Une seconde

Une seconde. Pour toi.
Rien que pour toi. 

Comme une première,

la première d'une pièce

à huis-clos, sans voix,

ni ombres, toute odeur

de bois foncé, d'encaustique,

de meuble tiré prestement

de sa housse de skaï pour

vibrer rythmiquement, au gré

de cordages sans agrès, pour

une violoniste funambule.

Rodona

La taula, de fusta clara, és rodona,
i el llibre, minso, d'ales de paper.

El cos s'arrela al moble, el cor

ja vola entre les pàgines. Qui ets,

tu, en aquest instant precís, quan

les parpelles brunes t'entelen el mirar?

T'imagino caminant, cap cot, per frases

llarguíssimes, sense pausa ni descans,

on la tinta té gusta de terra fresca.

Voulez-vous accepter l'apéritif ?

À la mémoire de Georges Simenon

- Voulez-vous accepter l'apéritif ?
L'expression est ancienne, voire

d'une langue proche et distante

à la fois. Deux hommes conversent,

il y a cent ans, il y a si peu, s'asseyant

aussitôt pour converser. Ils boiront

de la Pilsen, comme on en boit aujourd'hui.

Leur visage est de papier, le flux de leur voix

d'encre grasse, mais je m'assieds à leur côté.

GRAVITRAX ®

Fa dies que jugues amb boles
brillants i camins de plàstic,

per vèncer la curiosa gravetat.

I ara t'has llançat, sense por,

amb un casc de vellut negre.

T'aixeques alt, ben aguantat

pels companys castellers. Cap

a la lluna o a les estrelles? Tss.

...Cap a Mart, coratjós Martí!

Baixos

Pensant en Obèlix...

Homes d'aram, impertorbables estàtues,
mes homes entremaliats, bromejant baix,

dessota la humana construcció.

Us observo, a distància prudent. No fos

cas que em fotéssiu un sonor mastegot!

Us escolto la xerrameca lenta, grassa,

i no puc dir-ne res. El que es diu abaix,

no surt mai del castell. Només teniu por

de que el cel se us caigui al damunt...

M'aixecaré

M'aixecaré i et faré costat.

Gèlida és la nit. S'hi avorreix

el quitrà, a l'aguait del pinzell

dels teus fars grocs. Boirós

coll de la Pollosa, ajuda'm,

que prest veuràs passar,

entre les fades aurorals, una

bruixa aurosa, amb rinxolada

foscor. M'aixeco ja, companya.

MODEM

Je ne crois pas aux frontières,
pour le sang qui bat ou la glaise
que les mains caleuses façonnent,

et pourtant j'ai passé ma vie à les franchir,
au propre ou au figuré, quand je ne contrôlais
pas les marchandises qui y transitaient.

Je crois à ces frontières des langues, des sons,
des mots, que je m'emploie, jour après jour,
à émousser, dans un décodage incessant. MODEM.

Indéfectiblement

La mer est saline et l'ami est loin,
qui a lu, dans les nuages qui volent
lentement, un peu de mon cœur qui bat

pour toi. Il vient de m'en parler, tout
bas, aussi lentement qu'un nuage blanc
et, à chaque battement de mon cœur écoutant,

je t'ai sentie, à mes côtés, penchée sur
cette feuille blanche qui nous unit et nous
relie à lui, indéfectiblement.

Cors de magrana

Magrana de tardor. Groguenca,
rogenca, envernissada com un
moble antic, un bagul aliè.

Si t'atreveixes a trencar-la,
tancant els ulls i obrint-te,
com en un dia d'alma, serè,

hi descobriràs desenes de cors
molls i rodons, apinyats, com tants
robins a l'arca d'un àvar nostàlgic.

Jocs de miralls

Jocs de miralls. Delicats.
Deliciosos. Deixem els metres
i la poesia aliena i apleguem-nos,
que la vida és breu i llarguíssim

el nostre art. Acompassat. Alimentat
de silencis i d'ullades indescriptibles
ja que no deixen d'escriure i de descriure

el nostre nostrat, a pinzellades clares,
fins i tot quan la vida fosqueja i roba
o malmet pisos jovament compartits.

