Sargantinta

Sortint d'un bon son,

la sargantana ha mullat

sa cua en blau.

Versos de conreu

Has deixat la teva terra

i has vingut a la meva,

conreu de versos verds.

Frec de capcirons lents

i ploma viva. Cap cot,

amb els ulls ben oberts.

Has deixat la teva terra

però, abans,  m'has invitat a

solcar-la amb versos de conreu 

Del 27

Del 27, ja no vull la generació
venerada en els anys d'estudiant,
m'estimo mes un dia verd d'agost

amb el naixement d'un poeta de mar
i d'una narradora de muntanya. Poques
hores, últim descans abans de tornar

a la feina i a la clase. Del 27, ja vull
la flor impol·luta i l'oloreta del cafè bo 
quan s'allarguen les nits, deliciosament.

He somniat, has vingut

He somniat una vida plena
de detalls petits. Mig segle
i un grapat de mesos somrient,

dels garrofers frondosos del parc
a la casa blanca del carreró.
Una vida de converses i lletra

petita, a recer d'una llar de maons.
M'he despertat de nit, en silenci,
he baixat al saló. I has vingut.

Set anys, set globus, set heptasíl·labs

Al meu fill Martí

Delícia d'una tarda
bruna i càlida d'agost.
Els nanos inflen uns globus,
tot esperant els amics.
Berenar d'aniversari
quan s'acaben les vacances
i l'escola queda lluny.

Le son de la plume

Brève et alanguie, la plume
court sur le carnet agile.
Bouffée d'âme en goguette,

petit rituel secret d'amour
de l'écriture profane. Bleu
du ciel et de la mer épousés.

Élan qui ne se contente pas
de la trace et tache les doigts
jusqu'à en bleuir les caresses.

STILL LIFE

De Steve D.

Présence silencieuse
d'une absence précieuse.
Le décor est posé
mais l'artiste envolé.

Sous l'épaisse tenture
on devine sa main
qui fait que rien ne dure
et toujours est demain.

Si la nature est morte,
de vie l'huile ruisselle
et la lumière est belle
qui, au loin, nous transporte.

Une dame s'en est allée

À la mémoire de Thérésou

Une dame s'en est allée
vers les terrasses blanches
et les eucalyptus.

Avec les courses des enfants 
au Roi d'Espagne pour seuls
bagages et la noble langue

de là bas, si loin, si haut.
Voyez : sa famille se rassemble,
sa famille qui lui ressemble.

Loin de Rueil

Pourquoi la lecture de ce récit
de Raymond Queneau a-t-il fait
battre soudain ton cœur de vieux

lecteur curieux de tout ? Silence
de la quête, interrogations qui font
de la nuit un embrouillaminis.

Le pape d'Oulipo, le mathématicien
des lettres ou, plus simplement,
la nostalgie d'une vie non vécue.

Converses a la nit

Converses a la nit,
somniades, despert,
oberts els ulls

i les mans fregant
lentament el cotó
blanc del llençol.

Converses a la nit,
imaginades, vogant,
amb veu de baríton.

Esclofollar

Esclofollaràs faves al vespre,
gairebé a la nit, pensant en demà,
el dinar imaginat a la fresca,

entre país i país, amb ceba bona
i botifarra negra. I, mentrestant,
cantusseges, tot esclofollant,

baines humides, bajoques tendres
que desperten el desig i invita
a escriure. Amb ploma de llegums.

Écouter

Écouter les haricots cocos 
danser au loin, en pensée,
par un lapsus saugrenu,

tout en les écossant grain
à grain, dans le soir qui
peu à peu se fait. Désir

de pistou et de couleurs,
d'une musique neuve et de
senteurs réinventées.

Da nuces pueris

Dijous dinou d'agost
dóna nous als nens
i envia'ls pels camins.

Segur que sabran jugar
a la marraquinca en
qualque raconet

o li robaran un somriure
a la mestressa gran que
ja somnia en l'arc iris.

