a una actriu lluisenca
«Salvar la zanja», aquest és el castellà
que m'agrada. De mots, olors i remors.
El faig servir en sentit figurat, allunyat
que em trobo de les seves bases populars.
Penso en la màgia de la sala obscura en
silenci, en la rasa de foscor que ens separa
de la llum artificial de les paraules i dels gestos
dels actors. Un món en resum. Uns metres quadrats,
un parell d'hores. La vida en un mirall amb un accent
inconfusible. Fora de la sala, ben lluny de la rasa fosca,
hi ha un banc on la vida flueix igual i distinta, sense
entrebancs, sempre que la vegis amb ulls d'infant.
