vendredi 31 décembre 2021

Coloraines apaivagades

El paper gruixut s'ha begut
l'aigua de la bassa, deixant
aïllats els pigments vius.

Constel·lació de planetes
rodons i, entre ells, rojos
filaments i blaus núvols.

La vida. Pura, essencial.
La vida a les beceroles.
Ara comença la simfonia.







Aquarel·la: Marion Zibelli

mercredi 29 décembre 2021

Il y a tant

La nuit je mens.
Je prends des trains à travers la plaine.  
                                       Alain Bashung

Il y a tant de villes que j'ai connues, 
sillonnées, scrutées, aimées et trahies.

Tant de villes qui me reviennent la nuit,
avec leurs noms. En deux ou trois langues,
parfois. Des réelles et d'autres de fantaisie.

Il y a tant de rues, de lacis, de venelles,
où je me suis perdu, et d'où je reviendrai.



Une ombre

La mer, la mer toujours recommencée.
                                        Paul Valéry

Une ombre hasardeuse, paresseuse,
un effiloché de rabane au vent
que le soleil de midi néglige.

La peau, yeux clos, la sent,
que gagne soudain la tiédeur.
Fines gouttelettes qui cherchent

la mer, si peu, si tard recommencée,
et deux lèvres qui se disjoignent
et s'abreuvent à l'ombre écarquillée.

Deixadesa

Entre festes, al migdia,
mentre la família descansa
i somnia lleugerament,

la llengua, exigent, em treu
de la deixadesa i vol versos
crus, a guisa d'homenatge.

Lliures, blancs: tres manats
d'herbes molles i que la ment,
enamorada, posarà a assecar-se.

Cum grano salis

Un grain de sel, un seul,
que le soleil a patiemment
desséché dans un marais

de l'Aude. Un grain qui fond
lentement sur la langue,
rappelant d'un coup, d'un seul

toutes les felouques, en quête
de poissons, et, sur la rive,
un homme au chapeau rouge.







Una pàgina de diari

El Roger surt cada dia a passejar,
quan comença a fosquejar el cel.

Granotes tatuades a la vora del camí.
S'atura a parlar-me. En català, sempre.

Ulls vius com de plom fos i llengua rocosa.
Cairons vermells i pedres franques de ribera,

amb alguna pinzellada de francès: Voilà !
I quan se'n va, com per a disculpar-se'n

em passa una pàgina d'un diari vell, del 7
de novembre de 2009. L'Indépendant groguenc.

«7 de novembre 1659... i ara, el futur...»,
llegeixo. El Roger ja s'encamina...



Lectura

Lectura olorosa
d'un llibre calentet.
Tapes dures de cartró
taronja.

L'obro on he marcat
pàgina i el vaig olorant
profundament,
ulls closos.

Quan els obro, els mil gargots
retroben nitidesa i ballen,
línia rere línia. Un món neix
i el mar s'omple de tinta.

Lentitud del fang

Lentitud del fang
que lentament va assecant-se,
obrint via als nanos.

El poeta que sembrava

El poeta que sembrava
tres figueres al matí
s'emportava una bossa
amb uns versos d'organdí.

Una taronja caiguda

La terre est bleue comme une orange.
                                      Paul Éluard


Una taronja dormida,
caiguda al terra de fusta
pel seu pes o qualque ventolí.

No espera res, ni el sucre cremant
de l'estimada que el despullarà,
barrejant-la amb les seves germanes

ni el ganivet d'un passejant tafaner.
Consciència plena, tot i dormida,
d'un planeta terra en petit.



mardi 28 décembre 2021

Tan fi

Tan fi és el canell que guia
la ploma per la clara devesa,

canyes verdes vora el camí
i terra fangosa on sorgeixen
les teves petjades brunes.

Tan fi és el canell que guia
i tan humà retrata Capa Blanca...

Entre dues aigües

Entre dues aigües, entre dues llengües,
tres, quatre o més. Percebre, més enllà
dels mots i dels girs, el timbre agut

que sap a llimona verda i el silenci greu
amb ritme de sang espessa. Oblidar el sentit,
fer-se'n un de nou, com l'Hugo li posava

la barretina vermella al vell diccionari.
Car la llengua és d'esguards i de frecs,
serpentejant joiosa entre les herbes altes.

Un cas perdut

Un cas perdut. Deliciosament.
Paraules tendres de l'amant
que es mofa i peta de rialla.

Camí laberíntic pel Mapa del 
Tendre a peu coix, amb els ulls
embenats. Son i somnis sobtats,

de portes endins i llavis tancats.
El cas perdut de les hores diürnes
es mofarà i petarà de riure.

Soca

Vida passada, amagada,
adormida. Amb arrels mil
la soca recrea el bosc

i invita fongs i formigues,
escarabats i dits curiosos
de nins perduts per la foscor.

Mundus inversus, la soca proclama
vida, recordant, de sobte, un joc
de forces basc, la soka korda.

Bombones

Bombones d'aigua pura. Moltes.
De tota mida i origen. Aigua
profunda, del sud de Nîmes,

i que encara no s'ha omplert
de bombolles comercials. Una
pell de llimona, un got estret,

tanco els ulls i m'invento una
masía baixeta enmig dels arbres.
Coses del passat. I del dia d'ara.

Un pot de melmelada

Un pot de melmelada.
Petit, rodó. Taronges
de Montescot foses

dins del sucre cremant.
La pell, suaument tallada
es maquilla de robins vius.

Un pot de melmelada.
Lleuger i pesat. Bell mirall
d'un poble, silent i menestral.

Deixa'm

Deixa'm tornar a la llengua estimada,
a la llengua nostrada, de llençols clars
i ventolins sobtats.

Deixa'm escriure. A la nit glaçada i al matí
tebi. Solet però mai entotsolat. Hi pintaré
mandales de colors vius i geometria sàvia.

Deixa'm... Però si sóc jo el culpable mandrós,
que no es deixa invitar. Tu, ja estàs escrivint
i el camí se'ns obre, infinitament.

Revenir à l'écrit

La pâte a levé, de brioche et de fruits
confits. Des raisins enivrés de kirsch
et quelques peaux d'orange taillées fin.