Âpre beauté

Âpre beauté du lactaire tapi
dans le sous-bois, camouflé.
Le pied spongieux le décèle

de la pointe. Que la main avisée 
s'en écarte, tant son lait est 
une pestilence pour l'estomac

délicat mais que la vue s'en repaisse,
tant son camaïeu de beiges enchante
la lumière de l'automne en son sein.

© Jacqueline Catala

Si...

Si no fossis una bruixa
bona, amb vareta de fada, 
crec que t'estimaria.

Si no fossis aquesta bruna
rinxolada que m'ha robat
el cor, no series tu...

Si no fossis una narradora
humil i apassionant,
crec que t'hi animaria. 

Quatre

Un, dos, tres...
I quatre? On és?

El quatre és una carta,
una carta amb el teu cor.

Una carta que t'escric,
i que em tornes de bon cor.

Fannyversari

T'hem regalat amb un pilar de sota,
pel teu aniversari, Fanny. I tu, amb

el valuós Johan ens has regalat

amb rebosteria exquisida. Dolços 

moments quan baixeu de la llunyana

França, a compartir amb nosaltres

aquests instants d'eternitat. Xerrant

o fent, amb la teva càmera grossa,

unes inoblidables fotografies.

Athenaniversari

Ets deessa de la saviesa,
i de l'artesania, Athena,

i si avui corones la nostra

falconada, és perquè et volem

celebrar. Que siguin molts

i molts els bells aniversaris,

que, amb tu, a la verda Vilbau,

viurem i compartirem. Salut,

enxaneta de primera!

Vouvoiement intime

Avec l'indépassable richesse
du vouvoiement intime,

le vers ondule et se perd

en mètres insondables et clairs.

Tutoie-moi aux heures limpides,

devant la boulangère et le bedeau,

puis, le soir venu, dans la couche,

use avec moi de la forme distante.

Bouche à bouche, nous parlerons

alors comme ces amants du temps

jadis, qui cueillaient l'angélique

et caressaient l'œillet.

Il n'est de forme grammaticale

qui ne sache se tordre un jour.

Alors l'insipide vouvoiement

éclate en mille voussoiements.

Qui és aquest senyor?

Qui és aquest senyor, de posat seriós
i ulls tristos? Em fixo en el pentinat

curós, gairebé amanerat, i la corbata

lleugerament asimètrica, com pintada

per un dit nostàlgic de Cotlliure

a la tardor. No el conec, no sé qui és,

però sí que t'hi retrobo, conco Sindo

admirat. I, a la vegada, tan desconegut.

Qui és aquest senyor de posat seriós?...

© Gumersind Gomila (pintura)

© Éric Talavan (fotografia)

Al caliu

Converses al caliu.
Lentes, profundes.

Púdiques també.

Amistat d'anys...

...i de castanyes.

Amb uns silencis, 

com per a assaborir

millor el pas del temps,

que els seguirà aplegant. 

A la regalada

En Josep ha donat el tret de sortida.
Magníficament, sense immutar-se.

Com un príncep. D'aquests benèvols

que xerren molt i comparteixen encara

més. No el veuen els elegits, ja partits

al cor de la nit càlida i callada.

Després d'ell, molts s'hi posaran.

A peu dret o fent pilars de dos.

Un bonic homenatge josepià...

Equinocci precoç

Al Martí

Encara no ha arribat l'equinocci,

amb bruixes bones i castanyeres,

però ja l'intueix el nen poeta,

a la vora del foc. Foc d'alegria,

ple d'esperances. Roman callat

i somrient. Al costat de la seva

bona estrella, brilla la lluna,

tan callada com ell mateix,

tan esperançada com ell.

Pel finestró (2)

Juguen tots, sense parar.
Com és que en facin tant

en una sala tan petita?

