T’he trobat a faltar.
De sobte. Al dematí.
No pas una mancança
d’agror i de despit.
Una absència fecunda
amb ganes de t’escriure,
al peu de les muntanyes
que ens uneixen tots dos.
I t’he somrigut sol,
olorant l’herba tendra
dels prats al dematí
encara xops d’ahir.