J'y retrouve la nappe claire des blés
que le vent sagement peigne. La page...
La page qui, pour moi, jamais n'est blanche

mais toujours claire. De pâte assurément.
Odorance pétrie par les mains de la nuit
et qu'un frôlement de paupières soudain raviva.

lundi 27 décembre 2021

Stardust

Com un frec de parpelles
que deixa, un segon, la tebior
de l'ull propi per l'altre estimat,

he sentit la lleugeresa de la pols,
tot just abans d'adormir-me. Ulls
foscos, ala de papallona que,

en volar exhausta, deixa caure
uns granets de color ingràvids.
Silenci del buit joiós. Stardust.

dimanche 19 décembre 2021

Le pays de l'autre page

C'est un pays qui n'existe pas,
qui n'existe plus. Des murs blancs
sous un ciel si bleu. Les idiomes

s'y mêlent, dans l'écho quotidien
des journaux reçus en retard. H 
muet d'un prénom allemand qui perd

son pendant final, comme la page
blanche renvoie inexorablement
à un autre chapitre. Bruissement

de la langue et du style qui alternent.
Tantôt Camus, tantôt Roig. Envie brusque
de traduire et de laisser lentement glisser

ma plume bleue au fil fragile des pages, 
au fil ténu d'un pays qui n'existe pas,
qui n'existe plus. Et qui pourtant survit.



jeudi 9 décembre 2021

Tradicions

Mil tradicions orals,
un vell disc de vinil.
La sardana és d'amor
i el bon rei plora vi.

M'ensenyes a distància
culturetes de llar:
botifarró de llana
i mitjons de llardó.

Vius al cor del país,
tan a prop de Cuixà.
Tinc uns llavis de cendra
que esperen ton bes.

M'inventes tradicions,
que em fan llegir a l'alba:
de gespa una basseta
amb capgrossos granats.

Com un full

Com un full de paper,
tebi somni en la mà,
ta pell suau m'acaricia.

Desembre de murs blancs,
i taronges madures.
Abraçades de seda.

Ja no vull verbs actius,
només uns adjectius.
I d'Àger el cel fred.

Costureres de Gràcia

L'una cuinava,
l'altra fregava.
La llengua frisava.

Una casa allargada,
amb galeria de llum.
Saló bo per als casats.

Fils de colors vius,
agulles embruixades.
Del silenci neixien contes.


dimanche 5 décembre 2021

1968

Mil nou-cents seixanta-vuit,
temps moguts, Europa a sang
i a goig. Sang de blavor viva.
Sous les pavés la plage.

Tenia vuit anyets i mig el maig
quan tan importants eren els migs.
Anorac fosc pels carrers molls.
Sous les pavés la plage.

Catalunya, de portes endins,
rememorava antigues llegendes
amb noms de pobles vernacles.
Sous les pavés la plage.

Un delineant sardanista, a la nit,
ballava sobre el xarol negre de 
vinil llegendari amb una soprano.
Sous les pavés la plage.

Amb parsimònia, es guardava mots
i rimes que, algun dia, farien
néixer una escriptora que estimo.
Sous les pavés la page.



mercredi 1 décembre 2021

Un mitjó gruixut

Un mitjó gruixut, de llana barata
i sola de goma, com sabatilla vella.

Un mitjó dret, distint de l'altre,
afaiçonat per plors i nostàlgia

de Balcans. Una peça humil, entrellaçada
penosament per qui, unes setmanes abans, 

no sabia fer mitja ni pidolar. Amb dignitat
i confiança en la fraternitat humana.

Color de magrana madura

Un color indefinible, quan fosqueja
el cel i els ulls cobren tacte.

La pluja freda s'atura, de sobte, i
em segueixes amb la mirada pel carrer

sonor. Barana flexible de pals rojos.
No passa ningú tret d'un home i son fill.

Un calor indefinible, quan miralleja
la neu somniada i em somrius. Tendrament.

samedi 20 novembre 2021

Sense veu

M'he quedat sense veu
en rebre una plica bonica.
Una faixa de paraules secretes
per escalfar-me el cos i el cor.

I han passat volant, en un grapat
de minuts, tantes alenades vitals
de l'alba fins a la nit tancada,
poemejant a dues veus, units

i bells. Basseta tan fosca i clara,
prehistòric signe d'amor amb
gust d'adjectius anteposats
com feia el pare admirat.

Ja dormen al calaix de l'ànima.
Mes ànimus vetlla el foc i ja
ens fa costat. Any de goig i
capcirons. Amb una plica teva. 


mercredi 17 novembre 2021

Curieux paradoxe

Curieux paradoxe, d'une langue suspendue
à trois fins tercets de vers recroquevillés.
Le bavard se contraint et l'image triomphe.

Rien que des vers blancs, de brefs hexasyllabes,
tout au plus. En français ou en catalan. Chaleur
des mots aimés, longuement brassés, jamais usés.

Des odes dans un mouchoir, de quotidiennes épopées
à la petite semaine, sans nulle autre ambition
que de faire un peu rêver, avant de se coucher.

Épaisse était la glaise

Épaisse était la glaise,
sous mes pieds fatigués,
chaussés de vieux chiffons.

J'allais, égaré, au hasard
des glacis, fixant la vue
sur la lisière des bois.

Épaisse était la glaise, 
sous mes pieds fatigués,
quand tu vins, et m'en libéras.

Le navigateur des terres

À Lionel, en son anniversaire

Il est le navigateur des terres,
pour qui l'eau, douce ou salée,
tiède ou glacée, n'a de sens

qu'au rivage, à la marge pierreuse
ou ensablée. Funambule avisé, il danse
de part et d'autre des frontières,

son reflex en bandoulière et jamais loin
de sa bien-aimée et de sa précieuse tribu.
Il approche du demi-siècle. Le croiriez-vous ?



lundi 15 novembre 2021

Une mèche de cheveux

À mon neveu Adam

Une mèche de cheveux gracile,
comme peignée par les doigts
de maman ou les lèvres de papa.

Une mèche claire, si claire, si fine,
et qui ignore encore du vent frais
les tourbillons espiègles et soudains

mais qui rêve déjà aux cerfs-volants
colorés qu'avec Adam, un jour, bientôt,
les cousinets feront s'envoler librement.



mercredi 10 novembre 2021

I la nit

I la nit m'aporta
aromes de ponent:
mel i sajolida bona

amb un pessic de fred.
Encara dorm el somriure
i la veu salada del vespre.

Mon cor és a set cents metres,
al centre de l'altiplà. Allà, quiet
batega, i canta a la coral.

mercredi 3 novembre 2021

Maman me lit

Maman me lit, de bon matin,
elle a chaussé ses lunettes
et fait jouer la souris.

Tant de jours sans une ligne
et voici un boisseau de vers frais.
La matinée sera une valse

et le midi une longue réflexion.
Magie de la vie par procuration
que tu m'appris, ma charmante maman !

