Companya dels meus dies,
maldestra i tan fidel,
la meva mà, l'esquerra,
és un mirall trencat.
És la mà dels desitjos
i de la tremolor.
No la miro sovint...
Només quan penso en tu.
Desert de pell salvatge,
els meus dits hi dibuixen
els teus somnis callats.
És mà de la justícia,
de Fàtima la joia
que em guia sense rumb.
És una mà viatjera
un ocell de paper
que va de plec en plec
sense por del demà.
És compàs de paraules,
un ritme lent i cert
que dona al meus discurs
unes arrels de pell.
