Cargols i cargolines

Cargols i cargolines

enfilats a la branca

que va del sòl al cel.

La verticalitat

d'un vers de cercles crus

jugant amb els colors.

Què hi ha sota les closques

que s'aturen de sobte

per seduir els meus ulls?

© Carme Cloquells

Casualitat orientada

Amics de la setmana,

amics de fa ben poc.

Amics d’un berenar

compartit a les fosques.

Unes horetes suaus,

unes horetes tendres.

La mà d’un nen petit

dibuixant al sofà.

I l’entesa inaudita

entre persones noves.

L’orientació tranquil·la

de la casualitat.

Cala Pregonda

Em faré pregoner

de l’illa avantpassada,

de la blavor profunda

del mar que l’acarona.

Hi traçaré casetes

i platges petitones

amb els meus ulls cansats

del continent terròs.

Em faré traginer

pel camí de cavalls

i portaré als meus

els mots vius dels ancestres.

© Joan Verger Servera

J'ai lu et j'ai relu

J’ai lu et j’ai relu

les mots des pauvres gens,

les mots des simples gens.

J’ai éteint ma télé

et fuit toute la haine,

la haine de mes gens.

J’ai passé en revue

les photos du cousin

et les mots de mon fils.

J’ai vu devant mes yeux

passer des cartons crus,

beiges dazibaos.

Puis la nuit m’a rendu

tant de visages jeunes

rejetant notre monde.

Un monde de journées

qui ignore les nuits

où l’on tremble de froid.

Un monde menotté

par la peur d’aujourd’hui

et l’effroi de demain.

J’ai lu et j’ai relu

ces mots et ces cartons.

…Je m’y suis retrouvé.

Oda a la Teresa

Dessota el vell cloquer,

pel camí de ciment,

pugen dues amigues

tot xerrant del bon temps.

Tornen de passejar

sense pensar en l’hora.

El bon Déu els hi dóna

uns raigs de sol demés.

Dessota el vell cloquer,

m’ha parlat la Teresa

de bracet de l’amiga

abans de continuar.

Amb braços allargats

Al Guiu i als seus pares

Amb braços allargats,

va dibuixar sa mare.

Uns braços plens d’amor

i de regals sobtats.

A la punta dels braços,

unes ratlletes fines:

els dits de l’escriptora

que pensa en el seu fill.

La passió transmitida,

la passió de les lletres.

I l’amor d’una mare…

amb braços allargats.

© Guiu

Primavera somniada

Res no podria detenir

el desig d’una primavera.

        Josep Sebastià Pons

Primavera somniada

que no té any ni segle.

Primavera de mots

nascuda a la tardor.

Primavera de mots,

serenor del desig.

Imagino l’amada

escrivint al pedrís.

De llibres i passió,

escriu unes floretes.

Amb tinta de blavor

i paper de sirena.

M’han dit que la tardor

és mare d’un temps nou.

D’un temps de primavera

somniat al teu pedrís.

Rouges

Il est des rouges sages

qui échappent aux conflits

et disposent les lieux

pour mieux s’y attabler.

Ce sont des rouges francs

sans aucune superbe.

Des tons ripolinés

qui attendent midi.

Et il me plaît de croire

que ces rouges-passion

ont été disposés

pour fêter mes amis.

© Carine Martin

Serenor de la lluna

Al bon amic Paco

Serenor de la lluna

damunt del cabanon.

Una lluna d’octubre,

amarada de blanc.

Els núvols han fugit,

el cel clar l’ha besat,

amb rosa purpurina

i blavor de llevant.

És hora ponentina,

les lavandes s’aixequen

per celebrar els murs

de blancor infinita.

© Paco Gomila Pons

La porta s’ha tancat

La porta s’ha tancat,

la porta de ma mare,

sa porta de mumare.

La porta s’ha tancat.

No es va pas tancar.

Perquè la guardo endins.

A dintre dels meus ulls.

La porta s’ha tancat,

una porta blindada,

una porta de ferro

aliena al vent que passa.

Hi he deixat a dintre

mig segle de la vida.

De vida familiar,

de paraules amades.

La veu un xic trencada

de la mare adorada.

Les converses sense fi

amb el meu germà.

A la dreta la cuina

amb la taula petita,

els fogons sempre plens 

de menjars deliciosos.

Al seu costat el saló

com un museu de terra.

Ceràmiques del conco

amb alguns quadres seus.

L’hule groc de la taula

els mots creuats de la mare.

Un bolígraf blau

i unes pàgines obertes.

Al fons de l’ampla sala

la biblioteca fosca.

Llibres per desenes

esperant ser llegits.

La porta s’ha tancat.

Una porta blindada.

La caixa grossa i forta

on guardo els meus records.