Nous avons partagé

Nous avons partagé le vin frais
et le sel vif de la cochonnaille.
Douce soirée de partage et de rires.

Les plats passaient de l'un à l'autre,
lent derviche sans nulle transcendance.
Immanence du fromage tranché qui rissole

et de la charcuterie opulente. Là-haut,
sur le plateau, le boucher ronflait fort.
Nous rigolions à peine et nous étions heureux.

C'est en trois

C'est en trois que je veux
ne jamais être enseveli.
Poudre grise et légère,

sous le vent turquoise de l'île.
Les enfants me chanteront, ou non.
Qu'importe. Leur désir seul compte

et les pas qu'ils dessinent déjà
me sont d'un infini réconfort. 
Jamais, je ne veux être enseveli.

Un, deux, trois...

Un,
deux, trois,
quatre et cinq.

Les vers s'étirent
et boitent enfin.
L'hexasyllabe vient,

suivi d'un sept fort jaloux
et d'un octosyllabe blond.
À neuf tout est dit, je dors enfin.

La mar s'encalma

La mar s'encalma
i els llaüts jeuen
a la sorra freda.

Temps de tardor molla
amb gust de panellets
rodons i de vi dolç.

L'estimada dorm encara
i els peixos neden quiets.
La mar s'encalma. Per fi!

T'estimo

Quan tanco els ulls, de nit,
sota el llençol de cotó blanc,
els meus dits et van dibuixant,

lentament i ja tornen ben prest
a dibuixar-te encara. A la paret,
el rellotge badalla el seu batec

i els conillets engabiats tarden
a adormir-se. És hora de donar a
Morfeu la seva almoina desitjada.

D'où viennent ?

D'où viennent les prénoms qui, jadis,
à nos aînés furent donnés ? Espoirs
et craintes devant le temps. Fantaisie

de parents d'autrefois. Blouses de coton
sombre et encre violette, courses folles
dans les champs et égratignures soudaines.

Comme un écho à la fortune passée, les voilà
qui reviennent, neufs et éternels, dans une
livrée vive de percale ou d'organdi.

Thérèse

Elle est la voix que l'on croyait oubliée,
vive et lente, avec des inflexions nasales,
l'odeur du café brûlant dans la large tasse

en arcopal, avant d'escalader le raidillon
boisé. Piémont de mousse et de froidure. Et
cette curieuse petite voiture, venue d'Orient,

et demeurée depuis lors en marge du plateau.
L'âtre s'est tu, la raclette s'y substitue.
Hier elle nous enchanta, mes enfants et moi.

lundi 1 novembre 2021

Une table de bois verni

À C. et V.

Quatre objets jouant sagement
aux quatre coins sur le vernis :
la lampe du savoir, silencieuse

et remplie comme un pot à tabac,
une jolie encyclopédie de poche
aux dessins surannés, une pierre

gonflée de minéraux et les fleurs
écarlates de Ventura Gassol. Joie
immense de se savoir aimé.



jeudi 14 octobre 2021

Llunàtica tertúlia

Del dia de la lluna,
fosquet, en plena llum,
una tertúlia de bons amics.

Tovallons de paper, coberts
d'acer viu. De Rueda del Duero,
roden botes de roure olorós.

Mengen fetge fregit amb all gros,
tot conversant. Entre illes germanes
i continent, cantusseja una coral.

La mallorquina i la moianesa rallen
i riuen. Qui diu que sa tertúlia és
d'homos? Circulen fotos i texts

d'un historiador de persones, en Toni.
A l'altra punta de la taula, en Paco
celebra els mèrits de la sípia trossejada.

Amb veu de tenor entremaliat, a la Hemingway,
en Nito fa de la pell de brau un tovalló
de partitures joioses. Al costat de na Bel,

que no para de somriure, en Juanjo assaboreix
el moment. Amb els altres comensals ralla d'una
novel·la que, per cert, no és pas de sang i fetge

ni de fetge fregit, sinó d'un pinsà que vola i
de moltes altres coses que no us diré avui.
Na Roser somriu. La llengua clara té matisos mil.

Al centre, tan vermell com un pebre de samfaina,
un poeta pensa en un absent, en Nando, barceloní
d'uns dies, i en la joia de retrobar-lo ben prest.



lundi 4 octobre 2021

Boletaire de matí

M'havia adormit,
pensant en l'estiu,
tan sec de sol viu,

quan de cop viu néixer
de color i llum
tos bolets encesos.

vendredi 1 octobre 2021

Des de la llunyania

Al meu amor

No m'has demanat res
i has sortit pel camí.
Cantaven sajolides
amb qualque caragol.

A porta ben tancada,
pensava en tos ulls bruns,
tot remenant la sopa
d'una gallina blanca.

Quan has tornat de dalt,
el Saiol fosquejava:
dels teus cabells tallats
el cel es pentinava.

Des de la llunyania,
acariciava el cel,
fins que la nit gelosa
em convertís en gel.

Sorra, aigua i colines

a un coleccionista català

La sorra era calenta
i l'ombra s'hi estirava,
oblidadissa i tendra.

Vingueren cavallets
amb llur blava cuirassa,
traspuant gelosia.

A dalt, cap al cel pur,
verdejaven rients
uns espiadimonis.





















Gumersind Gomila (colecció privada)

mercredi 29 septembre 2021

Una dona emmirallada

Vespre ventós de muntanya,
una dona deixa fills i fils
per anar-se'n a la biblioteca.

Calidesa de la fusta bona i veu
lenta d'un novel·lista. No parla.
Conversa amb cadascú. La dona calla.

Es veu emmirallada en les paraules
sàvies i humils de l'autor. Ella escriu.
Ell, ja partint, no ho sap. Jo sí.

samedi 25 septembre 2021

Fronteres

Fronteres del nostre món,
tan elàstiques i noves,
sou una pasta de full
estripada per la mà

de qui prepara el sopar.
Deixem de banda Sant Joan
i ja pensem en La Seu.

El bon cotxe ens guiarà
per caminois impensables.
La vida s'escriu en set
i anem tots dos a peu coix.

