Il y eut

Il y eut cette clarté,
la lune sur ta peau,
une brise légère

de chèvrefeuille
ou bien de jasmin.
Le désir soudain

de te tenir tout
contre moi, puis
rien, et enfin tout.

D'un rien

J'aime t'aimer de loin,
quand tu ne me lis pas.

J'aime t'aimer sans faim,
quand tu ne manges pas.

J'aime t'aimer d'un rien
quand tu parles tout bas.

De quitrà la frontera

De quitrà la frontera.
De quitrà fosc, cremant.
De rètols esmaltats de blau

també, amb estrelles tristes.
Corren els cotxes cecs, aliens
als patiments passats, als presents.

De quitrà la frontera
i embafosa la llengua,
la nostra pobra llengua.

Au terme de la nuit

T'écrire au terme de la nuit,

t'écrire quand le jour se fait,

dans le chant des oiseaux.

Porter, au bout des doigts,

une lampe petite, écrire

avec le pouce, chercher

des mots, comme galets

sur la plage, les joindre

enfin, et te les envoyer.

Esquena de paper

Esquena de paper,

llapis esmolat.

Una platja de mots,

uns rems en desûs.

El llençol és de lli,

els llavis carmesí.

Esquene de paper,

llapis esmolat.

Ton dos

Ton dos est un port

Vers l'inconnu,

sans phare ni balise,

mais qui sait encrer

de noir mes doigts

à l'improviste.

Tu te tournes la nuit

et je m'embarque,

la tête dans les étoiles,

le cœur dans son ressac.

Estiuenques

Estiuenques colors, que juguen
amb el sol d'estiu, l'ombra, i
les banderetes festives.

Simfonia d'esforços i harmonia.
D'entre els arbres de la plaça,
neixen els més bonics, fugissers.

Tonalitats de verd i vermell clars,
unitat de faixes i pantalons. L'estiu
es tenyeix d'esforços i somriures...

A la lluna

A la lluna del Rimbaud, enyor.
A la lluna d'un clar estiu, amor.
A la lluna de la sang, fulgor.

Curtidas por el sol

Curtidas por el sol, las manos
de los esclavos modernos proponen
aguawater, aguawater..., mendigando

monedas, billetes, tibias sonrisas
que no les darán nunca, corriendo
de un abanico a una figurina azul.

Curtidas por el sol, las manos,
a falta de billetes, estrujarán
esta noche unas sábanas sucias.

Has tornat

Has tornat a la ciutat estimada
i t'has saltat els canvis vulgars
i les alenades sobtades.

Has vorejat els camins ramaders
dels turistes assedegats, deixant
enrere la pudor de les cloaques.

I has pescat somriures atzarosos
i figures exhaustes. T'has apartat
del curs i has retrobat el passat.

Avec mon fils

Avec mon fils, j'ai quadrillé
la ville, de long en large,
cherchant l'ombre et les rares

fontaines, je me suis abreuvé,
d'heure en heure, de bus en bus.
Puis nous avons parlé, sautillant

à travers le trafic et caressant
des doigts les commerces fermés
aux enseignes fanées.

Paisatge

Aparta't de les visions conegudes
i de la remor seca de la grava
i contempla els edificis rosa,

tan semblants entre ells, vists
des de lluny, i tan distints quan
la vida, rere les finestres bull

i s'estira, mandrosa o precipitada.
Atura el teu objectiu, respira fondo,
i pensa en la vida dels teus camarades.

Verticalités

Sous l'œil fatigué de l'artiste,
les plans s'effacent et se confondent
et la pâte voit s'abîmer la profondeur,

entre les pales des nymphéas immobiles.
L'histoire s'abolit et ne défile plus.
Noirs filaments qui peignent la toile

et fixent l'instant. Le peintre épuisé
échappe à son temps et s'installe déjà
moelleusement sur les patères de Marmottan.

Une spectatrice

La personne qui se trouve devant l'œuvre

de l'artiste, l'achève en la regardant.

                                        Mark Rhotkho

Un regard anonyme, derrière des boucles brunes
en cascade, une besace évidée, et des coudes
en attente. N'était le vert des vêtements,

on dirait que les trois tableaux n'existent pas.
Et pourtant, que d'interrogations dans ces femmes
qui s'attendent, qui s'espèrent, du passé au présent.

