sirena aixeca
el braç amb arabescos de
tinta marina. Somriures

còmplices d'uns pirates.
El castell s'està montant
i ningú no dirà res. O poc.



lundi 28 mars 2022

Stardust

Entre els meus dits,
i tan lleugera,
la pols d'estrelles
de les teves nits.

Nas de pallasso

Com un maduixot en mig de la cara
que et torna guerxo. O un globus
brillant que s'enlaira cap al pol,

el nas de pallasso que has amagat
dins de la butxaca esquerra, callat
i cec, fa callar de sobte els altres,

quan te'l poses. Els adults t'observen
amb circumspecció i menyspreu, mentre
els nens, meravellats, t'aplaudeixen.



dimanche 27 mars 2022

Mascarets méditerranéens

La rive veut jouer les grandes
et rêve d'océan. Mais la langueur
la reprend et le mascaret rêvé

s'évanouit. Alors tu cours et floute 
le cliché. Sable et eau saline dansent
à n'en plus finir, cependant que le bois

flotté se rassemble pour un feu de joie
qui jamais ne pourra prendre. Ou, qui sait ?
Si ton esprit d'amadou veut jouer les fous.













© Lionel Itié

Transcencarnada

«La mer, la mer toujours recommencée»
                                            Paul Valéry

Al Ferran Agúndez

Branques seques que el vent acaricia,
branques nues, esculpides pel marí.
Arrels inverses que somien en la mar,

tan propera, tan llunyana. Escuma blanca
i foscor indecisa. Un ritme com un batec
lent, obsessionant, la respiració remugant

d'un monstre insaciable? O, més senzillament
la transcendència que ens recorda que l'un
és l'altre i no pot haver verb que no s'encarni.















© Lionel Itié



Le monde sur une bouée

«La Terre est bleue comme une orange.»
                               Paul Éluard

Des continents d'algues séchées,
avec pour auguste sommet,
la plus humble des arapèdes.

Une boule de plastique orange,
de celles que le pêcheur range,
avant d'aller se restaurer.

Et je le pressens en son cœur,
un peu de la secrète humeur
que le vent a volé au Ganges.





















© Lionel Itié

Père et fils

À Lionel et Solal

Le vent peut bien souffler,
éteindre les bonbons grillés.
Le sel peut bien brûler
la peau exposée au zénith,

ils sont là, sereins, embrassés.
Et je les aime bien, ces deux
compères, que l'objectif saisit
pour ne plus les quitter, qui sait ?

Une seconde, peut-être deux ou trois,
rien à côté de la complicité d'une vie,
ou de deux, ce qui revient au même.
L'objectif refermé, la vie reprend son train.





















© Lionel Itié

Silencis

Silenci de la casa. Gruix quiet
del llençol plegat. L'hule escocès
s'avorreix i juga amb la llum feble.

Ja es veu pista de gel, solcat per patins
elegants, però la màgia no dura. Ja s'adona
que no són més que forquillades antigues, 

dibuixades pels fills avorrits. Serenor de
les quatre cadires de fusta bona i vellut blau.
Les miro i combrego amb el seu silenci.

Per camins enfangats

Per camins enfangats, et passeges
amb una amiga. L'hora s'ha tornat
boja i ha perdut les busques.

Amb braços i cames, us aneu afaiçonant
agulles noves, de converses i acudits.
Sota les soles de les vostres sabates,

ja es modela el fang i neixen ocellets,
ratapinyades, papallones moltes, els quals,
al vostre darrere, se n'aniran enlairant.

Sopem

Sopem tu i jo. Al caliu.
Hem deixat la nit plujosa
i freda i ens hem endinsat

dins del Globus Bar, rere
una espessa cortina violeta.
Sopem i xerrem. A petites

glopades, bec del teu rostre
i de la teva veu. Quotidianitat
enamoradissa. De portes endins.

