Cargols i cargolines
enfilats a la branca
que va del sòl al cel.
La verticalitat
d'un vers de cercles crus
jugant amb els colors.
Què hi ha sota les closques
que s'aturen de sobte
per seduir els meus ulls?
Cargols i cargolines
enfilats a la branca
que va del sòl al cel.
La verticalitat
d'un vers de cercles crus
jugant amb els colors.
Què hi ha sota les closques
que s'aturen de sobte
per seduir els meus ulls?
Amics de la setmana,
amics de fa ben poc.
Amics d’un berenar
compartit a les fosques.
Unes horetes suaus,
unes horetes tendres.
La mà d’un nen petit
dibuixant al sofà.
I l’entesa inaudita
entre persones noves.
L’orientació tranquil·la
de la casualitat.
Em faré pregoner
de l’illa avantpassada,
de la blavor profunda
del mar que l’acarona.
Hi traçaré casetes
i platges petitones
amb els meus ulls cansats
del continent terròs.
Em faré traginer
pel camí de cavalls
i portaré als meus
els mots vius dels ancestres.
J’ai lu et j’ai relu
les mots des pauvres gens,
les mots des simples gens.
J’ai éteint ma télé
et fuit toute la haine,
la haine de mes gens.
J’ai passé en revue
les photos du cousin
et les mots de mon fils.
J’ai vu devant mes yeux
passer des cartons crus,
beiges dazibaos.
Puis la nuit m’a rendu
tant de visages jeunes
rejetant notre monde.
Un monde de journées
qui ignore les nuits
où l’on tremble de froid.
Un monde menotté
par la peur d’aujourd’hui
et l’effroi de demain.
J’ai lu et j’ai relu
ces mots et ces cartons.
…Je m’y suis retrouvé.