L'exposition s'intitule Le théâtre des émotions.
Un seul instant m'y subjugue, celui de la spectatrice
anonyme aux boucles brunes et à la besace évidée.

Instantané

Sous la poulie graissée, le pont attend
d'improbables voiliers pour s'exalter
enfin. À ses pieds, le tablier de bitume

tranche avec le manteau d'Arlequin du pavé
de l'Ourcq mais le coureur l'ignore, tout 
comme la dame pressée en pèlerine cristal.

Le ciel est lourd et léger à la fois, écume
de boues grisonnantes qui tirent vers le haut,
les demeures aveugles et avides d'amour franc.

Transparences

Des ciseaux et quelques tubes de couleurs.

Alchimie tranquille qui découpe dans l'apparence

du monde subi, le monde désiré, sur un coup

de tête, ou dans une quête mûrement réfléchie.

Kaléidoscope plan qui s'agence langoureusement.

Nul besoin de finir à l'instant, on range les ciseaux

et on s'abreuve à la cruche d'orangeade fraîche.

Douceur d'une après-midi où le désir, un temps,

subjugue le quotidien et le sublime.

Une étrange marelle

- Voulez-vous m'accompagner un brin,

à cloche-pied, de la terre au ciel ?

- Non point, c'est trop ambitieux et un brin

ennuyeux, ne trouvez-vous pas ?

- Alors, que me proposez-vous pour

agrémenter cette belle journée?

- Nous suivrons le chemin tortueux

du colimaçon, de son origine jusqu'au...

chat qui, plaisamment, le digère lentement.

Un chemin de couleurs vives et de lumière.

Une petite fille rêveuse

La ville, brutalement tranchée en son cœur,
n'exhibe pas ses viscères honteux et secrets.
Sur un fond patiné, une petite fille sage

nous tourne le dos, dans une cascade d'ombre
et de géométrie. Étrangère au charroi incessant,
elle bâtit une ville de rêve, simple et colorée,

où chacun trouve un toit à sa mesure, pour y vivre
paisiblement. Sur son dos, un maillot rayé l'invite
à venir s'initier au bain dans une piscine apaisante.

Deux frères

Le bar est étroit qui ouvre tard.
La terrasse, peu à peu, s'étire
géométriquement. Clients triés

sur le volet, comme des convives.
Les deux frères s'activent, complices.
Mots élégants en anglais, confidences

sur ce café le plus vieux de France.
Derrière le comptoir, une bibliothèque
de boissons désigne l'ici et l'ailleurs.

On se sent bien à L'ENTRACTE, s'attendant,
d'une minute à l'autre, à voir s'attabler

Colette ou un voyageur pressé s'apercevant,

au débotté, que la vie est brève et exige
ces pauses essentielles. La bière est glacée
et le soir vient peu à peu, avec gourmandise.

S'il m'était donné

S'il m'était donné de vivre encore un peu,
je repeindrais en rose clair les tunnels noirs

de suie de la petite ceinture et nous y courrions,

le cœur dans nos savates. Nul but, sinon celui

de circonvenir Paris, à l'inverse de l'horloge.

Neuf heures dans le dix-neuvième et midi

dans le quinzième. S'il m'était donné de ne plus

dormir du tout, ces tunnels rosis seraient ma vie

et tu m'y accompagnerais chaque nuit en dansant.

Empreinte

Empreinte digitale qui échappe à l'analyse
scrupuleuse du criminologue. Ni index

qui appuie sur la détente, ni majeur fouillant

la plaie béante : ton pouce tenant fermement

le livre offert et le cassant en sa pliure. Les mots,

aveuglés par la lumière soudaine, s'ébattent

et veulent s'échapper. Sons et images fourmillant :

ainsi, sous ton pouce et ton regard, du monde,

ta lecture convoque bientôt la richesse infinie. 

Lecture

Lecture au singulier, lecture lente
contre la fenêtre. Jamais défilé

ne me parut si lent. Tes yeux

retraçant ma vie, ligne à ligne,

mot à mot. Pourquoi les lettres

noires battent-elles comme un cœur ?

Un éventail odorant. Entrouvertes

entre tes doigts, les pages s'envolent

et le papier embaume...

Herbe de la Saint-Jean

Brouillon et espiègle, échappant
pour quelques heures encore, à la faux

impitoyable des jardiniers du parc,

le millepertuis perforé, me guide

hors des Buttes-Chaumont, là où

l'amour chemine buissonnier.