Estima, la nostra / La nostra estima

T'estimo com les gotes
de pluja tèbia corren
per la tija flexible.

M'estimes com la saba
lleugerament ensucrada
l'irriga secretament.

La nostra estima és de
frecs i somriures, mai
de plors i amargura.

        Michel Bourret Guasteví

***

T'estimo com les onades

d'un gran mar d'espigues rosses

i rostoll amb cor de tinta.

M'estimes com el vent fresc

frec suau a cada galta,

bes de mel, d'orxata i sal.

Que la nostra estima és feta

d'horitzons i de dreceres.

Mai d'atzucacs ni de pous.

        Roser Blàzquez Gómez

Âme

Animus vs. Anima.
le souffle corporel
et l'esprit vagabond.

Longtemps éloignée,
l'âme me saisit par 
les poignets. Nulle

blessure ni désir
extravagant. Le corps
apaisé écoute enfin.

Sans mot

Sans mot. Sans nul défi
puisé dans le dictionnaire
intime. Une bouffée de vers,

neufs, qui s'en vont par les
chemins, sans but et dansent
sous la pluie saline et iodée.

Sans mot d'amorce, mais non
sans souffle. La vie. Simplement
la vie. Par delà la littérature.

Coton

Deux syllabes brèves
et la bouche qui s'emplit,
comme par gourmandise.

Blancheur d'écume, velouté
de la chaîne et de la trame.
Tissu de peau. Intime aveu

que l'on ne glisse qu'aux
proches, avant de courir
le tremper sous la pluie.

Olors

Fa olor de bosc, terra molla.
Acluco els ulls, i sota el sol
d'Occitània em deixo bressolar

per les teves paraules. Saliva
que m'omple bruscament la boca
amb ganes de vesprades davant

de la llar, compartint vedella
amb bolets, mentre a fora, plou
i taral·lejo My Favourite Things.

Lassitude

Pourquoi rimes-tu donc
avec la sereine béatitude ?
Lassitude, qui ôte l'envie 

et, cependant, dénote la vie.
Tu déposes le corps, au creux
d'un lit qui démange, d'un drap

qui dérange, jusqu'à ce que tombe
la fièvre et te vienne aux lèvres
un désir de mousse fraîche. Enfin.

Inesperada tarda

Tarda inesperada,
els ulls somniant,
els peus enjòlit.

Ganes de ganetes,
de plaers petits,
existencials,

el llibre és veler,
pàgines de lli fi
salats els dits.

Bicicletes

No hi ha ningú. Estan esperant.
De totes formes i colors. De ciutat
o de camp, brutes com una escombra

o netes com una moneda de plata bona.
Envelliran, es punxaran, es trencaran,
es llençaran però el costum romandrà.

Per molt estàtic que sembli, El Miracle
és món de nòmades i la vida vertadera
belluga per caminois i rostolls secs.

Ones de banc buit

Ones de banc buit i solitari.
Dansa la fusta i juga amb els
claus, no hi ha cap regulació

per mantenir-la quieta, obedient.
La vegetació ja l'està seduint
i li frega les extremitats abans

d'unir-se amb ella per les escletxes.
No et faria il·lusió retrobar-m'hi?
Segur que ens pessigollarien les ones.

A porta tancada

A porta tancada, a cor obert.
Ni la fusta tallada, ni la pedra
llavorada poden sobreviure al pas

dels segles; mes els cors purs
passen d'una generació a l'altra
i l'amor es perpetua amb constància

i fe. Canviaran les bicicletes,
se n'aniran els ciclistes però 
les rialles es mantindran iguals.

Seguem

Seguem, tu i jo,
cara a cara, amb
frecs de genolls

discrets i profunds.
Per l'angosta finestra
ens uneixen els xiprers

quiets, units de segles,
com una invitació a l'amor
més ver. Àgape. Eros i àgape.

Adorabimus

Llengua antigua i clara,
gravada a la pedra dura,
tot i la molsa dels segles.