Un pot de sal blanca

Un pot de sal blanca, immaculada
i el sorollet de la cullera petita que
s'hi mou en busca de grans únics

i discrets. Uns apassionats preparats
a desaparèixer per a amenitzar-ho tot.
Ja ballen els pebrots, verds i vermells

amb la ceba i el tomàquet. Vas preparant
la pasta com una carpa d'oloretes fines.
Ja fosa, anònima, la sal s'hi enjogassarà.

vendredi 17 septembre 2021

Présence sans mètre

Ta présence,
mon soleil pâle de la nuit 
Le mètre n'y peut rien 

jeudi 16 septembre 2021

Un aéroport de rêve

Qui sont ces oiseaux brefs
qui dorment sur le gazon ?
Des taxis somnolents ou bien

la coque blanche de mallettes
d'affairistes pressés ? Le petit
aéroport, sans tour de contrôle,

baille. Un prétexte de papier plié
pour boustifailler tranquille dans
son restaurant bondé. Et en rêver.

Nostàlgia verda

Grisa era la plata,
tendres bròquils s'hi banyaven.
Nostàlgia verda.

Al teu costat

Llegir al teu costat,
sobre el sofà beix,
gaudir de la teva mà

que deixa el llibre
per prémer suaument
la meva. Sumir-nos,

ambdós, en universos
distints, de mars i
oceans, i somiar...

Una passejada

Una passejada, de nit, lenta,
pel barri. Portes tancades amb
l'escletxa sobtada d'un tros

de biblioteca i·luminada. Llibres
atapeïts i silents. Ni una ombra.
Ja dormen els cotxes i l'aire fosc

porta nostàlgies de velles matances.
La massa grisa del pabelló deixa
entreveure fulgors d'un entrenament.

mardi 14 septembre 2021

Mi-septembre

À Hadrien

L'été s'en va déjà
et les pieds se chaussent.
Ça sent le raisin mur,
les mains tachées de craie.

Le chant des oiseaux change,
il me semble plus grave.
Le sol veut le labour,
et la glèbe l'eau froide.

Mon fils apprend la langue
de ses lointains ancêtres,
il m'en parle avec joie
et je le vois grandir.

Bientôt ma mère aimée
célébrera ses ans,
on boira du Champagne
et puis on dansera.

Moi, je pense à Bécaud
et à sa nostalgie,
son long piano de jais
et mes jeunes années.

Plaer senzill

Un parell d'ous ferrats,
un perol d'albergínies.
Que aquestes no siguin moltes,
dues, tres o quatre.

Aquest serà el teu esmorzar,
en un plat de porcellana fina,
un sol de colors vius
per començar el dia.

Res de l'altre món, tot d'aquest,
que de cada dia neix la joia
i l'endemà serà nostàlgia
d'aquest plaer tan teu i tan senzill.





















By Courtesy Of Esperanza Curto Carreras,
from Recuperar sa cuina de Menorca

Coral

No pas la barrera viva,
d'unes pedres animals,
mes l'encontre vespertí

de veus agudes o greus,
al centre mateix del poble.
Quan tornis ben a les fosques,

segur que ja dormiré
i tu bella escabellada,
silent taral·lejaràs.

Lérida / Lleida

À Montse Sanjuan

Entre deux langues vives,
j'ai choisi la troisième.
Que la ville était grise
qui portait un nom blême.

Les escargots grillés,
que j'y mange aujourd'hui,
portaient un nom plus long,
plus sec et bien moins rond.

Et pourtant oui je l'aime,
cette ville passée,
cherchant entre décombres,
le cœur des citadins.

Je la voyais enfant,
je la découvre adulte,
la langue déliée,
au front les quatre barres.

Et sur le mien les rides
d'une cité de l'ouest,
repaire de romans
au charme tout exquis.

La belle policière
n'y joue pas de ses charmes
et la ville frissonne
quand elle se démène.

Son nom est Anna Grimm,
un nom d'auteur de conte,
son arme est une plume,
sa source la Saint-Jean.

On dit que son autrice,
divine inspiratrice,
fut une professeure
avant que d'être auteure.

Lérida, ville grise,
miroir de mon passé
et Lleida ville exquise
pour être racontée.

dimanche 12 septembre 2021

De dies i mesos

Aquesta llengua tan clara
i els nostres frecs delicats.
Les fronteres són de seda i

somrien amb sabates de xarol.
Al Molí de Vent s'hi balla
i al Moianès s'hi gosa cantar.

De dies són els mots i de mesos
el lent caminar. Contra la pluja,
una carpa i uns rínxols d'atzabeja.

September Song

Retrobo el silenci
del paper de vidre
i el teu respirar

lent i serè. Nits
tendres de muntanya
baixa i fils de cotó.

El teclat em va picant
l'ullet i ja ballen els dits.
Es pentinaran les bruixes?



Una mestra mallorquina

A l'A i al M.

Han nascut entre els mots,
de la teva veu de vellut,
un nom i una foto.

Setmana de goig viu
i dissabte immaculat.
De farina, es vesteix

la tendra parella, abans
de caminar pels carrers.
Ja xiuxiuegen els ocells.

jeudi 2 septembre 2021

Llegint

Llegint silent al sofà
fosc, deixes córrer
les hores. Ja fosqueja.

T'aixeques i estossegues.
L'aigua té gust d'acer fos.
Tornes al seient. El llibre

és una taca d'or que et captiva.
N'obriràs el ventall olorós i
et deixaràs endur, fins a la nit.



Ombre

L'ombre a disparu,
avalée par la grisaille
d'un jeudi de rentrée.

Les murs sont froids, qui
écorchent la main maladroite.
Les flaques tardent à sécher.

Et, pourtant, cinq heures sonnent
et les enfants courent en riant.
Ombre moqueuse, où donc vas-tu ?

Campanades a vida

Campanades miracleres,
gravades en viu, al tard,
i que has anat conservant

al teu mòbil, com melmelada
de cítrics en pots de vidre.
Per a despertar-te després,

cada dia de l'any feiner,
entre el son fredolic i
el generós cafetó cremant.

Tornant a la puresa, tornant a tu

He deixat, al fil de la nit,
que se m'escapi la llengua
segona, la llengua estimada.

M'he encaminat per pedres agudes,
versos esquerps i lleument embogits 
de la parla coneguda. M'he despullat,

m'he depurat, he perdut el recompte
de síl·labes, m'he perdut, s'han rigut
de mi. I per fi, ja pur, he tornat a tu.

À tu et à toi

À tu et à toi,
à corps et à cri,
la langue monte

à cru la jument
verte de l'oubli.
Ferme les yeux,

retiens ton souffle,
et jette les osselets
des syllabes tutoyées.

Americano

La mer, la mer toujours recommencée.
L'amer sur le velours renversé.
Vermillon de l'apéritif éclatant

que gerce le glaçon et signe un zeste
blond. Du Campari, murmure-t'on. Siphon
frappé qui mousse, ride et déride.