Coincidir

L'elegant teatre és a les fosques,
amb el dit n'acaricio el vellut vermell
i me miro el gran conferenciant connectat

amb l'univers i la transcendència encarnada. 
Parla en una de les llengües que conec, 
amb accent americà. No tenim res en comú,

o ben poc. Emperò coincidim. En temps i
espai. I això ens uneix més del que sembla.
Homo sum: humani nihil a me alienum puto.

samedi 26 mars 2022

Tu écris

Tu écris et je te regarde.
Tu n'écris pas, tu lis. Vite,
puis tu notes tes réflexions.

Proses rapides d'élèves pressés.
L'une d'elle te séduit. Concise,
soignée. La langue est pauvre

et le cheminement avide. Tu devines
l'origine étrangère de l'auteure. Tu
te risques à des hypothèses : la Chine ?

Il est treize heures onze, tu refermes
ton ordinateur gris. Sur ta gauche,
à même la toile cirée, des feuilles.

Écriture large, pointée, soulignée.
Devant toi, un petit carnet à spirale.
Écriture serrée, comme creusée.

Tes doigts le caressent et le referment.
Tu te lèves, je sens tinter le couvercle
d'une casserole. Tu es celle que j'aime.

vendredi 25 mars 2022

Il giorno è giallo

Il giorno è giallo, crudo,
e vecchio, arrugato, molto.
Si guarda allo specchio e ride.

La main se souvient

La main se souvient. Des pages tournées,
des insomnies silencieuses, crispée sur
le ventre douloureux. Puis elle s'endort.

Alors se réveille, au petit matin, l'autre
main, aussi pâle et douce. La main amie,
qui caresse et danse, et le corps se fait

livre léger, de vélin et d'encre de Chine.
Les souffles se mêlent et le ventre, naguère
crispé, entre dans la danse, et virevolte.

Tot llegint Catul

Delícia de la pau retrobada, a la biblioteca.
Els pocs alumnes ja han sortit i els prestatges
s'avorreixen. És hora zenital. Les cadires

es tornen taronges quadrades i els finestrals,
famolencs, badallen.  De la fantasia, de sobte,
em treuen Catul i la floreta dels Juvencis.

Flosculus... el diminitiu, tan fresc i sense edat,
m'invita a mirar per la finestra. És la primavera
i una escriptora ha sembrat llavors. De floretes.



Al balcó de Maria Lluisa Serra

Imatge borrosa, com d'urgència.
Bellesa de la tassa de porcellana
que juga amb la blavor llisa

de les aigues del port. S'altra
Banda
, de verdor i ciment, queda
emmirallada en el marc blanquinós

de la finestra tancada. Elegància
avorrida d'un objecte que voldria
viure el rampell del cafè fumejant.





















© Fàtima Anglada

Bressolada

S'han assegut al terra de cautxú negre.
Esperen, callats, atents. Horitzontalitat
pura. Ben aviat operarà la màgia de braços,

mans i cames. I veuran com neix un castell
del no-res, és a dir del tot-humà. Ja pensi
en la seva emoció i en les ganes que, a poc

a poc, faran d'aquests mainatges uns futurs
castellers nostres, airenovencs, d'uns dies,
d'uns mesos o de tota una vida.



jeudi 24 mars 2022

Els ulls de la Sira / Les yeux de Sira

S'acaba de despertar i me mira,
llargament, detalladament, silent,
la Sira. No em coneix, obre els ulls.

Uns ulls tan preciosos que no em puc
quedar callat i li parlo. En català,
primer, i després, amb unes ganyotes

expressives, en francès. Se li obren
els ulls, una miqueta més, i deixa anar 
una rialla inaudita i tan primaverenca.

***

Elle vient de se réveiller et me regarde,
longuement et en détail, silencieuse Sira.
Elle ne me connaît pas et ouvre les yeux.

Des yeux si beaux que je ne peux demeurer
silencieux et que je lui parle. En catalan,
d'abord, puis, à l'aide de quelques grimaces

expressives, en français. Et voilà que s'ouvrent
un peu plus ses yeux et qu'elle laisse échapper
un rire inouï et si printanier.

Tot recitant un poema del Maragall

Al meu fill Martí

A l'alumne imaginatiu, li costen 
els versos del poeta, cull mots
i s'escapoleix, mentre va recitant.

La blavor del mar se li entebeeix
i la verdor dels pins li dóna ganes
de calçotades amb pares i amics.

