vendredi 21 août 2026

La bona esvàstica

La bona esvàstica,
Maria de Magdala,
figura de la dona
que estima sense treves.

La dona pencadora
i mai la pecadora
que alguns homes volgueren
treure dels escrits sants.

No la feren callar.
No la faran callar.
La bona esvàstica
camí de la igualtat.










https://elmati.cat/rostres-diversos-de-maria-magdalena/

Mots i tendresa

Les paraules antigues,
les paraules terribles,
el mosaic dels mots.

I la dolça tendresa
de l’ermita petita
amb la calor dels llums.

Les espelmes de cera
són les ambaixadores
dels nostres cors patint.

Pregueu per Angelina
i pregueu tots vosaltres
per al nostre Senyor.














© Marta Blàzquez

Més enllà de l'instant

Aquell angelet barroc

que duies gravat al pit

no es pot dir que hagi fugit

només que m’ha deixat lloc.

                       Enric Casasses


Ens hem unit de nit.

A recer de la nit.

Besades de vellut

i foscor sense mots.


I hem deixat parlar

les nostres pells vençudes

pel cansament antic

i les lectures vanes.


Ens hem tatuat mots

que no podíem dir.

Uns mots de compromís

més enllà de l’instant.





© Marta Blàzquez


Sang compartida

Sota la pell tan dura,

s’amaguen uns robins

dins de les cel·les clares

d’uns diamants granadins.


Tenen la sang molt clara,

molt clara i ensucrada.

Una sang estancada

que voldria viure i córrer.


I vet aquí que un dia,

una bella persona

es talla un dels seus dits

en voler descobrir-los.


Es barregen les sangs

de la magrana oberta

i de la dona bella

que s’ha obert el dit.













© Marta Blàzquez

Tempesta dauradora

La tempesta ha daurat

el rostoll dels afores.

És temps de tornar prest

a la foscor divina.


Pedretes del camí

guieu-me cap al cel,

al cel del monestir

on descansen els monjos.


Ja bec l’aigua lustral

de la grisor dels núvols

i m’estic preparant

per combregar amb ells.













© Marta Blàzquez

Dansa creativa

No tinguis por dels angles,

de les tecles quadrades,

de la fredor dels signes

que et criden per escriure.


Ja vindrà el seu temps

quan t’arribin els mots.

Esguarda el ratolí

hi veuràs el teu rostre.


Esposarà ta mà

li prendrà la calor

i tots dos ballareu

la dansa creativa.













© Marta Blàzquez

Géométries

L’esprit est anguleux

Le désir est tout rond.


Les angles de la chaise

induisent la lecture


pour rendre inconfortable

l’assise de la belle.


Mais c’est trop oublier

la liberté des jambes


qui cassent la raideur

en jouant de rondeur.


Que j’aime la toiture

avec ses tuiles rondes.


Et je chéris les boucles

des lettres de l’écrit.


L’esprit à angle droit

s’incurve du désir.















© Jordi Moltó

Gratter la surface

Qui gratte la surface,

la surface des choses,

voit naître sous l’enduit

l’œil d’un savoir étrange.


Au milieu de la gangue

et de la noirceur triste,

le bleuté de cet œil

nous console et nous guide.


Qui gratte la surface

enseigne la sagesse

sans rien nous demander

mais en nous offrant tout.

















© André Robèr

Si no fos…

Si no fos per les pedres
dels monuments antics,
no tindrien sentit
les estrelles del cel.

Ens quedaríem tots sols
amb la motxilla buida,
sense cap esperança
de pujar cap al cel.

Mes algunes persones
les saben estimar
i omplir llurs motxilles
amb la sorra del cel.











© Marta Blàzquez

jeudi 20 août 2026

Sang d’encre

Ce sang qui vous poursuit,
ce sang qui vous inquiète,
niché entre les lignes
de pages imprimées.

C’est le sang de chacun,
c’est le sang de nous autres.
Le sang de vos enfants,
le sang de la lignée.

Et si j’écris ce soir,
c’est pour le célébrer,
ce cher sang de notre encre
offert à vos pensées. 

Rêveries

Les rêveries d’un chat,

en marge de la fête.

Un chat qui se repose

en regardant l’artiste.


Si le masque est commun,

l’expression est unique

et les lèvres fermées

ont gardé leur secret.


Frappés sur la poitrine,

six petits cœurs rosés

prolongeront le rêve

au-delà du repos.


Le carnaval fini,

et le masque enlevé,

le petit chat d’un jour

fermera ses paupières.













© Denis Planes

Pour couronner la ville

Le clocher qui pensait

régler la vie des gens

en les aiguillonnant

de ses pointes acérées


s’est retrouvé marri

un soir de pleine lune.

Tout fin et efflanqué

comme un vil gringalet.


Plus une heure sonnant

les quarts et les demis.

Juste un silence d’or

pour couronner la ville.












© Denis Planes