Cargols i cargolines
enfilats a la branca
que va del sòl al cel.
La verticalitat
d'un vers de cercles crus
jugant amb els colors.
Què hi ha sota les closques
que s'aturen de sobte
per seduir els meus ulls?
Amics de la setmana,
amics de fa ben poc.
Amics d’un berenar
compartit a les fosques.
Unes horetes suaus,
unes horetes tendres.
La mà d’un nen petit
dibuixant al sofà.
I l’entesa inaudita
entre persones noves.
L’orientació tranquil·la
de la casualitat.
Em faré pregoner
de l’illa avantpassada,
de la blavor profunda
del mar que l’acarona.
Hi traçaré casetes
i platges petitones
amb els meus ulls cansats
del continent terròs.
Em faré traginer
pel camí de cavalls
i portaré als meus
els mots vius dels ancestres.
J’ai lu et j’ai relu
les mots des pauvres gens,
les mots des simples gens.
J’ai éteint ma télé
et fuit toute la haine,
la haine de mes gens.
J’ai passé en revue
les photos du cousin
et les mots de mon fils.
J’ai vu devant mes yeux
passer des cartons crus,
beiges dazibaos.
Puis la nuit m’a rendu
tant de visages jeunes
rejetant notre monde.
Un monde de journées
qui ignore les nuits
où l’on tremble de froid.
Un monde menotté
par la peur d’aujourd’hui
et l’effroi de demain.
J’ai lu et j’ai relu
ces mots et ces cartons.
…Je m’y suis retrouvé.
Dessota el vell cloquer,
pel camí de ciment,
pugen dues amigues
tot xerrant del bon temps.
Tornen de passejar
sense pensar en l’hora.
El bon Déu els hi dóna
uns raigs de sol demés.
Dessota el vell cloquer,
m’ha parlat la Teresa
de bracet de l’amiga
abans de continuar.
Al Guiu i als seus pares
Amb braços allargats,
va dibuixar sa mare.
Uns braços plens d’amor
i de regals sobtats.
A la punta dels braços,
unes ratlletes fines:
els dits de l’escriptora
que pensa en el seu fill.
La passió transmitida,
la passió de les lletres.
I l’amor d’una mare…
amb braços allargats.
© Guiu
Res no podria detenir
el desig d’una primavera.
Josep Sebastià Pons
Primavera somniada
que no té any ni segle.
Primavera de mots
nascuda a la tardor.
Primavera de mots,
serenor del desig.
Imagino l’amada
escrivint al pedrís.
De llibres i passió,
escriu unes floretes.
Amb tinta de blavor
i paper de sirena.
M’han dit que la tardor
és mare d’un temps nou.
D’un temps de primavera
somniat al teu pedrís.
Il est des rouges sages
qui échappent aux conflits
et disposent les lieux
pour mieux s’y attabler.
Ce sont des rouges francs
sans aucune superbe.
Des tons ripolinés
qui attendent midi.
Et il me plaît de croire
que ces rouges-passion
ont été disposés
pour fêter mes amis.
© Carine Martin
Al bon amic Paco
Serenor de la lluna
damunt del cabanon.
Una lluna d’octubre,
amarada de blanc.
Els núvols han fugit,
el cel clar l’ha besat,
amb rosa purpurina
i blavor de llevant.
És hora ponentina,
les lavandes s’aixequen
per celebrar els murs
de blancor infinita.
© Paco Gomila Pons
La porta s’ha tancat,
la porta de ma mare,
sa porta de mumare.
La porta s’ha tancat.
No es va pas tancar.
Perquè la guardo endins.
A dintre dels meus ulls.
La porta s’ha tancat,
una porta blindada,
una porta de ferro
aliena al vent que passa.
Hi he deixat a dintre
mig segle de la vida.
De vida familiar,
de paraules amades.
La veu un xic trencada
de la mare adorada.
Les converses sense fi
amb el meu germà.
A la dreta la cuina
amb la taula petita,
els fogons sempre plens
de menjars deliciosos.
Al seu costat el saló
com un museu de terra.
Ceràmiques del conco
amb alguns quadres seus.
L’hule groc de la taula
els mots creuats de la mare.
Un bolígraf blau
i unes pàgines obertes.
Al fons de l’ampla sala
la biblioteca fosca.
Llibres per desenes
esperant ser llegits.
La porta s’ha tancat.
Una porta blindada.
La caixa grossa i forta
on guardo els meus records.