Odeur de miel et de lèvres humides,

entrouvertes, au détour du chemin,

qui, d'un bond, disparaît aussitôt.

Un profil

Ligne 7, la porte égueulée du métro
et ce corps entrevu, le regard fixe,

ce désintérêt pour les quais grouillants

et la réclame qui vante les livraisons

rapides anonymes. Il est passé, lourd

de fatigue, de soucis peut-être, sûres

difficultés financières qui le poussent

à conduire, alors que, non loin, passe

la guillotine des trains automatiques.

Els diables no es calcen de Prada

Ni de Prada ni de Jaume Mascaró,
els diables es calcen com els hi dóna

la gana: avarques, vigatanes, espardenyes.

Soles de corda i terra de còdols tebis.

Fa olor de pòlvora i de desig per tot.

Aturada puntual. Consciència madura.

Després vindrà la bogeria de les curses,

els caps emmascarats i la destrucció

de les assenyades hores cotlliurenques.

Un aniversari

President: posi les urnes!

                     Vox Populi

Un aniversari, com molts altres,
però singular. La Sònia d'enxaneta
damunt de l'Ilyess fent d'acotxador.

Amor filial i complicitat de la colla.
Al bell mig, amb posat gaullià, el Bernat
fa la V de la victòria, per fer costat,

protegir i animar. A la seva esquerra,
l'Alí, concentrat, ja pensa en el barril
de cervesa que regalarà. O me l'invento?

© Marie Lopez

Al marge

Al marge del castell, ma non troppo, 
la Gemma i l'Edu se giren cap a un(a)
que la fotografia ha tallat. Mirades

serenes, somriures. És un vespre clar
de finals de juny, al pàrquing de la Vilbau.
Enfaixats ambdós, amb camises de fantasia, 

encarnen el ritme d'un col·lectiu fecund
on tothom troba el seu lloc com a casteller,
graller, sorollós, diable o banyeta.

© Marie Lopez

Un signe

L'assaig s'està preparant.

Converses, concentracions,
i, al bell mig, un somriure

i un signe. Què voldrà dir

aquesta V? El goig victoriós
per venir, o, més senzillament,

el plaer serè de la concòrdia

i complicitat? Avui, dia més 
llarg de l'any, la terra és
un préssec i aquests dits 

joiosos han decidit de tallar-la
en dos. Assaboriu-ne el suc i
la polpa. Em quedo el pinyol.

Un pessic o dos

Dues faves de plata bona
per guardar-hi cosetes.

Secrets vius d'amor fondo.
Un pessic de sal marina,

de somnis indis o de pols
d'estrella gèlida. O dos.

Empremtes dactilars d'amants
insubmisos, emmirallades mes

separades a cada banda. Silenci
de metall, batec de cors distants.

© Joan Bagur Garrido

El barret d'en Mixi

Als alumnes de la maternal 
de l'escola Arrels del Vernet

En Mixi ha deixat son barret sus la taula.
Ai, pobre Mixi, que t'ho perds tot! 
A veure si encara et queda aquest nas tan roig 

que te sols tocar quan fa molta pudor, com quan has
parlat de la caca de Joan Suau! Oh, però ho has fet
expressament! I què hi ha a dintre com faves pel camí?

Mireu, mainatges, són lletres de fantasies per menjar.
Una O de donut i una C de cookie. Qué escriurem doncs?
La coca de Sant Joan, nos la menjarem per espertinar.

Ciseaux

Je les croyais poissons d'argent,
jouant à se croiser dans les mains
des enfants, pour découper êtres

et objets de fantaisie, ou briser
le fil des ballons rouges, avides
de s'évader dans le ciel, bien loin 

du bruit et de la fureur des hommes.
J'ai appris qu'ils pouvaient s'avérer
différents, au cœur triste des enfants.

Dragó vetllant

Contra el terra assedegat,
un dragó a l'aguait. Pell
de sorra, cos de marès i 

mans transparents. Sembla
esperar un mosquit lent
per cruspir-se'l i fer

una becaina. Sembla... Jo,
personalment, no ho crec.
Està vetllant. Sobre tu.

La noia dels cabells blaus

No l'he trobat enlloc
aquella noia blava
que tremola amb el foc
i s'adorm en la lava.

