L'hora violeta

Van ser hores riques, de peces
barrejades i de cossos reunits
en l'esforç. Com vestits de paisà,

desitjos de fondre's en el Riberal,
els moixiganguers lluien camises
fosques, o a quadres. Entre castell

i castell, tots parlàvem d'una mateixa
veu i no hi havia llengua del nord
ni idioma del sud, sinó una passió

comuna. Més tard, a la sala gran, quan
els rellotges van perdre les busques,
enfilats a l'escenari, tres igualadins

ens van pintar la vida de lila morat.
Amb humilitat i entusiasme. Vint-i-set
anys de dedicació i, al bell mig,

superant tràngols i dificultats, un bell
edifici modernista, al cor de la ciutat,
amb un barret bonic, de vidre cap al cel,

per passar de set a vuit i de vuit a nou.
Després vindria el sopar, de bacallà bo,
com per dir-nos que, sota la verticalitat

dels assajos, ens uneix l'horitzontalitat
salada del nostre mar mediterrani. De mar
i muntanya som, i al Riberal ens vam reunir.