Són les quatre. «Stand by me»,
sona en italià. Quants anys...
Hi solia venir anys enrere,
com per a prendre-li el pols
a la ciutat. Música, gent,
converses. Pols... Tanta pols
pels carrers i el temps que
m'està despullant l'ànima.
Ganes de viure, senzillament,
com m'ho ofereixen amigues i
amics. D'escriure també,
amb poques exigències. Fixar-me
en la cambrera, la seva rialla,
el seu accent argentí quan
proposa una «tarta de queso»,
abans d'emprendre el camí cap
al vapor de la màquina d'acer
inoxidable. Ja no parla el cambrer.
Escombra amb parsimònia, capcot.
Quantes idees. Em quedaré encara
uns minuts i seguiré el meu camí,
diagonal avall. Capcot? Rai: cap
al Clot per a preparar-hi l'estada
d'una amiga tan preciosa que la ciutat
es nega a prendre-me el pols per a
saludar-la amb sons de cello morat.