Diuen que està vivint
al mirall de la lluna
que inventes escrivint
amb fil de mitjalluna.

La fille aux cheveux bleus

Je lui dirai les mots bleus,

les mots qu'on dit avec les yeux.

                                Christophe

La fille aux cheveux bleus
va seule dans la ville,
se moquant des envieux 

qui la croient vieille fille.

Entre soleil et nuit,
jamais elle ne choisit.
Le sombre est ce qui fuit
quand elle se croit saisie.

D'Outremer ou de Prusse,
son bleu s'indéfinit.
On dirait un chorus,
quand le concert finit.

Lletra de formigueta

Obre el llibre vell,
de poemes i acudits.
Alenades casuals,

encontres pels carrers,
transcrits a la mitja nit
en una llibreta, a mà.

I que, un dia, un editor amic
decidí de publicar. Paper blanc
i olorós. Lletra de formigueta. 

Haiku italiano

Non ti voglio bene,
ti amo con il cuore puro
e camminiamo di notte.

Vers le sud

Je laisserai venir à moi
la langue d'eau saline
que le sable sec désire.

Je la laisserai abreuver
mes pieds avides de sentes
et de chemins. Je me lèverai

et, plein de ton absence,
je longerai la grève, vers
le sud ,où sont les cœurs purs.

Castell de pal

Esquemàtic i elegant,
un dibuix de pal, sense

cares ni expressions,

però amb mocadors,

cames, braços, faixes

ballant alhora,

com una sardana vertical.

Més que el castell de Pals,

m'estimo el nostre. De pal.

© Alícia Bosch Mesegar

Dejo

Dejo las lenguas habituales,
aquellas de tinta y caricias,
para escribirte en una tercera,

más presumida, pero con temblores 
ocultos, cuando calla la radio,
en la madrugada de un día sin fecha.

Dejo las lenguas habituales,
y las vuelvo a encontrar,
al filo de la noche anterior.

Un fileret de veu

Un fileret de veu
ens guia quan escrius,
des de l'antiga seu
on els àngels són vius.

Miracle de pantalla,
secret del ventolí,
el tall d'una navalla
i el gust d'un rodolí.

Paraules ben senzilles
són cartes dels amants
on imanten les illes
ben lluny dels comediants.

Àbac

Deixa't de calculadores electròniques,
mòbils, PCs i tauletes, i torna al càlcul

primer. De sol i ombra, de sorra fina,

o de ratlles i figures. Àbac de cossos

i somriures còmplices, fàcil d'entendre,

fins i tot pels qui s'avorreixen força

al col·legi. Així podràs calcular, dia

rere dia, els molts aniversaris airenovencs

on es deixa de calcular... birra i embotits.

© Marie Lopez

Mainada

Aquesta és la nostra força,
generosa, desinteressada,

apassionada: la mainada,

parlant d'una sola veu:

la dels somriures i de

la tendra complicitat.

De Madrid al cielo, diuen

els vanidosos. Que no!!!

De Bao al cel!!!!!!!!!!!!

© Marie Lopez

Haiku d'aniversari

Una veu de Provença,
fent de crossa entre nosaltres.

Per molts anys, Muriel!

© Marie Lopez

Albada

Un homenatge senzill
dels músics de la plana

a les muntanyes blaves.

Sacs de gemecs, tabal

i gralles amenitzen

el matí xafogós

i obsequien el sol potent.

Ritu centenari, al servei

d'una llengua mil·lenària.

© Marie Lopez

Calor d'Arboçols

No pas el combat d'Arbúcies,
la pólvora i la sang sagrada,

uns castells a Arboçols,

la pols i la calor intensa.

Quin goig el de tutejar

un cel tan blau com aquell

de les muntanyes sagrades.

De la plana del Riberal, molts

han vingut i li reten homenatge.

© Marie Lopez

Una estrella d'amar

A dintre de la terra seca del Riberal,
hi havia una estrella, lliure com l'aire

o l'aigua del mar tan somiada.

Un dia, una xarxa de pescaire nostàlgic,

vingut de la Salanca, l'atrapà, pobreta...

o és que es deixà atrapar per alleugerir

el pes d'un castell a punt de caure rodó.

Més que les de mar, les estrelles d'amar

són rares, però molt més generoses...

Llaminadures

Amb vestit de lluentons, l'Anaïs
està somrient al Sam i a l'Alícia,

com per començar a ballar.