El migdia del poema s'ha allunyat.
Ja fosqueja el saló i li entren ganes
de córrer a la vora del mar poemejat.



Fumar-se una vida

En sortir de la botiga, pensatiu,
m'ha vingut als narius, violenta,
una olor de tabac negre i fort.

Sota el portal d'un edifici, sol,
un home, dempeus, fumava...
No li veia l'expressió. Tot just

el rostre marcat, les arrugues moltes,
el cansament i l'impermeable gastat.
I en un segon m'he fumat la seva vida.

mercredi 23 mars 2022

El mocador

He plegat un mocador petit,
humil, de cotó blanc i blau,
i no pas de lli fi. 

L'he olorat, llargament, buscant,
més enllà de la calor oblidadissa
de la planxa cremant, 

el teu perfum de pell suau i sabó.
Me l'he mirat, llargament, escrivint
callat, entre les línies blanques i blaves.

Talaia

Talaia perduda per entre les mates,
òrfena de segles, tota de pedres
i escletxes, amb una boca negra,

atenta. S'hi colen sargantanes
entremaliades i un ventolí pillet.
No hi espera ningú, guaitant el mar

o les tanques silencioses. Hores
i més hores. De la nit blava fins
al zenit blanc, d'on jo me l'atalaio.

A.ni.ver.sa.ris

Versos d'anys i de riure,
niu de ris, ans d'anvers.
Avidesa de nívols verds.

Sil·labejant, d'una a deu

Versos
amunt.
Voleiar,
lliures els dos.
Acaronar núvols,
donar-nos petits reptes:
un mot, una frase, un so.
Planar l'un al costat de l'altre
i imaginar el blanc infinit,
sense tenir cap por de l'impressor.

Fer dels versos normalitat

Fer dels versos normalitat.
Jugar amb el buit del blanc
com d'un que queda per escriure,

suspendre-hi paraules com al tall
d'un penya-segat, aillar-les, treure'n
suc, sentit i sensualitat. Deixar parlar

el desig, més enllà de la cotilla del vell
diccionari. Allargar cada vers, com si tinguessim
tot el temps del món i tota la força d'un amor infinit.

mardi 22 mars 2022

Bustrofedon

Amor de la natura
.rolf ed latèp adac ed,
Suau mirall en el aigua
.egtami al bma aguj euq.

No te quiero ni et vull

No te quiero, ni et vull,
ni tan sols ti voglio bene.
T'estimo. Senzillament. Sense

cridar-lo. Ho dic amb els ulls...
I al cau de l'orella, si em deixes
apropar, car l'amor que sento per

tu és un somriure agraït. Un silenci,
una espera... fins que es vagin creuant
les nostres mirades. I s'entenguin.

Un mot, no pas una paraula

Dona'm un mot, sec, rodó,
una fuetada. O una besada
de dents enfora. Un mot...

...com un mos. Sang de magrana.
Viva, àcida, ensucrada. Un mot
breu. Com una ordre o un rampell.

Amp poques vocals. Una o dues,
tot just una respiració. La resta:
uns sons durs. Dona'm el que no existeix.

Fedes i feda

«encara ara el meu cor, com indecís
entre dues espases,
essent a tramuntana enyora el sud,
i essent al sud enyora tramuntana.»
                        Gumersind Gomila

No tinc pas fedes, tenc feda.
Al Rimbau, fa tant d'anys, per poc
et fas ramader d'ovella. Jo, a sa meua illa

estimada, aprenc dels meus amics pietat
i compassió. Nos uneix la passió d'aprendre
i de compartir. No som pas venut llibres,

n'he escrit. Pocs. Curts. Com si la impressió
me matés l'espontaneitat. Tu, has fet un gran
foc de la llengua nostrada. Entre dues espases



lundi 21 mars 2022

Donne-moi

Donne-moi une lettre, puis deux,
puis trois. Des consonnes, rien
que des consonnes. À m'emplir

la bouche, comme si j'étais polonais.
Garde les voyelles pour la nuit claire
et les souffles échangés. Bilabiales,

occlusives, gutturales et affriquées...
Ah le beau combat des journées harassantes
à épeler le chapelet que tu m'as donné.