La mer, la mer toujours renouvelée,
et l'amer, sans amertume qui renaît
de la maladresse d'une hôtesse d'été.



D'un à huit

Vie,
souffle.
Craquement,
tiède foyer.
Tendre canapé
Espérance claire.
Je ne compte plus les vers,
car j'en deviens le secrétaire.

Peau qui murmure

Peau qui murmure,
bruissements. Vie
qui couve et court 

lentement, hardiment.
L'automne arrive déjà,
qui range meubles

et objets. Baies fermées,
miroirs ensoleillés, comme
un beau mirage de juillet.

samedi 28 août 2021

Sargantinta

Sortint d'un bon son,
la sargantana ha mullat
sa cua en blau.

Versos de conreu

Has deixat la teva terra
i has vingut a la meva,
conreu de versos verds.

Frec de capcirons lents
i ploma viva. Cap cot,
amb els ulls ben oberts.

Has deixat la teva terra
però, abans,  m'has invitat a
solcar-la amb versos de conreu 

vendredi 27 août 2021

Del 27

Del 27, ja no vull la generació
venerada en els anys d'estudiant,
m'estimo mes un dia verd d'agost

amb el naixement d'un poeta de mar
i d'una narradora de muntanya. Poques
hores, últim descans abans de tornar

a la feina i a la clase. Del 27, ja vull
la flor impol·luta i l'oloreta del cafè bo 
quan s'allarguen les nits, deliciosament.

He somniat, has vingut

He somniat una vida plena
de detalls petits. Mig segle
i un grapat de mesos somrient,

dels garrofers frondosos del parc
a la casa blanca del carreró.
Una vida de converses i lletra

petita, a recer d'una llar de maons.
M'he despertat de nit, en silenci,
he baixat al saló. I has vingut.

jeudi 26 août 2021

Set anys, set globus, set heptasíl·labs

Al meu fill Martí

Delícia d'una tarda
bruna i càlida d'agost.
Els nanos inflen uns globus,
tot esperant els amics.
Berenar d'aniversari
quan s'acaben les vacances
i l'escola queda lluny.



Le son de la plume

Brève et alanguie, la plume
court sur le carnet agile.
Bouffée d'âme en goguette,

petit rituel secret d'amour
de l'écriture profane. Bleu
du ciel et de la mer épousés.

Élan qui ne se contente pas
de la trace et tache les doigts
jusqu'à en bleuir les caresses.

STILL LIFE

De Steve D.

Présence silencieuse
d'une absence précieuse.
Le décor est posé
mais l'artiste envolé.

Sous l'épaisse tenture
on devine sa main
qui fait que rien ne dure
et toujours est demain.

Si la nature est morte,
de vie l'huile ruisselle
et la lumière est belle
qui, au loin, nous transporte.

dimanche 22 août 2021

Une dame s'en est allée

À la mémoire de Thérésou

Une dame s'en est allée
vers les terrasses blanches
et les eucalyptus.

Avec les courses des enfants 
au Roi d'Espagne pour seuls
bagages et la noble langue

de là bas, si loin, si haut.
Voyez : sa famille se rassemble,
sa famille qui lui ressemble.

samedi 21 août 2021

Loin de Rueil

Pourquoi la lecture de ce récit
de Raymond Queneau a-t-il fait
battre soudain ton cœur de vieux

lecteur curieux de tout ? Silence
de la quête, interrogations qui font
de la nuit un embrouillaminis.

Le pape d'Oulipo, le mathématicien
des lettres ou, plus simplement,
la nostalgie d'une vie non vécue.

Converses a la nit

Converses a la nit,
somniades, despert,
oberts els ulls

i les mans fregant
lentament el cotó
blanc del llençol.

Converses a la nit,
imaginades, vogant,
amb veu de baríton.

Esclofollar

Esclofollaràs faves al vespre,
gairebé a la nit, pensant en demà,
el dinar imaginat a la fresca,

entre país i país, amb ceba bona
i botifarra negra. I, mentrestant,
cantusseges, tot esclofollant,

baines humides, bajoques tendres
que desperten el desig i invita
a escriure. Amb ploma de llegums.

Écouter

Écouter les haricots cocos 
danser au loin, en pensée,
par un lapsus saugrenu,

tout en les écossant grain
à grain, dans le soir qui
peu à peu se fait. Désir

de pistou et de couleurs,
d'une musique neuve et de
senteurs réinventées.

jeudi 19 août 2021

Da nuces pueris

Dijous dinou d'agost
dóna nous als nens
i envia'ls pels camins.

Segur que sabran jugar
a la marraquinca en
qualque raconet

o li robaran un somriure
a la mestressa gran que
ja somnia en l'arc iris.

Estima, la nostra / La nostra estima

T'estimo com les gotes
de pluja tèbia corren
per la tija flexible.

M'estimes com la saba
lleugerament ensucrada
l'irriga secretament.

La nostra estima és de
frecs i somriures, mai
de plors i amargura.

        Michel Bourret Guasteví

***

T'estimo com les onades
d'un gran mar d'espigues rosses
i rostoll amb cor de tinta.

M'estimes com el vent fresc
frec suau a cada galta,
bes de mel, d'orxata i sal.

Que la nostra estima és feta
d'horitzons i de dreceres.
Mai d'atzucacs ni de pous.

        Roser Blàzquez Gómez

Âme

Animus vs. Anima.
le souffle corporel
et l'esprit vagabond.

Longtemps éloignée,
l'âme me saisit par 
les poignets. Nulle

blessure ni désir
extravagant. Le corps
apaisé écoute enfin.

Sans mot

Sans mot. Sans nul défi
puisé dans le dictionnaire
intime. Une bouffée de vers,

neufs, qui s'en vont par les
chemins, sans but et dansent
sous la pluie saline et iodée.

Sans mot d'amorce, mais non
sans souffle. La vie. Simplement
la vie. Par delà la littérature.

Coton

Deux syllabes brèves
et la bouche qui s'emplit,
comme par gourmandise.

Blancheur d'écume, velouté
de la chaîne et de la trame.
Tissu de peau. Intime aveu

que l'on ne glisse qu'aux
proches, avant de courir
le tremper sous la pluie.

Olors

Fa olor de bosc, terra molla.
Acluco els ulls, i sota el sol
d'Occitània em deixo bressolar

per les teves paraules. Saliva
que m'omple bruscament la boca
amb ganes de vesprades davant

de la llar, compartint vedella
amb bolets, mentre a fora, plou
i taral·lejo My Favourite Things.