Un plat d'exquisides llaminadures

semblen ser el centre del quadre

i del seu interès. Tot i el catalanisme

del seu pare, ens entren ganes de cantar:

        Haribo, c'est bon la vie.

                Pour les grands et les petits...

Atlant

Diuen que els atlants, homes de poca
conversa, robustos com pedra marbre,

suportaven el pobre món antic. Diuen...

En conec un, home càlid de la Salanca,

xerraire a la vila però callat al castell.

Ens aguanta amb la mirada fixa.

I ningú no cau mai. Un veritable miracle?

La força dels seus avantpassats atlants?

Res de tot això. Amor, força i dedicació.

Xifres rodones

Trenta més trenta són...
seixanta. Xifres quadrades

o bé rodones, ben rodones.

Poca cosa respecte a l'infinit

dels cors que comparteixen

una vesprada castellera.

L'Alain i la Marie celebren

anys i fan petar la xerrameca

amb birra bona i embotits.

Flor de cactus

Humil, senzilla,
en una regadera
de fantasia,

una flor de cactus,
oberta al matí.
Un punyat d'or

o de gessamí,
      per als ulls
del 
    pallasso
            mixi.

© Roser Blàzquez Gómez

L'amour et le sommeil

L'amour lent, discret et constant,
face au sommeil soudain, qui assomme
et efface la conscience et la réflexion.

Silence de la confrontation. Un monde neuf
s'ouvre, de rêves et de rêverie. Alors,
tous les petits détails du jour, anodins,

dérisoires, prennent sens. Une histoire se fait,
se déploie, se raconte et enchante qui, au réveil,
a disparu mais dont les effluves embaument à jamais.

Què són?

Què són els anys que passen,
fluint fecunds, quan l'amor
els anima i orienta?

l'Alain, pels carrers del port
vell, somriu plàcid. Amb el nét
a les espatlles, no sent cap pes.

Li transmet la seva passió pel
quotidià, la família, l'amistat
i el gust del bon menjar...

© Marie Lopez

Constància

Els anys passen i la constància
s'afirma, serena i serenadora.
De cara o d'esquena, donant

sentit i cohesió als castells,
la Sònia és una de les ànimes
d'Aire Nou. Sense cap presumpció

ni malabarisme, senyala a cadascú
la seva plaça i no deixa de fer pinya
i d'encoratjar-nos. Per molts anys!

© Marie Lopez

Com un frec discret a l'alba

El Cant dels ocells

com un frec discret a l'alba.

El sol ja ha sortit.

Roser Blàzquez Gómez

Com un frec discret a l'alba,
les parpelles són de cotó blanc
i tarden a descloure's.

Entra la flaire fresca del lilà
i el cant agut dels ocells, abans
que la mirada menteixi sobre el dia.

És l'hora violeta de les mandres
i de l'imaginació sense límits.
Ja s'inflen veles cap al sud.

Bon dia tristesa

Has acabat de llegir el llibret
al jardí, asseguda al llindar,
aprofitant l'última llum del dia.

Pudor d'oli de motor i neumàtics
cremats. Un accident de tinta i
paper que et fa reflexionar,

sobre la fragilitat de la vida
i el preu car de certes relacions.
T'aixeques i prens un altre llibret.

Ulleres

Deixa les ulleres. A l'aparador.
I cull del matí uns detalls petits.
Mirada borrosa, com desdibuixada.

T'acaricien els agapants, de flors
malva pesades, i et rodegen gargots 
vius: sargantanes que ja busquen

el calor insuportable del mur blanc.
Quan les tornis a posar, les ulleres
et parlaran de l'espectacle del silenci.

Miratges

Por un beso de la flaca daría lo que fuera.

                                                 Pau Donés

Miratge del que és, realitat del que fou,
o del que no arribà mai a existir. Fantasies
que alleugereixen la tarda canicular.

Ni un cotxe, ni un vianant pel carrer. Ocells.
Lents, aïllats, cantant d'una sola veu aguda.
Perquè em tornen al barri del Congrés un dia

d'estiu de fa anys, sense ningú tampoc, pels
carrers silents i xafogosos? No ho sé. O és 
que m'ho invento també? Miratges. Necessaris.

Une photo

À Aloys

Une photo de mon neveu,
tout en haut du buffet,
une photo silencieuse

qui préside à la salle,
sans jamais y briller.
Un regard bon, pétillant

d'intelligence, qui attend,
patiemment, le retour riant
des cousinets complices.

