El nostre president
fou un gran jugador.
Acaba de donar
un guardó molt preuat.
El titol de campió
del món de l’estofat
de faves de Palau…
De Palau de la Fava.
Li donarem les gràcies
com a bon president,
després d’una afartada
que nos ha encantat.
foto: Caroline Signy
Al Philippe Roig,
primus inter pares
Li demanava un mot
al final del dinar.
Me’n va regalar dos
amb generositat.
Bona vida, va dir,
posant al capdavant
l’adjectiu de bondat
com un agraïment.
Una lliçó de vida
que li serveix de guia.
Descartar la maldat
i guardar tot lo bo.
foto: Marie-Josée Robles
Le cristal de Bohème
et les coupes en verre
assistent silencieux
à la conversation.
Les mots importent peu,
je n’en ai pas eu vent,
mais je vois les regards
qui parlent à eux seuls.
C’est un moment unique
dans le fil de nos vie.
Revivant le passé,
ils tissent le présent
Un buisson de baguettes
cueillies à Saint-André.
Bernard le généreux
pourvoie les cuisiniers.
Du pain à partager
avec tous ses amis
le vin et la ventrêche
sans qui ils ne seraient
des hommes du dimanche,
des hommes de Palau.
De dignes bon-vivants
qui fêtent le printemps.
Esmorzar de diumenge
d’uns homes enfeinats.
Han deixat les carxofes
pel vi i els embotits.
És un moment sagrat
per regraciar la vida
i prendres forces noves
per tornar a la feina.
No fan com el poeta
que xerra sens pencar.
S’estimen més callar
abans de treballar.
Amb ganivet d’acer,
en Jean-Luc converteix
un tros de cansalada
en bocinets petits.
Al peu de nostra iglésia
a l’hora d’esmorzar
prepara el dinar nostre
sense aturar-se mai.
Una labor immensa
que fa amb parsimònia
com per retre homenatge
a la cuina d’aquí.
Il est l’homme des braises,
de l’amitié constante
et de ce feu qui couve
pour enchanter son monde.
Sans nulle vanité,
il s’attache à complaire
à tous, grands et petits,
qui entrent dans son monde.
Un jour il nous régale
de saucisses grillées,
en un bouquet sacré
des merveilles du monde.
Compartirem l’estiu,
la dolçor de la mel
de les postes de sol.
Els teus ulls al matí
fugint de la calor
que tostemps ens abraça.
Mes l’estiu és tan lluny
que assaboreixo abril
en dolça melangia.
foto: Joan Verger
La generositat
dels amics reunits
per desgranar les faves
del dinar de demà.
Els dits com un compàs
treballant en cadència
per treure la tavella
d’una incisió precisa.
Més de cinquanta quilos
a l’hora del vermut,
tot xerrant de la vida
i del partit perdut.
Pensaré en vosaltres,
amics meus generosos,
quan menjarem plegats
les faves despullades.
Étrange autoportrait
qui me parle tout bas
et arrête ma course
sur l’antique coursive.
J’y vois comme un Van Gogh
délaissant la Provence
pour le sel et l’anchois
de la Côte Vermeille.
L’infinie lassitude
d’un voyeur d’absolu
dessinant des virgules
au bout de son pinceau.
Et j’aime l’étendard
qui drape sa personne
d’un bleu atemporel
entre le ciel et l’eau.