Discreta, la lluna els dóna

la seva llum benèvola.

Una lluna única. Ni planeta,

ni de paper. Una lluna bonica,

amb ulls de nina que els mira

tots amb alegria esperançada.

Pel finestró (1)

La Lluna mira, pel finestró.
Son pare l'aguanta amb ulls
de poeta. No se n'adona

la nina, tan absorta com és.

Enveja sana. Ganes moltes

i callades d'incloure's dins

de la sala de joc, de ser llum

discreta, nocturna, per a tanta

mainada ajogassada.

En cursiva

Ara vull escriure en cursiva

i en octosíl·labs bonics
per aquests homes que s'aixequen

per a veure vi bo al porró.

El bon Jesús fa Santa Creu

i a sota somriu Barabbàs.

Els aguanten les santes verges,

assedegades de moscat.

El Cédric vesteix de blanc pur,

el Jota B de negre fosc.

Aquest es fot el diví orí,

el barbut se l'està pixant.

Cares

Cares, que no pas rostres.

Cares benèvoles, serioses

i amb personalitat.

Al mig de tanta blancor

i de tanta geometria,

cadascú aporta lo seu,

genuïnament, al servei

de tots i l'actuació reflecteix

els nombrosos assajos plegats.

© Marie Lopez

Nombre de blancor

Nombre d'or? Que no! De blancor.
Res de perfecció matemàtica freda.

Han baixat del nord a seduir el sud

i ja els edificis ramblers els reten

homenatge, tractant d'imitar llur

construcció perfecta. I tan humana.

Tan nus a l'entrada de la tardor, els 

plàtans seculars envegen el triangle

de cares, músculs, i personalitats.

© Marie Lopez

Falcomplicitat

Han substituït el verd casteller
per la blancor falconera, però

no han perdut la complicitat,

ni molt menys. Porten molt alt

els valors del Riberal, serioses

i entretingudes a la vegada.

Quina tardor més bonica aquesta

que fa néixer llum tendra, d'entre

les figures més complexes

© Marie Lopez

Geometria del cor

El terra, inert, és gris.
Mes la terra és verda,

roja, i es mou, quieta,

entusiasta, en torn d'un

dels nostres, vingut del

nord i de l'est com un

pol de seny o una agulla

castellera. Valuós Robert,

geòmetra del nostre cor.

© Marie Lopez

Des forêts au bout des doigts

La peau sage, allongée, côte à côte,
puis les souffles qui se croisent,
et la peau contre la peau,
des forêts au bout des doigts.

Les bras qui enveloppent, sans nulle
aspérité. Le silence, la tiédeur,
paupières closes qui s'écoutent,
des forêts au bout des doigts.

Les corps s'unissent et se confondent,
par-delà la danse des prénoms, vaine.
Les ongles sont miroirs des âmes,
des forêts au bout des doigts.

Fleur de peau

N'aie pas peur des appeaux
qui piègent les oiseaux
de mauvais augure.

Choisis d'écrire à fleur de peau.
Dans l'urgence. Sur un frisson,
une allumette, l'amadou tendre

d'un briquet qui jamais ne s'est
allumé et qui, pourtant, longtemps,
à la complice fut confié.

Què vols fer?

Què vols fer? Vull escriure.
I què vols escriure? No sé.
Un poema. Un poema? Com 

pot ser? Un poema no s'escriu.

Un poema es viu. Corre per
la pell i encega els ulls.

A vegades, miola o cloqueja
i no el sent ningú. Un poema
només existeix quan fuig.

Carmen

Il y a le tabac odorant,
roulé par la cigarière,
et le lent enchantement

des poèmes de Catulle.
Le son de l'instrument
et la douceur de la voix.

Mélopée. Âcre ou sirupeuse.
Melliflue ou désordonnée.

Mais toujours enchanteresse.