El llatí s'hi sotmet, humil,
invitant el passejant fidel
a adorar la mare de Déu

pels segles dels segles, o,
tot just, un minut, mentre
el sol, lentament es pon.

Barroc

Tant d'or i de detalls infinits,
bagatel·les cridaneres, compendi
llis del gran teatre del món.

I, quan el silenci es fa i fosqueja,
les cares de les estàtues tornen
a la senzillesa maldestra i tosca.

Rere l'ostentosa fantasmagoria, qui
s'arrisqui a tancar els ulls, retrobarà
dels pastorets la bona fe primera.

Orbis Terrarum

La bassa. Rodoneta, d'aigües 
verdoses i espesses amb alguna
ombra lenta, taronja fosc.

La bassa silent i central,
entre església i monestir, com
un compendi de la terra

bona, fructífera. Un refugi
de frescor al bell mig de l'estiu
i ja un recer per la tardor vinent.

Scala Dei

Doneu-me una escala,
estreta i senzilla
un pou de frescor

a l'estiu. Guardeu-la
en silenci clar i deixeu,
sisplau, que se m'apropi

el Senyor o la Mare de Déu.
Cap cot, sense mirar-los mai
a la cara, del Miracle beuré.

Tempus fugit

Ni torre de campanar, ni esfera,
ni busques. Només el mecanisme
nu, d'una simetria perfecta.

Les peses descansen al terra
al cap d'una corda fluixa.Ni una
traça del ball de funàmbul vertical

que regulaven fa anys, fa segles.
Animus vs. Anima. La dicotomia aquí
no té sentit.El temps fuig i escarmenta.

La Bocca della Verità

La porta ben oberta invita
a unir-se a la vida monacal,
a finals de tarda. Per vespres.

Vint minuts d'antífones i psalms,
de reflexions riques i callades abans
de sortir per la mateixa porta fosca.

Aquesta boca d'ombra no talla braços 
ni mans de qui gosa mentir, ja que,
senzillament, convida els cors purs.

La núvia de l'Efeb

La núvia s'està pentinant,
lentament, amb posat de sirena.
Pensa en l'estimat, tan lluny,

tan bell, retrobat al llit
de l'Hérault fa mig segle,
i enfonsat en el fang com 

si volgués de la terra esperar 
un miracle. Protegint-se del sol
i de la terra seca, la núvia imagina 

ja que les seves cames verges s'uneixen 
en una maragda de mil escates. Però 
l'Efeb tarda en allunyar-se d'Agde 

i li entren vergonyes de marí solter.
Si sabés el desig de la sirena miraclera
ho deixaria tot i a la Bassa s'hi casaria.

Mosaic

Mosaic humil, retallat
en el ciment grisenc,
lletres pacientment

triades i disposades.
Paraules senzilles,
plenes d'esperança

o de temor maldestre.
Espigues guardades
amb tinta de futur.

Amb ploma de rostoll

«Dono tibi omnes rostollos 
dominicature ecclesie.»
Paraules immemorials que guarda

la pedra freda i que vivifiquen,
any, rere any, les espigues segades.
La saba s'ha tornat pols, esperant

les primeres pluges finestiuenques
per barrejar-se amb la terra feta
fang i, ben aviat, gleva fecunda.

Alfabetitzant

U d'agost, terra nova. Ja és temps
de deixar enrere les velles manies
i d'inventar-me un alfabet nou

a l'hora de trepitjar el familiar
escenari de mig segle i tres generacions.
Me l'ofereix, pel mosaic del revestiment,

una serp adormida per sempre, dibuixant-me
una essa inicial. Amollaré la línia recta
i m'abismaré en un paisatge de corbes. Val!

A l'ombra del til·ler

Hem deixat els llibres i el vell banc trencat.
En abraçar el camp per entre fulles i herbes,
ens torna la consciència del temps que passa

i de les estacions fugisseres. Ben aviat,
les bales desplegades acolliran el bestiar 
fredolic i les passes solitàries cruixiran

pel rostoll engebrat. Aleshores, al lluny 
del lluny, encendrem la llar de foc i menjarem
castanyes, tot recordant els feliços dies miraclers.

