Com una estrella llorentina
que en passar, deixa un baf
daurat i una pols molt fina,
que en passar, deixa un baf
daurat i una pols molt fina,
mon cor es despertà de cop,
quan, de portes enfora, naixia
l'alegre rosa de maig.
Foren converses infinites i
rialles per ses butxaques.
No paràvem mai. De la nit
tancada al més nu dels matins.
No sabíem qui érem, ni sabíem
a on anàvem. Ens guiava l'estel.