Et la lune

Et la lune est descendue.
Du ciel. Pour nous. Seuls.
L'orbe du soir, étincelant,

s'est peigné d'alcantara
et il n'était plus ni pic
escarpé, ni buisson épineux

pour déchirer la vue. Nos yeux
se confondaient, cyclopéens,
en une lune immense. Seule.

On the road

L'asfalt brilla sota la lluna fulgent.
No tenen por, ni fred. Avancen

plegats. Escolten Ràdio Arrels.

A poc a poc, l'emissora s'allunya.

Aleshores s'inventen veus i sons

i retroben el somriure de l'amic

Robert, la seva samarreta verda

impecablement planxada sota

la camisa verda. L'humor viu,

la generositat. Són mosqueters

nostres. En verd. Pocs i molts

ja que, en ell, bateguem tots.

© Guillaume Kurlandt

Ossa menor

Qui serà l'estrella polar
d'aquesta constel⋅lació 

de somriures i braços

...de gitano? Fan anys,

avui o fa qualques dies

i ho celebren plegats,

falcó descomplexat per

aquests castellers àvids

d'amistat i reptes nous.

Boira tardorenca

Boira freda i molla,
que ho amara tot.
No hi ha tinta blava

ni paper vitel·la
que la pugui fixar.
Aleshores, una foto

teva me la reinventa
i la guardo un instant,
fugisser, a la ment.

Brume d'automne

Le ciel est par-dessus le toit.

                    Paul Verlaine

La brume a négligé les toits
et déjà, au loin, elle s'en va.
Les tuiles rouges de l'été,

encore tièdes, la distraient
de son cheminement décidé.
Elle veut les senteurs vives

et froides de l'automne et gagne
le coteau et les sous-bois humides
d'humus et de champignons gris. 

© Roser Blàzquez Gómez

Peripatètics

Professors pel passadís,
llegint en veu baixa,
cap cot. Apassionats.

Caminen lent o saltironen,
amb fulls, mòbils o llibres.
No hi ha res que els pugui

aturar, sinó l'hora blava
del taller i la delicada 
tebior del cafè compartit.

Clarté frugale

Un bien limpide à l'instant de la pause

                                        René Char

Ta nuit, endeuillée d'elle-même,
au point du jour. Si frugalement
claire dans sa noirceur.

Offrande silencieuse du froid pur,
sans nulle fumée des foyers, ni
senteur affable des boulangeries.

La vie n'est pas encore réveillée
et la cafetière attend sur le feu
vide. Au loin, un coq chante.

Piràmide inversa

Piràmide inversa perfecta,
coincidència de gestos

i mirades.

Descarregats els castells,

la mainada es diverteix

i deixa córrer el temps.

Ja floreix la primavera

dels cors, al bell mig

de la tardor.

Pilar de dol

A la memòria del Robert

A cada pis, un silenci,
A cada cara, un somrís

silent. Homenatge mut.

Emoció lenta de la colla

que carrega, descarrega,

i acompanya.

A cada pis, una faixa negra.

A cada cara, un dol profund.

Als baixos, una absència.

@ Marie Lopez

Collint flors de mots

A l'Elena, la Cassandre i el Nico

M'han regalat uns llibres oblidats.
Grocs i groguencs. De la Bernat Metge.
                    Al llindar de l'escola petita.

Me'ls he ficat a les alforges, fosques,
silents. I ara em toca llaurar la terra
que desprenen, amb violència continguda.

L'Ovidi, seductor i xulesc, em guia la mà
qua acaricia l'arada vella. El Catul, exigent,
em demana de despertar el Gabriel Ferrater. 
                                

                                                                Da nuces pueris.

Ce jour couleur d'orange

Ce jour couleur d'orange,
ce jour d'épaules nues,
si jamais j'y ai cru,
c'est avec toi, mon ange.

La terre avait bleui,
le matin était frais,
tu m'offris un baiser,
nous étions recueillis.

Le silence se fit,
d'ancienne cathédrale.
L'aube était vespérale
et le soleil nous fuit.