Abismació

Llegeixo la teva transposició
del petit poema en llengua franca
que acabo de dedicar a un amic nou.

Ballen les paraules al teu compàs
i em sorprenen les ones que l'emmarquen.
Delícia dels caràcters curosos i del sagnat

com si dialoguessis amb mi més enllà
de la gentil dedicatòria. L'hi portaré
aviat. Peró abans n'acariciaré el full.

Espigues

Talles fines i ja resseques,
les espigues ja no aguanten
el pes dels grans madurs.

Ben prest seran carn callada
de bales paral·lelepipèdiques.
Peró de moment s'emmirallen,

rossa cabellera de princesa
adormida. Qui serà el princep blau 
que les salvarà de la segadora?

Nostàlgia

Dia trist d'agost,encapotat.
Com un reflex tremolós i fix,
l'alquitrà gris s'està clivellant.

La carretera tem no portar enlloc
i sent nostàlgia del camí ral que fou,
quan Fra Bernat, reflexiu, s'hi passejava.

Dia joiós d'agost, enlluernat.
Com una catifa de vellut gris i gruixut,
l'ample camí ral espera els nuvis de paper.

Lectures a la tarda

Han deixat el banc de fusta vella
i s'han assegut plegats al terra nu.
Concentrats llegeixen, mentre descansa

el cafè fort del migdia. Hores llargues,
insubstituïbles. Més tard els cridaran
els camins olorosos amb la cantarella

dels ocells analfabets. Se'ls dibuixen
mons distints i semblants. A les fosques,
la narradora i el poeta escriuran. Silents.

Fornax dei

Els barrots negres guarden silenci.
No dubtaren en foradar el mur gros 
per arranjar-hi un forn de llenya.

Qui foren? No se sap. Alguns monjos
audaços o qualque pelegrí apassionat?
En passar al davant, m'aturo, tanco

els ulls, i imagino la flaire exquisida
d'uns pans d'ànimes per a canonges vells
i d'altres beneficiats, el dia dels Morts.

Caminàrem

Caminàrem ambdós pel rierol
de terra seca, mon fill gran
i jo. Era un dia clar d'agost.

Parlàrem de coses profundes
i de llibres oblidats. A la vora
del caminoi, sentíem com els ocells

preparaven l'envol, sense presses.
De tan seca com era, la terra es feia
de sorra i no tardàrem en embarcar-nos.

Bales

Com immobles cecs, les bales de palla, regulars,
dibuixen un retrat invers de la ciutat llunyana.
Nostàlgiques de les messes recents, ploren l'amarga

mecanització que les va imposar, cremant en la memória
pallisses fosques i pallers arrogants amb els seus pals
mitjancers. Ben prop se senten campanes. Criden a vespres

i els ocells espaordits prenen el vol. Molt lluny, a l'illa
petita, un poeta recorda l'amic Quasimodo. Più nessuno
mi porterà nel Sud, cantusseja, en deixar volar la palla.

Verge

De pedra tosca com de fusta bruta,
la verge està resant. Pentinat llis
i cara rodoneta. Silenci de mans juntes.

Dos ocells refugiats del rostoll proper
i que s'omplen de goig ufanós. La verge
parla en pla i camina pels senders.

Ja l'esperen uns pastorets maliciosos,
que, tot i analfabets, no veuran pansir
la flor tendra del seus anys. L'escolten ja!

Miracle

Diuen que, més enllà de la desaparició,
el miracle és la permanència dels hostes,
el retorn confiat, generació rere generació.

L'església vetlla a recer d'uns murons cecs
que haurien pogut albergar ballades d'antany
però que es mantenen silents, aguaiten el rostoll

dels dies d'un estiu que no deixa d'acabar-se,
delerós de l'any següent. Terra àspera, ratpenats
tords que esperen la nit fugissera de ron i Borbó.