Cap a l'assaig. Ambiciós.

Pissarra verd fosc i imants
de colors, amb noms en lletra
de pal o manuscrita.

Sàvies combinacions, respectuoses
de la originalitat de cadascú, i
de l'interès del grup sencer.

L'assaig està a punt de començar
i la cap de colla, entusiasta,
presenta el que provarem avui.

Vint-i-cinc anys, vine i cenyeix

Verde, que te quiero verde.

     Federico García Lorca

Vint-i-cinc anys, un quart de segle,

tres-cents mesos. Molt poca cosa,

respecte a les vides que neixen,

s'uneixen, coneixen i maduren. Ja,

des de la Toluges del noranta-set,

havien decidit de portar la mateixa

camisa verda i d'enfaixar-se, no pas

sols, sinó a cinquanta. Grans i joves,

alts i baixos, pillets i reflexius.

Vint-i-cinc anys són molt en un món

rosegat per l'individualisme. Si vols,

vine i cenyeix la faixa. T'esperem.

Une conversation

À deux amis en roller

Les roues glissent sur l'asphalte, 
accélèrent, se croisent, virevoltent. 
Il fait encore très chaud, trop chaud,

mais la pression du travail, de la maison,
sont loin. Tu roules, vous roulez, à deux,
vous échangez, parlant de tout et, surtout,

de rien, de ce rien providentiel, qui n'est pas
le vide, la solitude acérée mais la plénitude,
toute simple, de ceux qui s'entendent.

Quatre Alzines

Seran els quatre barbuts? Que no!
Doncs els quatre ben calçats, amb
avarques, espardenyes i xancletes? No!

Els quatre somrients, allavòrens? Que no!
Mireu el posat exageradament seriós 
de l'Adrià. Ah, ja ho sé: els quatre 

contrabandistes amb alforges plenes de tabac 
d'Espanya o de ratafia de nogues del sud! 
No, no, NO! Tot i els molts cotxes i l'asfalt,

són un bosc... d'alzines. Brunes i blanques.

A Aire Nou, quan acabem els assajos, siguin
de gralles i tabal com aquí, de diables,

sorollosos o castellers, l'amistat continua

amb birra bona de Marquixanes, o d'arreu 
del país estimat. I si voleu gaudir d'aquesta,
no dubteu en venir a reunir-vos amb nosaltres!

Un aniversari

Un aniversari, entre molts d'altres

a AireNou. Mes un aniversari

particular, entre timbals clars

i castells agosarats. La Marie

fa anys, entre company, pares

i fills. Un petit gran moment.

I ja penso en el moment en què

deixarà els baixos per enfilar-se

d'enxaneta rossa!

Haiku de la delicadesa

El Boris reté
la faixa que cau d'un cop 
i ajuda l'amiga.

Aubrac marítim

Com un petit Aubrac marítim,
el Bordigó, de blau i groc,
dibuixa l'orbe de la terra.

Rètols i estacades menteixen.
Aquesta terra erma ja no és
d'homes. A la nit la llepa

el mar desitjós; a la llum del dia,
somia en els anys d'abundància,
cubells plens i sardinades.

Cap al Sud

Più nessuno mi porterà nel Sud.

               Salvatore Quasimodo

Voregen el mar fresc, 
a l'altura del Bordigó,
entre llum i foscor.

Són tres, descalços, lents.
Caminen cap cot sota la lluna
fulgent, aliens al seu regne.

S'encaminen cap al sud, silents.
Jo, nostàlgic, penso en els anys
d'adolescència i en el Sud perdut.

Amb ploma d'agapant

A l'agost, de rostoll sec i groguenc,
i ara, al juny, de tija veronesa.

La meva ploma és de dies i la tinta,

avui, de saba verda i sucosa, primaveral.

Deixo córrer la lletra pel terra i recullo

còdols de mots, petxines imaginades.

Després, ja dintre de casa, assegut 

a la taula vermella, m'entretinc fent

solitaris de lletres, xarranca de mots.

Agapants

Han tardat. Dies, setmanes.
Cabellera clara, a l'ombra

del vell taronger.

I s'han decidit. Ara les veig,

aquestes boniques flors gràcils

que s'inclinen a saludar-me,

després de rebre l'homenatge

fresc de la rosada del matí.

