Han deixat la cocció
les cassoles de coure,
la lentitud del temps
amb el gust del guisat.
I s’han pres les vacances
amb plantes i colors,
com per anar gaudint
les presses del desig.
M’han ensenyat a viure,
a dalt del banc de pedra
la fruïció dels dies,
sense por de demà.
foto: Marta Blàzquez
Me som enamorat
del cel blau de Sant Jaume
des del meu Rosselló
on visc la primavera.
Les muntanyes de sal
vorejant els camins
en un petit país
que no coneix fronteres.
Aviat nos anirem
a compartir paraules
i records dels vells temps
que nos uneixen tots.
© Sal del Delta
Mais que j’aime le verre
des fenêtres fermées.
On le croit insensible
aux bruits de la cité.
Aux gens qui s’y promènent
et aux arbres qui offrent
de l’ombre à qui veut bien
s’arrêter un instant.
Mais que j’aime le verre
et ses couleurs qui changent,
du matin qui s’éveille
jusqu’au soleil couchant.
Il est d’autres frontières
que les monts du lointain…
Des fleurs dans un beau vase
en sont l’exemple même.
Un buisson de couleurs
pour faire du réel
l’odorant marchepied
vers le rêve qui vole.
Le désir sans limite
de la beauté pérenne
dans la tiédeur du bois
ou la fraîcheur de l’eau.
Si les fleurs sont fugaces,
elles n’en sont que plus belles,
en fixant longuement
l’absolu de l’instant.
photo : Séverine Kremer-Colmeneiro
J’aime ce cours gris perle
qui irrigue mon village.
Une rue principale
où se tisse la vie.
Derrière les carreaux
des maisons qui s’y dressent,
je sens battre le cœur
des voisins et voisines.
Et j’aime la terrasse
qui en brise le flux
au gré des galopins
qui s’y boivent matin.
Tancada en una copa
de vidre transparent
la birra és ben gelosa
de les flors que s’escapen.
Fins al seu or profund
li sembla poca cosa,
comparat amb el groc
dels pètals que se’n van.
Se’n van cap a les gerres
dels veïns del vilatge
que compraran les flors
per esperar diumenge.
La taula del diumenge
no és del capellà.
L’abraça el bon marquès
a la capella nostra.
Tovalles vermelló
com altar de les viandes.
Una ampolla de vi
per espelma fugaç.
Esmorzar de diumenge
d’embotits i ventresca.
No hi falta cap detall
ni la carn de perol.
Quatre vegades deu
trenta-nou més un sol.
La Marta és jugadora
de nombres i guarismes.
Avui farà quaranta,
quaranta anys de presència
al món on un sol pot
aportar tant alhora.
I l’arbre s’ha cobert
de fulles de paper
amb el nom dels seus fills
i de la casa entera.
Gaudim els quaranta anys
de la nostra cunyada
amb uns mots emmarcats
de colors i passió.
il·lustracions: Roser Blàzquez
T’estimo en català
et je t’aime en français.
Desdoblament estrany
que je lis sur tes lèvres.
Car mes mots sont les tiens
quan bec de les paraules
que m’ensenyes rient
sans penser à demain.
M’agrada aquest present
qui s’allonge toujours,
a cavall de l’Albera
où nous rêvons parfois.
No tenim avenir
car nous le dessinons
amb nostres mans creuades
sur l’encre de nos mers.
Tu m’as appris à vivre
sans penser à demain.
I tu m’has regalat
l’eternitat dels mots.