Dolmen d'angoixa oblidada

La pedra plana, antigament
d'angoixa i esperança vana,
s'ha esfumat. Herba groguenca

i, a la vora, un rètol esvaït.
Diuen que reposa a les fosques
en un celler fred d'El Miracle.

No l'he vist. Me l'imagino ufanosa,
rodejada de pins verds, just abans 
de l'incendi del 98. Centre geodèsic

del país que unia les generacions i
suggeria sàbats secrets. Les bruixes
ja no es pentinen. Dol de ment vana.

Llengua franca

M'han esperat, a la franja del bosc,
i m'han parlat la llengua del nord.
Lentament, amb elegància. Caminants

sense camins que dibuixen viaranys
entre els mots retrobats. Fulgor de
Déjà vu on la impossible u francesa

es confon amb la i catalana. Demà,
per dinar, faran carn a la brasa. Vindré
amb Roquefort i beurem una ampolla de Fitou.

Converses

Al pedrís. Entre coneguts.
L'home del nord s'hi fica.
Gent de ciutat que, de sobte,

retroba la calor del camp ras.
Nostàlgia de tirants i de gorra
escocesa. Exhaustes, les bicicletes

dormisquegen contra la paret tèbia.
Les generacions es barregen. Treuen
de la nevera orxata glaçada i beuen.

Berenar de tarda amb ambicions vesperals.
El vent bufa sobre el rostoll clar. Bales
rectangulars imiten la ciutat llunyana.

Ben prest, noies i nois s'hi enfilaran
i la humana construcció perillarà. Hores
llargues amb perfum de marduix i orenga.

Vespres

Diumenge de mel. Les sis pel rostoll ras. 
Passes precipitades cap al monestir vell.
Vint minuts d'antífones i psalms florits.

Veu ronca del pare, rica de ferides i goig.
M'entra de sobte la nostàlgia de la llengua
pressentida mes no apresa. Un català de segles.

Comença la lloança, cantussejo. En veu baixa.
Rere la cortineta de paper blavós. La mare
de Déu parla en pla amb dos pastorets. Obra.

L'homme de la rue

À Frédéric

Il a négligé le confort futile des salons
et, jour après jour, s'assied sur un banc nu
devant l'auguste monument, affable, souriant.

Comme si c'était la chose la plus naturelle
du monde, dans un français parfait et élégant,
d'une voix lente et précise, il prodigue,

à des passants choisis, des morceaux, de sa belle
culture et, bien vite, son amitié désintéressée.
L'œil pétille, feuilletant d'un sourire les pages

des quelque quatre-vingt -pardon, octante- volumes
qu'il conserve sur Gaudí, la passion de sa retraite
active. Un citoyen du monde, l'homme de la rue.

Una bruixa avorrida

Ha deixat l'escombra i ja no es pentina;
del cotxe atrotinat treu els sons més roncs
abans d'acariciar, cap cot, un petit teclat

de fusta clara. No saluda ningú, els monjos
d'ulls closos i burat fosc se n'allunyen,
castiga els nens entremaliats i menysprea

els adults. Diuen que no es renta mai ni canvia
l'eterna samarreta negra. Nogensmenys, callat
i hipòcrit li he vist una ombra blau clar. Miratge.

No callis

No callis, parla'm la llengua del cor,
invita'm al festí dels mots crus i càlids,
guia els meus dits pels teus llavis molls.

Aprendré a poc a poc, com el cabirol salta
bruscament a la vora del poble, fuig i torna,
al dia següent, regalimant d'aigua pura.

M'acompanyarà el fill gran i, ambdós, a recer
de la teva bondat, collirem fruites saboroses i
farem de les paraules noves l'antífona quotidiana.

