A poques passes del pis d'una novel·lista estimada,
una illa al bell mig de la ciutat, com una reducció
olorosa de s'illa nostra, tan propera en la llunyania.
Érem cinc, perdó: sis, que el fotògraf no hi surt al seu
clixé; haviem dinat bé i visitat un estudio fora del temps,
és a dir molt més temporal que cadascú de nosaltres,
emportant-nos litografies primes i tranquil·les. Xerràvem.
Xalàvem mentre la tarda trigava en acabar-se. Es barrejaren
els accents. Del nord, de l'est i del centre. Xaloc i garbí
es partiren la conversa. De cinema i literatura. De llengua,
també. Sobretot, potser. Al balcó d'un pis del fons, tres
llençols penjats ens ensenyaren a cremar la nostra bandera
per a assaborir-la millor. S'aproximaven «las cinco de la tarde»
lorquianes. Res de toros ni de banyes sangonenques, però. Catalunya
triomfant ens segava els vents i s'independitzava, per fer-nos millors.
