Unes flors han nascut
de la terra llaurada,
de la terra guanyada
per la florista Laura.
Sus la terra morena,
entre les herbes verdes,
s’han dibuixat uns pètals
de color de tardor.
El casament preciós
del roig de les veremes
amb l’or del vell fullatge
i de l’estiu passat.
© Florissime
La canal a les fosques,
un matí de setembre,
dibuixa entre les ones
uns cors entotsolats.
Són els cors dels pescaires
i d’alguns hortolans.
Pescaires de bondat,
hortolans de ventura.
La canal a les fosques
és lloc per somiejar
i regraciar el món
que ens ha permès de viure.
© Maite Barcons i Reniu
Els amics de la cuina,
de la cuina llegida,
de la cuina viscuda
cada dia a la fresca.
A la terrassa ombrosa
del cafè del vilatge,
els dos amics conversen
en torn dels seus escrits.
Jean-Luc és el rapsode,
Fafa l’inspirador.
Asseguts a la taula
fan obra de memòria.
Au bord de ton chemin,
dans l’épaisseur feuillue,
tu vois naître le cercle
d’un rayon de soleil.
Une bague parfaite
pour signer ton union
avec dame nature,
un instant et pas plus.
Tu poursuivras ton chemin,
négligeant les fâcheux
qui te volent du temps
et nuisent à la nature.
Del baladre frondós,
unes flors aïllades
tenen somnis de mar.
Uns somis de balandre.
Un balandre rosat
balandrejant suaument
per l’aigua de la cala
un matí de setembre.
He fregat les flors roses
pensant en el mar salat
on aniré demà
amb mon cor de baladre.
Olives du jardin,
mes olives oblongues,
qui changent de couleur
au fil de mes semaines.
Branches ébouriffées
à l’ombre du toit bas
et de mes murs rosés,
quand je ne suis pas là.
Olives du jardin,
tendres ambassadrices
de ma maison d’ici
quand je m’en vais là-bas.
No ens mourem del riu.
El riu és un recer…
…o potser un recés
per pregar-hi plegats.
Pregarem per la vida
per la vida als boscos.
Seguirem els consells
del bon amic Ponç Pons.
No ens mourem del riu
amb els ulls ben oberts
i balderes les mans
com algues sense por.
Respirarem la saba,
la saba dels avets.
Caminarem pel bosc
sense ser molestats.
Escoltarem els passos
de les nostres sabates,
havent deixat el poble
per viure el seu amor.
Un amor de sabates,
tancades tot el dia,
i que respiraran
al compàs de la saba.
Un vaixell de cotó,
un vaixell de llençols,
per preparar l’hivern
al final de l’estiu.
Un vaixell de mots tendres,
un vaixell de paraules
per adornar les nits
amb ensomnis sobtats.
Un vaixell de caoba
com un moble secret
per tancar-hi les cartes
que mai no ens escriurem.
La table était dressée
en ce quinze septembre
pour célébrer l’hôtesse
qui soufflait ses bougies.
Des bougies volatiles,
des escarbilles d’or,
sur la nappe tendue
au cœur de la journée.
Nous parlâmes français,
évoquant le passé
et les géographies lointaines
de Sakhaline et d’ailleurs.
Nous étions peu nombreux,
nous étions des milliers
et des millions d’instants
sur chacun des sourires.
© Laurence Ronsiaux