PRO DOMO

La voix s'éraille qui avance.
C'est un mercredi, le deuxième.
Les antiennes, simples et anciennes,
dessinent un monde de prés et de troupeaux,

où la générosité l'emporte sur le désir
des biens de ce monde. Avec ses pics et ses
vides soudains, la voix se colore peu à peu
d'un catalan ancien, d'ermitages et de blés.

Vingt minutes, pas une de plus, dans la coulée
d'un orgue aigrelet que caresse une ogresse muette.
Les visages burinés des moines noirs closent
leurs yeux, longuement. L’exégèse, lentement, opère.

Jour après jour, sans égard pour le rythme des mois,
les vêpres découpent la louange de la Bonne Mère
apparue aux enfants puis brusquement disparue
au terme du cailloutis. En son centre, la Catalogne

se replie et s'étoffe. Le vouvoiement rend proche
le Seigneur, dont les joues s'empourprent, et la langue
des ouailles prend les inflexions colorés du retable.
Vingt heures ont sonné depuis longtemps. La vie prend sens.

Sauras-tu

Sauras-tu donc te taire
et de l'amour garder
le délicieux secret ?
Regarde le repaire

où ils se sont terrés.
Étrangers à la ronde
et au futile monde,
ils sont bien affairés.

Et n'était la folie
d'un poète curieux,
ils s'en iraient sérieux
caresser l'ancolie.

Comme une entaille

Comme une taille de guêpe,
l'Aquitaine se serre entre
vos doigts épousés et l'eau

saumâtre des salines de l'Oc
enivre le ressac océan. Rumeur
d'onde et de gravier. Pomerol

tutoie Pomérol et Loupiac trinque
avec Loupian. Un temps esseulé,
le Picpoul roule ses mécaniques

huilées. On m'a dit qu'il rêvait de
Sauternes et dans le liquoreux, jouait
déjà au trinquet ou au cheval d'arçon.

Valence à vélo

La ville s'estompe au zénith.
Luxuriance des balcons clos.
Les volets tirés, l'épicerie

décourage l'éperdu assoiffé.
Un vélo passe, méticuleusement.
Ses roues dessinent Valence,

rayon à rayon. Le cycliste passé,
la rue retrouvera le goût chaud
du goudron. Les amoureux rêveront.

By Courtesy Of Camille Kerneguez

Dues germanes

Dues germanes assegudes
en un sofà escocès. Dues
germanes badallant i xerrant,

en veu baixa, com xiuxiuejant.
Ballen les nogues grosses, entre
fulles verdes. Picades d'ullet

silents mentre bruixes bones cusen
un abric d'Arlequí amb escates de vi.
Dues germanes conversen, pampalluguejant.

T'he esperat

T'he esperat dies i nits
sense saber que existies.
Quan se'm fugia la son,

jugava al funàmbul, entre
fulles i fulls, inventant-me
arbres a l'ombra dels llibres.

Si et veia a la cantonada, creia
que un follet verd es reia de mi
i, quan em perseguia la set, corria

per tota la casa, espantat pel silenci
de la meva veu resseca. T'inventava,
sense parar. I un bon dia em vas despertar.

Orenga i marduix

Tancats a les fosques, en un pot
de vidre fi, orenga i marduix
esperaven el cor càlid de l'estiu

per retrobar la tendra ballada
dels dies, a la vora del camí.
Sense tiges ni arrels, semblava

un somni impossible, mes qui els
havia collit i triat, decidí invertir
el sedàs del temps i els alliberà.

Le vent et la sarriette

Les nuages s'en sont allés

et le vent espiègle tiédit.
D'un revers de main, il agace

la mince sarriette ébouriffée.
Envoûtant murmure de la brise
que rythme le soudain cliquetis

de ciseaux aériens. La promeneuse,
en quête d'herbes aromatiques, devient
coiffeuse et entreprend de coiffer

la plante indocile. Le vent se raidit,
s'en inquiète et redouble. La femme
n'en a cure et le cliquetis s'accélère.

Bientôt les mèches grêles emplissent
le panier d'osier. Vaincu, le vent
se tait et la route serpente.