La habían bautizado con este apodo,
Girona sortia de la dictadura i el català
tardava a imposar-se o almenys se l'imagina
després de tants anys. Venia del nord, on el
seu pare construia dics de roques i formigó.
La coneixien per l'accent i les maneres.
Ella només volia jugar amb ells i integrar-se.
El mil·lenari tardava a morir. Els mestres feien
servir ordinadors groguencs que pesaven com els
primers televisors. No s'hi entenien. Helena reia
i els altres es contagiaven. Un dia ja no eren els
altres ni ella la francesita. Però això és una altra
història.