Lassitude

Pourquoi rimes-tu donc
avec la sereine béatitude ?
Lassitude, qui ôte l'envie 

et, cependant, dénote la vie.
Tu déposes le corps, au creux
d'un lit qui démange, d'un drap

qui dérange, jusqu'à ce que tombe
la fièvre et te vienne aux lèvres
un désir de mousse fraîche. Enfin.

Inesperada tarda

Tarda inesperada,
els ulls somniant,
els peus enjòlit.

Ganes de ganetes,
de plaers petits,
existencials,

el llibre és veler,
pàgines de lli fi
salats els dits.

dimanche 15 août 2021

Bicicletes

No hi ha ningú. Estan esperant.
De totes formes i colors. De ciutat
o de camp, brutes com una escombra

o netes com una moneda de plata bona.
Envelliran, es punxaran, es trencaran,
es llençaran però el costum romandrà.

Per molt estàtic que sembli, El Miracle
és món de nòmades i la vida vertadera
belluga per caminois i rostolls secs.



Ones de banc buit

Ones de banc buit i solitari.
Dansa la fusta i juga amb els
claus, no hi ha cap regulació

per mantenir-la quieta, obedient.
La vegetació ja l'està seduint
i li frega les extremitats abans

d'unir-se amb ella per les escletxes.
No et faria il·lusió retrobar-m'hi?
Segur que ens pessigollarien les ones.




A porta tancada

A porta tancada, a cor obert.
Ni la fusta tallada, ni la pedra
llavorada poden sobreviure al pas

dels segles; mes els cors purs
passen d'una generació a l'altra
i l'amor es perpetua amb constància

i fe. Canviaran les bicicletes,
se n'aniran els ciclistes però 
les rialles es mantindran iguals.



Seguem

Seguem, tu i jo,
cara a cara, amb
frecs de genolls

discrets i profunds.
Per l'angosta finestra
ens uneixen els xiprers

quiets, units de segles,
com una invitació a l'amor
més ver. Àgape. Eros i àgape.



Adorabimus

Llengua antigua i clara,
gravada a la pedra dura,
tot i la molsa dels segles.

El llatí s'hi sotmet, humil,
invitant el passejant fidel
a adorar la mare de Déu

pels segles dels segles, o,
tot just, un minut, mentre
el sol, lentament es pon.



Barroc

Tant d'or i de detalls infinits,
bagatel·les cridaneres, compendi
llis del gran teatre del món.

I, quan el silenci es fa i fosqueja,
les cares de les estàtues tornen
a la senzillesa maldestra i tosca.

Rere l'ostentosa fantasmagoria, qui
s'arrisqui a tancar els ulls, retrobarà
dels pastorets la bona fe primera.



Orbis Terrarum

La bassa. Rodoneta, d'aigües 
verdoses i espesses amb alguna
ombra lenta, taronja fosc.

La bassa silent i central,
entre església i monestir, com
un compendi de la terra

bona, fructífera. Un refugi
de frescor al bell mig de l'estiu
i ja un recer per la tardor vinent.



Scala Dei

Doneu-me una escala,
estreta i senzilla
un pou de frescor

a l'estiu. Guardeu-la
en silenci clar i deixeu,
sisplau, que se m'apropi

el Senyor o la Mare de Déu.
Cap cot, sense mirar-los mai
a la cara, del Miracle beuré.



samedi 14 août 2021

Tempus fugit

Ni torre de campanar, ni esfera,
ni busques. Només el mecanisme
nu, d'una simetria perfecta.

Les peses descansen al terra
al cap d'una corda fluixa.Ni una
traça del ball de funàmbul vertical

que regulaven fa anys, fa segles.
Animus vs. Anima. La dicotomia aquí
no té sentit.El temps fuig i escarmenta.




La Bocca della Verità

La porta ben oberta invita
a unir-se a la vida monacal,
a finals de tarda. Per vespres.

Vint minuts d'antífones i psalms,
de reflexions riques i callades abans
de sortir per la mateixa porta fosca.

Aquesta boca d'ombra no talla braços 
ni mans de qui gosa mentir, ja que,
senzillament, convida els cors purs.




La núvia de l'Efeb

La núvia s'està pentinant,
lentament, amb posat de sirena.
Pensa en l'estimat, tan lluny,

tan bell, retrobat al llit
de l'Hérault fa mig segle,
i enfonsat en el fang com 

si volgués de la terra esperar 
un miracle. Protegint-se del sol
i de la terra seca, la núvia imagina 

ja que les seves cames verges s'uneixen 
en una maragda de mil escates. Però 
l'Efeb tarda en allunyar-se d'Agde 

i li entren vergonyes de marí solter.
Si sabés el desig de la sirena miraclera
ho deixaria tot i a la Bassa s'hi casaria.



Mosaic

Mosaic humil, retallat
en el ciment grisenc,
lletres pacientment

triades i disposades.
Paraules senzilles,
plenes d'esperança

o de temor maldestre.
Espigues guardades
amb tinta de futur.



Amb ploma de rostoll

«Dono tibi omnes rostollos 
dominicature ecclesie.»
Paraules immemorials que guarda

la pedra freda i que vivifiquen,
any, rere any, les espigues segades.
La saba s'ha tornat pols, esperant

les primeres pluges finestiuenques
per barrejar-se amb la terra feta
fang i, ben aviat, gleva fecunda.



mercredi 11 août 2021

Alfabetitzant

U d'agost, terra nova. Ja és temps
de deixar enrere les velles manies
i d'inventar-me un alfabet nou

a l'hora de trepitjar el familiar
escenari de mig segle i tres generacions.
Me l'ofereix, pel mosaic del revestiment,

una serp adormida per sempre, dibuixant-me
una essa inicial. Amollaré la línia recta
i m'abismaré en un paisatge de corbes. Val!



A l'ombra del til·ler

Hem deixat els llibres i el vell banc trencat.
En abraçar el camp per entre fulles i herbes,
ens torna la consciència del temps que passa

i de les estacions fugisseres. Ben aviat,
les bales desplegades acolliran el bestiar 
fredolic i les passes solitàries cruixiran

pel rostoll engebrat. Aleshores, al lluny 
del lluny, encendrem la llar de foc i menjarem
castanyes, tot recordant els feliços dies miraclers.



Abismació

Llegeixo la teva transposició
del petit poema en llengua franca
que acabo de dedicar a un amic nou.