Un amor sense objecte

Deixa'm amar, no pas amar-te,
que l'objecte talla el camí
amb un arbre caigut. Sense

objecte vaig, que subjecte sóc
i entre els meus dits s'escolen
uns grans olorosos de mirra fosca.

S'enganxen als dits i els uneixen,
impedint tot moviment i suscitant
una gestual nova, sense objecte...



Les mots n'ont pas besoin de stylo

Les mots n'ont pas besoin de stylo.
Sous ta plume, l'ennéasyllabe glisse,
certain de son effet, gonflé de sève.

Un cœur de fleurs bourgeonnantes me l'avait
annoncé. L'encre est de sang et de tiédeur
et le calame qui naît des doigts aux lèvres

les humecte dans l'effort. C'est alors,
alors seulement, que le son prend forme,
comme un refus du poème arrêté.



Del vespre

Del vespre, la poesia. Hule escocès.
Llibre olorós, tret de la capsa. Xifres
que dormisquegen sense que ningú les miri.

La mà esquerra acaricia el paper i gira full.
Em parles del que estàs llegint. Dates, llocs
compartits. Ja no t'escolto, miro com es mouen

els teus llavis. Cantarella muda. Per què, ara
mateix, estic pensant en una basseta cerdana,
a dalt de tot, de molsa amarada, i que ens espera?

Dia de la poesia

Vint-i-u de març, dia plujós. El jardí
glaçat se m'omple de taronges caigudes.
Poemejo, lentament, a glopades joioses.

Deixo entrar la llengua. Un gir, paraules.
El roig pudent de guineu del Ferrater.
La meva veu que el llegirà en francès,

més enllà dels mars, a l'illa estimada.
Callo. Refilets d'ocells. L'escala de fusta
i el gronxador buits m'estan esperant.





Un sourire désespéré

Tiédeur du pub, odeur de bois
et de Guiness un peu aigre. Cris,
vociférations, courses en couleurs

des joueurs du classico sur l'écran.
De dos, un homme y est étranger.
Mince, visage creusé, il sirote.

Une bière, puis deux, trois, j'en perds
le compte. Son visage s'émacie un peu
plus. Il sourit et le pub en lui se vide.

dimanche 20 mars 2022

Un sommeil d'Adam

Un sommeil imaginé,
sous le regard de mamie.
Un sommeil serein,

peuplé de poupouilles
et de voix qui alternent
et s'unissent. Maman, papa,

la douceur de leurs bras,
la chaleur de leurs voix.
Un sommeil encore imaginé,

à l'abri de la pluie de mars,
au Moulin-à-Vent, tour Onze,
où bientôt je me rendrai.

Plouema

Pluja, pluja glaçada,
pluja imperiosa. Plou...
P L O U. Renou, enrenou, 

res de nou. «Niño tras
un cristal»
: renoi de Luís
Cernuda! A mi, aquesta pluja

grossa no tarda en fer-me sortir
de polleguera. O de plou i gerra.
I ja m'he perdut com acabar plouema.

Remor del mar

M'agrada sentir la remor del mar,
com un desig, un rampell punxant,
quan la primavera se'ns escapa

i l'hivern segueix glaçant la sal.
Tanco els ulls i em deixo bressar
pel batec, lent o ràpid, que narra

el ja escrit o el que queda per dir.
La pell d'una taronja on s'amaga ja
la flor olorosa de la temporada nova.

Ancestralitats de l'avui

Sensualitat de la veu que flueix
i es trenca, de sobte, sense raó.
Paraules ancestrals, apreses aviat,

abans de saber desxifrar els gargots
de tinta amarga. Quan parlo, per cridar
o complaure, riure o plorar, ja sento

com, al meu darrere, em van empenyent
ancestralitats cegues i sordes, de pell
adobada, però de cor viu i meu, tan meu.

Un avió de cartró

La nena somia en volar.
Volar en un avió blanc,
del terra fred al cel.