Combien de temps dura
l'étrange sacrilège ?
L'espace d'un arpège,
d'un bref etcétéra.

Eh l'amour

Deux syllabes que l'on retient derrière ses lèvres
puis que l'on lâche, les yeux clos, dans un baiser.

L'amour, on en parle plus tard, dans l'absence soudaine.
Dans le miroir d'un verre d'Islay tourbé, les lèvres

se rapprochent sans plus se joindre tout-à-fait. Le charme 
est rompu. Alors on fait comme si, on glane de menus détails,

et on fredonne cette vieille rengaine de Jean Ferrat, avant
de sourire à la vie, qui nous offre, au détour d'un silence,

                     
                                                                                                       l'amour.

Petons

Vivir es convivir o no es vivir

          Federico García Lorca

Petons lleugers, petonets d'ales
de papallona turquesa. Ens saludem,
ens reconeixem. Hem oblidat les bastes

mascaretes de fa poc, els ulls han deixat
de mirar-se assedegats, buscant a l'atzar
un reconeixement fugaç i tornem al frec lleu

de llavis i galtes, sense cap desig ni deler.
Tot just el plaer compartit de seguir vivint.
I convivint.

L'amour sur un tee-shirt

Sur un banc, vers seize heures, deux femmes devisent,
en gesticulant, dans les limites qu'autorise le banc.

L'une des deux, en pantalon turquoise, porte imprimé
en lettres capitales sur son tee-shirt deux mots : L'AMOUR.

Je suis à une vingtaine de mètres, poussant ma fille
dans une jolie barcarolle qui la fait rire aux éclats.

J'oublie les propos des deux amies et je vois l'amour
se dandiner, se rétrécir et s'élargir à la façon triste

d'un accordéon qui s’époumone. À les voir s'emporter,
l'amour est loin et, cependant, le mystère demeure.

Je pense à la femme au pantalon turquoise choisissant
ce tee-shirt, parmi des dizaines, pour l'enfiler prestement.

Savait-elle alors qu'elle ensemencerait trottoirs et avenues,
boutiques et jardins d'enfants, en quête d'amor et d'amitié.

Molts d'anys, mestre

Per molts anys, mestre Jean-Louis,
o molts d'anys, com diem a Menorca. 

Ets una de les persones més humils

que conec i, a la vegada, més atentes,

pedagogues. Un mestre, senzillament,

amb la teua pissarra de paper i els noms

de cadascun de nosaltres, cosa complex

amb tant de Jean-Paul i Miquel. Aprofita

aquest dia d'aniversari, amic Jean-Louis.

T'ho mereixes. De pinya a pom.

© Marie Lopez

Gemma vs. gemma

Girar pàgina, girar full,
mirar com cauen les fulles
i pensar en una primavera

de gemmes tendres i no pas
de pedres precioses dures
i sense avenir.

Fecunds xiulets de l'1. Bon
comiat a la mortalla amb què,
incapaces de superar-se,

algunes s'han vestit, camí
d'una estèril via aragonesa
que s'obsessiona amb l'oest,

quan el centre és cadascun
d'aquests homes i dones fidels
que fan política. I no en viuen.

© Vilaweb

Gen, geni, enginy, Genís!

Jugant amb les paraules com
amb una manteta de pedaços, 

m'entren ganes d'abraçar-te,

Genís. Ja t'imagino d'aquí

ben poc, enfilant-te als nostres

castells ben bonics. A la Vilbau,

Ripoll o Tarragona. Aleshores

et coneixeré millor i t'escriuré

versos castellers. O falconers!

© Laura & Adrià

Falconejant

Tan blanc és el sostre. I tan dur.
S'aixequen els braços. O s'arrelen.

La colla es pinta de somriures.

L'equilibri no pot ser d'un, sinó

de tots junts. Arriba la tardor,

després del clímax del concurset.

Nous reptes, nous horitzons, plaer

infinit, amb la càlida Vilbau, com

un niu de possibles. De probables.