Ballen les paraules al teu compàs
i em sorprenen les ones que l'emmarquen.
Delícia dels caràcters curosos i del sagnat

com si dialoguessis amb mi més enllà
de la gentil dedicatòria. L'hi portaré
aviat. Peró abans n'acariciaré el full.



Espigues

Talles fines i ja resseques,
les espigues ja no aguanten
el pes dels grans madurs.

Ben prest seran carn callada
de bales paral·lelepipèdiques.
Peró de moment s'emmirallen,

rossa cabellera de princesa
adormida. Qui serà el princep blau 
que les salvarà de la segadora?



Nostàlgia

Dia trist d'agost,encapotat.
Com un reflex tremolós i fix,
l'alquitrà gris s'està clivellant.

La carretera tem no portar enlloc
i sent nostàlgia del camí ral que fou,
quan Fra Bernat, reflexiu, s'hi passejava.

Dia joiós d'agost, enlluernat.
Com una catifa de vellut gris i gruixut,
l'ample camí ral espera els nuvis de paper.



Lectures a la tarda

Han deixat el banc de fusta vella
i s'han assegut plegats al terra nu.
Concentrats llegeixen, mentre descansa

el cafè fort del migdia. Hores llargues,
insubstituïbles. Més tard els cridaran
els camins olorosos amb la cantarella

dels ocells analfabets. Se'ls dibuixen
mons distints i semblants. A les fosques,
la narradora i el poeta escriuran. Silents.



mardi 10 août 2021

Fornax dei

Els barrots negres guarden silenci.
No dubtaren en foradar el mur gros 
per arranjar-hi un forn de llenya.

Qui foren? No se sap. Alguns monjos
audaços o qualque pelegrí apassionat?
En passar al davant, m'aturo, tanco

els ulls, i imagino la flaire exquisida
d'uns pans d'ànimes per a canonges vells
i d'altres beneficiats, el dia dels Morts.



Caminàrem

Caminàrem ambdós pel rierol
de terra seca, mon fill gran
i jo. Era un dia clar d'agost.

Parlàrem de coses profundes
i de llibres oblidats. A la vora
del caminoi, sentíem com els ocells

preparaven l'envol, sense presses.
De tan seca com era, la terra es feia
de sorra i no tardàrem en embarcar-nos.



Bales

Com immobles cecs, les bales de palla, regulars,
dibuixen un retrat invers de la ciutat llunyana.
Nostàlgiques de les messes recents, ploren l'amarga

mecanització que les va imposar, cremant en la memória
pallisses fosques i pallers arrogants amb els seus pals
mitjancers. Ben prop se senten campanes. Criden a vespres

i els ocells espaordits prenen el vol. Molt lluny, a l'illa
petita, un poeta recorda l'amic Quasimodo. Più nessuno
mi porterà nel Sud
, cantusseja, en deixar volar la palla.



Verge

De pedra tosca com de fusta bruta,
la verge està resant. Pentinat llis
i cara rodoneta. Silenci de mans juntes.

Dos ocells refugiats del rostoll proper
i que s'omplen de goig ufanós. La verge
parla en pla i camina pels senders.

Ja l'esperen uns pastorets maliciosos,
que, tot i analfabets, no veuran pansir
la flor tendra del seus anys. L'escolten ja!



Miracle

Diuen que, més enllà de la desaparició,
el miracle és la permanència dels hostes,
el retorn confiat, generació rere generació.

L'església vetlla a recer d'uns murons cecs
que haurien pogut albergar ballades d'antany
però que es mantenen silents, aguaiten el rostoll

dels dies d'un estiu que no deixa d'acabar-se,
delerós de l'any següent. Terra àspera, ratpenats
tords que esperen la nit fugissera de ron i Borbó.



lundi 9 août 2021

Dolmen d'angoixa oblidada

La pedra plana, antigament
d'angoixa i esperança vana,
s'ha esfumat. Herba groguenca

i, a la vora, un rètol esvaït.
Diuen que reposa a les fosques
en un celler fred d'El Miracle.

No l'he vist. Me l'imagino ufanosa,
rodejada de pins verds, just abans 
de l'incendi del 98. Centre geodèsic

del país que unia les generacions i
suggeria sàbats secrets. Les bruixes
ja no es pentinen. Dol de ment vana.



Llengua franca

M'han esperat, a la franja del bosc,
i m'han parlat la llengua del nord.
Lentament, amb elegància. Caminants

sense camins que dibuixen viaranys
entre els mots retrobats. Fulgor de
Déjà vu on la impossible u francesa

es confon amb la i catalana. Demà,
per dinar, faran carn a la brasa. Vindré
amb Roquefort i beurem una ampolla de Fitou.



Converses

Al pedrís. Entre coneguts.
L'home del nord s'hi fica.
Gent de ciutat que, de sobte,

retroba la calor del camp ras.
Nostàlgia de tirants i de gorra
escocesa. Exhaustes, les bicicletes

dormisquegen contra la paret tèbia.
Les generacions es barregen. Treuen
de la nevera orxata glaçada i beuen.

Berenar de tarda amb ambicions vesperals.
El vent bufa sobre el rostoll clar. Bales
rectangulars imiten la ciutat llunyana.

Ben prest, noies i nois s'hi enfilaran
i la humana construcció perillarà. Hores
llargues amb perfum de marduix i orenga.



Vespres

Diumenge de mel. Les sis pel rostoll ras. 
Passes precipitades cap al monestir vell.
Vint minuts d'antífones i psalms florits.

Veu ronca del pare, rica de ferides i goig.
M'entra de sobte la nostàlgia de la llengua
pressentida mes no apresa. Un català de segles.

Comença la lloança, cantussejo. En veu baixa.
Rere la cortineta de paper blavós. La mare
de Déu parla en pla amb dos pastorets. Obra.



jeudi 5 août 2021

L'homme de la rue

À Frédéric

Il a négligé le confort futile des salons
et, jour après jour, s'assied sur un banc nu
devant l'auguste monument, affable, souriant.

Comme si c'était la chose la plus naturelle
du monde, dans un français parfait et élégant,
d'une voix lente et précise, il prodigue,

à des passants choisis, des morceaux, de sa belle
culture et, bien vite, son amitié désintéressée.
L'œil pétille, feuilletant d'un sourire les pages

des quelque quatre-vingt -pardon, octante- volumes
qu'il conserve sur Gaudí, la passion de sa retraite
active. Un citoyen du monde, l'homme de la rue.