Aleshores son germà gran
li en fabrica un, bonic,
amb tisores, cola, enginy,

i una capsa de cervesa
d'Argelers. En un tres i 
no res, ja s'ha enlairat!






















samedi 19 mars 2022

Llavors d'amistat

Les mans que s'aixequen,
no resen ni imploren.
Vetllen, vigilen, animen,

callades. Concentrats, tres
dels nostres ja són arquitectura:
El Thimoté, el Ryan, l'Hadrien.

aquest últim acaba d'integrar-se
en la colla. Llavors d'amistat
i de complicitats fecundes.



No m'ho esperava

El Cédric amb barba crescuda
i somriure burleta. Donem pit,
fem pinya, les mans s'uneixen.

Sota ell, s'esmunyen espatlles.
La Natàlia se n'ha anat, deixant
penjats els peus del bon Jesús

al Gòlgota. No t'amoinis, em diu
el Miquel al cau de l'orella. Això és
moixiganga pura, i ja ha ressuscitat.

haikiitus

Fa divuit anyets
una joia finlandesa.
Ja n'està xalant.

vendredi 18 mars 2022

Un lleu plugim

Com una carícia freda
que fa estremir-se 
el clatell, la pluja

de la nit, embafosa,
s'ha tornat plugim 
lleu, ben nostàlgic

de les guspires d'hivern.
És amb ell, ja ha casa,
que us escric. I somric.

jeudi 17 mars 2022

Una nena

A la meva estimada

La nena somnia. La sopa crema
i no li agrada el brou. Juga
amb la cullera i treu, una a

una les lletres del toll va.
Les va disposant a la vora
del plat com d'un orb marí.

Encara no sap llegir, però
s'inventa animals a partir 
dels angles i de les corbes.

Et le désir

Et le désir est là,
qui longtemps disparut,
un désir de bouche ouverte

sous la pluie, à perdre haleine,
un désir qui court et ne s'arrête
que pour s'abreuver et regarder

la lente course des nuages blancs.
Alors le cœur s'apaise, la marche
reprend et les vers brefs affluent.

Ombres

Des ombres rondes et épaisses,
des ombres qui sentent la glaise
dans les mains du potier.

Des ombres douloureuses aussi,
lourdes de tant de secrets tus.
Une terre laissée pour compte

et qui se craquelle dans un coin,
faute d'un père attentif au temps
qui passe et fait vieillir son fils.

Esperes la pluja

Esperes la pluja, però la pluja
no vol venir, es fa desitjar amb
giragonses i giravoltes de núvols.

Esperes la pluja i et desesperes.
No tinguis por, no perdis paciència,
inventa't un ruixat de perles brunes,

sonores, rodonetes com grans de cafè,
i tanca els ulls, sobretot... No sents 
ja l'olor de la terra molla que clapoteja?

Ara que no saps llegir

Ara que no saps llegir, encara no,
què t'aportarà un vell mag com jo, 
sense barret, nas vermell, ni tan

sols cabells? Tu, ja sé que em duràs
una pinya bonica i dues closques buides
de qualque cargol fugit de l'Alt Vernet.

I asseguts a un raconet de la classe,
a quatre o cinc, ens posarem a desxifrar
un a un, els petits misteris de la vida.

M'agrada el temps

M'agrada el temps que passa,
la pluja que cau. Pluja de març,
ja nostàlgica de l'hivern moll.

Gotes grosses com sopa de lletres
dins del brou cremant: P, L, O, U.
Ja m'entren ganes de jugar amb una,

o dues, tres o deu. V, O, L, S, U, N,
P, A, R, A, I, G, U, A,?
, I ric. Abans
de descobrir els teus ulls en el mirall.

No pudiste morir

A la memoria de L.

No pudiste morir. Porque te mataron.
O porque te mató uno. Uno de ellos. 
Un día, una noche lóbrega de noviembre.