Llur tija serà, avui, ma ploma.

Confluències

Confluències al Conflent,

sota la teulada fosca. Cares,

braços, cascos i camises,

a punt d'estripar-se, però

que resisteixen, una hora,

uns dies, uns mesos encara.

Confluències concentrades

del jovent sense qui no seríem

i que encarnen la nostra bandera.

Estate

Bon dia, tristesa... Tan musti
l'estiu i tan colpidora la bossa
nova. Bruno, João i el meu Chet

caminen pel bosc olorós al juny,

mentre escric i penso en tu. Goig

en petit que no endevinarà ningú.

Un dia, et parlaré d'aquell estiu

del 1960 que no coneguí, però

que em marcà intel·lectualment.

Estate (Bruno Martino)

Ce petit matériel

Il y a ce petit matériel
que tu prépares, le papier,
les couleurs, la laine

à tisser et la mousse blonde
qui fera rire ou pleurer.
Peu de choses et tant d'entrain.

Des tours de prestidigitatrice
qui feront, tu l'espères, je le sais,
la joie de ceux qui seront avec toi.

Una nit d'agost

 A la memòria de L. M. X

La muntanya ombrívola, silenciosa,
se l'empassà, una nit d'agost.
Havia caminat una última vegada

per senders coneguts, sota fulles
seques, aliè als fulls ennegrits
que deixava enrere, a recer.

L'acompanyaven la seva soledat i
el seu silenci. I en contra dels
covards, actuà amb sobirania.

Il y eut

Il y eut cette sensualité,
qui n'osait dire son nom,
ce bien-être des voix

à l'ombre des tissus, où
le sens des mots importait
moins que la rondeur des sons 

et des lèvres qui les formaient,
lentement, à l'abri des regards
jaloux et des horloges acérées.

Com núvols

Com núvols al cel de juny,
els teus llavis rosa corren
pel dia, sense aturar-se mai.

O una estoneta, per jugar a
qui pot més amb una maduixa
del jardí. Frecs de sucs i

de dits ensucrats. Mots breus
i gastats, com de cortesia,
un diumenge sense berenar.

Sense sorra ni vent

Sense sorra ni vent, la platja.
Claredat de la pell que dorm
i respira, aliena als dits lents

que escriuen al costat. Pal·lidesa
de la pàgina en blanc, sense gargots
apressats que la puguin desvirtuar

Sense pluja ni pols, la fulla.
Frescor del braç llargament adormit,
a l'ombra d'un desig.

Douceur infinie

Ta main, le soir, ignore l'ombre
et le silence. En caressant le drap,
elle lui donne couleur et bruissement.

Alors il se gonfle comme une voile
sous le vent et t'emmène au loin,
là où la mer est turquoise et l'iode

pénètre chacun de tes doigts d'étoile
de mer. Douceur infinie du sable d'or
qui, peu à peu, te berce et t'endort.

Flor de vida

Entre dos paral·lelepípedes
interminables, ombra perpètua. 
La caseta a poc a poc se'n torna

a la terra original. Plata rovellada
del reixat i finestres badallant.
Verd fosc de fulles i persianes.

Per què m'està captivant una flor
blanquinosa, mústia, que no vol
morir? Princesa en petit. De vida.

Tant

Tanta generositat, tant de goig,
tanta dedicació aplegades de cop

i volta, a invitació dels Pallagos.

Xarxa, sostre i llum semblen

molt baixos i irrisoris davant

de l'assaig vespertí. Silenci

casteller. Després vindran el vi,

la birra i les converses moltes,

a la bona terra del Conflent.

 

© Marie Lopez

Una part del tot

On ne voit bien qu’avec le cœur. 

L’essentiel est invisible pour les yeux.

                Antoine de Saint-Exupéry

Amb gestos precisos, crea ecos
d'un asteroide cap a mil altres.

Sons cristal·lins, afaiçonats

per dues mans en angle recte.

Gorra, pera, ulleres completen

el retrat de perfil d'un poeta

entre tres. A la seva esquerra,

els versos immemorials vibren

sense moure's. Com nosaltres.

Sábado otro

Sábado ya no es lo que era.
¿Por qué, al leer un título
en una austera estantería,
cambio trabajo por sábado?

El viernes se está finando
y pienso ya en el mañana.
No será el que era, sino
otro, maravillosamente.