Una bruixa avorrida

Ha deixat l'escombra i ja no es pentina;
del cotxe atrotinat treu els sons més roncs
abans d'acariciar, cap cot, un petit teclat

de fusta clara. No saluda ningú, els monjos
d'ulls closos i burat fosc se n'allunyen,
castiga els nens entremaliats i menysprea

els adults. Diuen que no es renta mai ni canvia
l'eterna samarreta negra. Nogensmenys, callat
i hipòcrit li he vist una ombra blau clar. Miratge.



No callis

No callis, parla'm la llengua del cor,
invita'm al festí dels mots crus i càlids,
guia els meus dits pels teus llavis molls.

Aprendré a poc a poc, com el cabirol salta
bruscament a la vora del poble, fuig i torna,
al dia següent, regalimant d'aigua pura.

M'acompanyarà el fill gran i, ambdós, a recer
de la teva bondat, collirem fruites saboroses i
farem de les paraules noves l'antífona quotidiana.

PRO DOMO

La voix s'éraille qui avance.
C'est un mercredi, le deuxième.
Les antiennes, simples et anciennes,
dessinent un monde de prés et de troupeaux,

où la générosité l'emporte sur le désir
des biens de ce monde. Avec ses pics et ses
vides soudains, la voix se colore peu à peu
d'un catalan ancien, d'ermitages et de blés.

Vingt minutes, pas une de plus, dans la coulée
d'un orgue aigrelet que caresse une ogresse muette.
Les visages burinés des moines noirs closent
leurs yeux, longuement. L’exégèse, lentement, opère.

Jour après jour, sans égard pour le rythme des mois,
les vêpres découpent la louange de la Bonne Mère
apparue aux enfants puis brusquement disparue
au terme du cailloutis. En son centre, la Catalogne

se replie et s'étoffe. Le vouvoiement rend proche
le Seigneur, dont les joues s'empourprent, et la langue
des ouailles prend les inflexions colorés du retable.
Vingt heures ont sonné depuis longtemps. La vie prend sens.

dimanche 1 août 2021

Sauras-tu

Sauras-tu donc te taire
et de l'amour garder
le délicieux secret ?
Regarde le repaire

où ils se sont terrés.
Étrangers à la ronde
et au futile monde,
ils sont bien affairés.

Et n'était la folie
d'un poète curieux,
ils s'en iraient sérieux
caresser l'ancolie.

Comme une entaille

Comme une taille de guêpe,
l'Aquitaine se serre entre
vos doigts épousés et l'eau

saumâtre des salines de l'Oc
enivre le ressac océan. Rumeur
d'onde et de gravier. Pomerol

tutoie Pomérol et Loupiac trinque
avec Loupian. Un temps esseulé,
le Picpoul roule ses mécaniques

huilées. On m'a dit qu'il rêvait de
Sauternes et dans le liquoreux, jouait
déjà au trinquet ou au cheval d'arçon.

Valence à vélo

La ville s'estompe au zénith.
Luxuriance des balcons clos.
Les volets tirés, l'épicerie

décourage l'éperdu assoiffé.
Un vélo passe, méticuleusement.
Ses roues dessinent Valence,

rayon à rayon. Le cycliste passé,
la rue retrouvera le goût chaud
du goudron. Les amoureux rêveront.


















By Courtesy Of Camille Kerneguez

Dues germanes

Dues germanes assegudes
en un sofà escocès. Dues
germanes badallant i xerrant,

en veu baixa, com xiuxiuejant.
Ballen les nogues grosses, entre
fulles verdes. Picades d'ullet

silents mentre bruixes bones cusen
un abric d'Arlequí amb escates de vi.
Dues germanes conversen, pampalluguejant.

T'he esperat

T'he esperat dies i nits
sense saber que existies.
Quan se'm fugia la son,

jugava al funàmbul, entre
fulles i fulls, inventant-me
arbres a l'ombra dels llibres.

Si et veia a la cantonada, creia
que un follet verd es reia de mi
i, quan em perseguia la set, corria

per tota la casa, espantat pel silenci
de la meva veu resseca. T'inventava,
sense parar. I un bon dia em vas despertar.

Orenga i marduix

Tancats a les fosques, en un pot
de vidre fi, orenga i marduix
esperaven el cor càlid de l'estiu

per retrobar la tendra ballada
dels dies, a la vora del camí.
Sense tiges ni arrels, semblava

un somni impossible, mes qui els
havia collit i triat, decidí invertir
el sedàs del temps i els alliberà.



Le vent et la sarriette

Les nuages s'en sont allés
et le vent espiègle tiédit.
D'un revers de main, il agace

la mince sarriette ébouriffée.
Envoûtant murmure de la brise
que rythme le soudain cliquetis

de ciseaux aériens. La promeneuse,
en quête d'herbes aromatiques, devient
coiffeuse et entreprend de coiffer

la plante indocile. Le vent se raidit,
s'en inquiète et redouble. La femme
n'en a cure et le cliquetis s'accélère.

Bientôt les mèches grêles emplissent
le panier d'osier. Vaincu, le vent
se tait et la route serpente.

samedi 24 juillet 2021

Oloreta

Han passat moltes hores
i tantes il·lusions,
del brou, les esposalles
amb la carn i pebrots.

Ja ballen lentament
dins la plata profunda.
A trossos o bocinets
et reten homenatge. 

Aquest plat no té nom.
Del ball de la nevera
li dono el sobrenom.
Esperant la cullera,

amb què el batejarem.
Acabat el dinar,
plorarem les despulles
d'un regal tan opípar. 



Tendra rosa

A la néta d'un poeta

Tendra rosa del roser
que bressola el ventolí,
dels teus pares el deler
i de s'àvia el gessamí.

Del món ja sents la remor
ben propera i saborosa,
l'ensucrada llet d'amor
i la bona veu joiosa.

Passaran dies, setmanes,
t'esperaran els més grans,
els petits reis de les cases,
Joel i Lluc capitans.

Quand je t'ai vue

Quand je t'ai vue, je t'ai revue,
autrefois, naguère, rectangle
vif d'une parole toute autre,

et pourtant si semblable.
Pages blanches et noircies,
arrêtées dans l'effort, et que

tes yeux faisaient danser, avant
que la nuit ne se fasse. Miracle
d'un accord qui ignorait son nom. 

lundi 19 juillet 2021

Per què m'estimes tant?

Per què m'estimes tant?
No et sabria respondre.
Canten alt els ocells

i l'aigua fresca del rierol
espera els caminants lents
i cansats. Broten les paraules 

en plena llibertat i les llengües
s'entrecreuen. Uns joves dibuixen
i la vida batega, intensament.