Me acuerdo de las últimas filas del cine
y de esas películas profundas, explicadas
al oído, mientras aprendía de tu boca

y de sus gestos la vida, la vida sencilla,
al otro lado del océano. No pudiste morir...
De hecho no has muerto. En mí sigues viviendo.

mercredi 16 mars 2022

Un tira i afluixa singular

Qui ha dit que el negre és de dol?
L'altra bandera ens uneix abans
d'enfaixar-nos. Unes bones batzegades

abans de començar l'assaig. Somriures
i bromes gastades. El tira i afluixa
anuncia ja les bombolles de cervesa 

glaçada que compartirem a la nit. 
Horitzontalitat pausada que prepara 
les riques verticalitats de la vesprada.



Canvis

Un dimarts a la Vilbau,
molta mainada, cares
conegudes. Una veu greu

i potent ens guia. Canvi
de cantarella i de ritme.
Un casc rodó s'ha vestit

de trèvols i blancor. Com
una crida a la primavera.
Que ens ajudi Sant Patrici!



mardi 15 mars 2022

Un ball de bastons

Les gralles no han arribat
I els timbals s'han adormit.
Aleshores s'inventen sons

i ja ballen els bastons.
Quantes giravoltes,
quines giragonses!

El terra és un estany
I els peus dibuixen ones
fins a ben entrada la nit.

 

Rellotge nostrat

Frecs de llavis, 
tebior de l'alè.
Fugim de l'hora

que ens rosega
la dolça entesa.
Fora les busques!

El nostre rellotge
és de braços, i de 
pell la seva esfera.

ANCŎRĀTUS VIR

Nostàlgic de ponent, el gallec
estiuenc es vol ancorar a l’illa.
Del castell de Sant Nicolau, s’enduu

la imatge de ferro rovellat. Converses
sense fi amb el joier al capvespre, quan
fosquegen els carrers i es tanquen persianes.

L’or pesa i la joia té joc a la part de dalt,
fidel abismació d’un bon viatger d’alta mar,
que no vol deixar Menorca sense ancorar-s’hi bé.






















© Joan Bagur Garrido (joia i foto)

lundi 14 mars 2022

УКРАЇНСЬКИЙ

Pau i equilibri. Simetria d'or
i de diamant. La néta vol fugir
de la guerra i recorda el bon avi

tan pobre que, al final de sa vida,
li va oferir uns bessons antiquats,
com a promesa de concòrdia i llibertat.

Un Tu i Jo renovat amb pedres precioses,
tretes de la camisa suada de l'avantpassat.
Abraça'm, amor, que la pàtria ens ho demana.
















© Joan Bagur Garrido (joia i foto)

Arrossejant

Castells descarregats,
faixes i camises tretes,
ja és temps de pensar

en d'altres coses. Paella
de ferro bo i mans a l'obra.
Res de dosos, troncs o pinya.

Les gambes, ben nostàlgiques 
de l'estiu passat, han tancat
els ulls. Comença la festassa!

















© Hervé Pi

Geometries

 Al Jean-Louis

Has deixat la pissarra i les etiquetes
magnètiques de color, però segueixes
igual de concentrat. Dues dimensions

en blanc i negre per a esquematitzar
la vida real, en tres dimensions i tantes
alenades. Aquell qui et cregués geòmetra

cartesià s'equivocaria. Ets càlid i atent
i no oblidaré mai com em vas acollir
el primer dia, somrient, sense pissarra.






















© Jean-Louis

Com una sardana

Amb camises verdes i pantalons
blancs, o senzillament de paisà,
castelleres i castellers s'apleguen.

La pinya és de poble, no pas d'un
qualsevol, sinó del Poble, més enllà
de diferències d'edat o d'origen.

Silenciosa, en batega la veu, l'alè.
Catalana, la llengua és de foc viu,
corrent cap avall, com una sardana.





© Henri Alcaraz

Pantalons blancs

Pantalons blancs, ajustats
o drets, de cotó immaculat
tots. Pantalons endiumenjats

per recórrer places i explanades
del país, rient-se de fronteres
artificials i del temps burleta.

Pantalons com espigues de blat
que juguen amb el negre i el verd 
per cridar la primavera i l'estiu.













© Henri Alcaraz

La mirada del Cédric

Al bell mig, serena, sota la xarxa
arraconada, sense pescaires ni peixos,
la mirada callada del Cédric atura

el temps i l'estructura. Dissabte dotze
de març a Baó. M'agrada aquesta
busca d'un rellotge pur, essencial,

que sempre marca les dotze en punt,
unint castelleres i castellers, tot i
les seves trajectòries distintes.





















