Annick, Françoise, Jordi,Marta, Myriam, Yanhire.
Només el nom de les coses és innocent.Montserrat Roig
El proppassat 6 de juliol, a la incubadora de la Universitat de Perpinyà, va tenir lloc un acte particularment emocionant, marcant i, esperem-ho, decisiu.
Per primera vegada, els premis de poesia de primària, col⋅legis i liceus, es van lliurar independentment de l'occità, a la nostra terra i no pas a Montpellier. Vam lamentar l'absència de la rectora que segurament tenia "d'altri gati da pelare", com diuen els nostres amics italians. Gran pèrdua per a la nostra llengua i la poesia.
L'acte va començar per uns discursos d'oficials nombrosos i massa sovint xerraires...en francès, amb contades i càlides excepcions. Molt menys fades van ser les aportacions dels alumnes recitant la seva producció. Cal esmentar que enguany la collita va ser excepcional a nivell de qualitat i quantitat. Els professors, entusiastes i incansables lluitadors, feien costat als joves poetes. La llengua va bategar i la poesia triomfar.
Alguns diuen que una joveneta ja porta els seus versos a dalt d'un castell...
Abans del piscolabis elegant i -molt- generós, ofert pel director de l'OPLC, atent i eficaç, el representant de la Generalitat va donar a alumnes de liceus el certficat C1 de català.
Quan va morir en Gumersind Gomila a la clínica Sant Pere de Perpinyà, el 22 març de 1970, tenia deu anyets i no vaig entendre lo que passava. Sa tristesa de mumare, mon pare tractant de suavitzar sa terrible notícia, menys de deu mesos després de sa mort de sa seua germana gran, l’àvia Antònia.
En Sindo, a qui deia « Tonton Sindó » amb accentuació a la francesa, em semblava tan jove i immortal... El recordava l’estiu anterior a sa platja de Canet, prim, elegant amb es seu banyador negre. Aleshores es conco m’havia promès que aniríem plegats l’any següent a Barcelona i que m’hi faria conèixer «uns homos importants». No va ser possible. Uns dotze anys després encaminaria els meus estudis doctorals cap a una geografia literària de la Ciutat Comtal. Com una compensació ben magra.
El solia veure una vegada a l’any, el juliol, quan mon pare, comandant de duana al port de Dunkerque, tenia vacances. Sortíem plegats pels obradors de Sant Vicens on era cap de taller. Em regalava coses estranyes que m’encantaven: un bolígraf d’espia que feia d’ullera de llarga vista, uns segells espanyols, unes monedes antigues – que solia col·leccionar –, un poemari seu, l’últim que havia publicat en vida, El ocells morts, que aleshores no vaig entendre i on vaig encolar un dels famosos segells.
En Sindo vivia al número 5 del carrer Pierre Rameil de Perpinyà amb sa seua germana gran Maria que havia embogit i que no li sobreviuria gaire. Quan els anàvem a visitar «Tante Marie», rallava en maonès a unes persones que, suposadament, tenia al darrere i que no vèiem. Éren els seus pares.
Trenta-cinc anys després, amb motiu de s’homenatge que li retia sa seua ciutat natal, vaig entrar dins de l’immoble de l’antiga seu de l’Institut Menorquí d’Estudis, al Carrer Nou de Maó. Feia molt fosc, vaig trigar molt en trobar la llum i, de sobte, em va arribar s’olor inoblidable de s’escala del carrer Pierre Rameil.
En Sindo, post mortem, aconseguia la immortalitat.