© Henri Alcaraz

dimanche 13 mars 2022

Paral·lelisme

Perfecció del paral·lelisme,
perfecció ma non troppo. Colla
inspiradora, feta d'individus

únics, amb sengles históries,
i no pas d'una massa anònima.
Verticalitat de dies, setmanes,

anys d'amistat, al local i fora
d'ell. Quants braços aixecats
com un himne a la vida unànime.





















© Marie Lopez

Mans nues

Com un rostoll d'or clar,
creixen mans nues, sota
un cel de guix blanc.

Sense rostres ni mots, mor
la distància. Arreplegats
i Riberal s'uneixen, esperen,

vibren i accedeixen al paradís.
Uns segons llargs d'una construcció
humana que escenifica l'amistat.















© Marie Lopez

Emparellats

A la S. i l'A.

Enfilats, somrients,
braços i mans trenades.
Ungles vermelles i barba

de pirata. Callen, feliços.
La pinya els aguanta, anima
i exalta. Negra de tinta

bona, la faixa ja conté molts
relats viscuts i per narrar.
Amb rànquing o més enllà d'ell.





















© Marie Lopez

samedi 12 mars 2022

Abismació

Imatge dins de la imatge,
càmeres com miralls petits.
Giravoltes de cascs negres

en cadascuna de les torres.
S'aixequen braços i caps.
Silenci i concentració.

Per què, de cop i volta,
estic pensant en Lorca:
«Verde, que te quiero verde»?



Llanes, lianes

Com sacs de pigments de colors
vius a una adoberia de Marràqueix,
els pedaços de llana estan esperant

a la taula blanca del taller. Hores,
dies setmanes. Silenci dels qui passen,
aliens a l'escàndol mansuet dels tons.

Qui gosarà unir-los en contra del bon gust
per fer-ne una bona manta, un vestit d'Arlequí?
Mentrestant, estan somniant en lianes lliures.



Una escletxa vespertina

La vella camisa descolorida
s'ha deixat anar, en veure
tanta gent arreplegada.

La cap de colla demana silenci
però ella, al final de sa vida
vol agrair al Miquel l'assaig

joiòs, somriu, vol cridar. De mots
no en sap gaire. Només en recorda
un, «finet», i se li obre l'escletxa.



vendredi 11 mars 2022

Arròs de la terra

Al Miquel Mariano Vadell, amb afecte

Menjar de pobres de postguerra.
Res d'arròs sinò blat xeixa amb
una miqueta de carn i moniato.

Una plata cremant per compensar
la falta de calor a la llar.
I ara tres plats de fang bonic,

la cuina exquisida del memorialista
de la gastronomia menorquina. Tres sols 
que no deixaran de brillar al meu cor.



Laura

Has canviat de llengua però la Laura
segueix viva dins del teu cos. Converses
moltes, apassionades. L'aprenentatge ple

del cinema al seu costat. Tretze mesos
d'amistat púdica, respectuosa. Tretze mesos,
ni un més, fins a l'absurd, la bogeria d'un home

que no es mereixia. Lleig, poruc, incult i presumit.
Les llavors comencen a donar fruit. A veure si un dia
la voldran escenificar. Tretze mesos. Tretze roses...



T'has encaminat

T'has encaminat
cap a la feina,
pel carreró angost.

Bordava el gos vell,
cap atenció li prestaves.
Sabies que allí t'esperaven.

Com t'hi esperen Kandinsky,
Matisse i Jackson Pollock.
T'has encaminat. Somrient.

Veus estimades

La veu de l'Ovidi recitant,
la veu escrita de l'Estellés.
Veus lentes pel camí. Caminar

sucós dels amants cap al no res.
Passen anys, terres, guerres,
nafres i ferides i aquelles veus

tan properes, encara les tinc al cau
de l'orella i m'hi uneixo amb la meva
per a invitar-vos a escoltar-les. Encara.

Amb llavors de mostassa

Tan petites, tan fines,
pols angelical, tancada
en un petit pot de vidre.

Tap de suro fi, ben ajustat.
Les llavors de mostassa, totes,
juntes, esperen que destapis

el pot i les sembris a l'atzar,
pels afores de casa. Aleshores,
llavors, sabré que has crescut.

Moriràs, viuran

Moriràs, seràs cendra enduta
pel ventolí tebi de juliol.

Moriràs, sense desaparèixer
del tot. Viuran versos teus,
al cau d'orelles estimades.

Viuràs, seràs pàgina blanca
i tinta negra dibuixada.

jeudi 10 mars 2022

Frecs

Has tancat els ulls
i et mantens alerta.
Poesia dels cossos

que no parlen encara
i es desplacen prest.
Frecs de peus, mans

i teixits. L'aire fred
s'escalfa i dansa, dansa,
fins que obris els ulls.

Comença l'assaig

Prehistòria amb ganes de relat.
Mans i cossos s'agafen, es trenen.
Pura horitzontalitat amb patinet.

La cap de colla, emmascarada, atenta,
veu com la colla s'està preparant,
sorda, muda, abans de la cantarella.

El Quentin, amb l'estelada estampada
al braç, com tatuatge de pirata, mira
al fotògraf, desafiant. Ara comença...




Una conversa

Al B. B.

Una conversa al matí,
sobre l'hule de colors.
Tasses de cafè cremant

i dos amics que fa una hora
no es coneixien. Un bon pessic
de pudor i rialles moltes.

Una vida contada en una hora
de temps. La infantesa, la terra,
el gust compartit per la llengua.

Veus & Veus

«Le noir est couleur.»
         Pierre Soulages

Què veus? Rectangles i quadrats
de totes talles, ben ajustats.
Fragments de vides, de rostres,

braços i mans. Ulls que criden
o imploren. Sense plors, amb goig.
Veus i no sents res. Absolutament

res. Escabellades dones. Tisores
de mans que tallen i retraten,
tot preparant les veus que, unides,

teatralitzades, mouran l'escenari
i ens transmetran un pessic de sal
de la vida, entre gest i gest.



mercredi 9 mars 2022

Vous étiez...

Vous étiez poète, Raymond,
je ne le savais pas. Le soleil
de votre terrasse me suffisait

et puis vous m'emmeniez pêcher,
tôt le matin. J'aimais vos récits,
votre accent, les infinies douceurs 
que préparait Liliane. J'ai quitté

l'adolescence, Raymond, je suis devenu
poète, moi aussi, et je vous avoue que
vous me manquez un peu, Raymond...



Un pilar de vuit...de març

La xarxa verda, tan tradicional,
no s'ho esperava i, tot i esforços
molts, no va aconseguir aturar-les.

Un pilar de dones, per celebrar un dia
com n'hi hauria d'haver molts. Un pilar
que reforcen els homes, sense obrir boca

ni presumir, atents, sotmesos...a la pinya. 
Magnífica lluita callada. Qui ha dit que
la dona és l'avenir de l'home? Bestieses...





















© Celya Brotó

Cares i rostres

Cares benèvoles, somriures francs
que beuen a morro la bona cervesa 
de l'amistat, al final de l'assaig.

Uns minuts abans, les cares s'havien
esculpit en uns rostres concentrats,
vermells, venosos, a punt de reventar.

Valuosa desaparició de l'individu per
aguantar, reforçar, animar la humana
construcció que no val res i ho diu tot.



L'escubidú

Al marge de l'assaig, cap cot,
concentrat, el casteller trena
uns tubs primets de plàstic clar.

Ho fa amb parsimònia i paciència.
Com un castell en petit, de camisa
verda i pantalons blancs. Força,

equilibri, valor i seny el guien.
D'aquí ben poc deixarà l'escubidú
per una construcció de sang i ànima.

mardi 8 mars 2022

T'estimo

A la Roser

T'estimo. Ni et vull
ni t'assetjo. Em bec
les teves paraules

a glopades, sense
cap pressa. I escric,
donant les gràcies

per les cosetes vives
que em fan vibrar
quan penso en tu.