Un divendres, a la tarda,
una alumna se m'acostà.
Amb un feix de fulls
i un posat solemne.
Em mirà i parlà,
la solemnitat se n'anà.
Un sonet comentava,
en tan sols una hora
o mitja. Mai havia escoltat
una paraula tan clara.
No li mostrava res. Al final,
cità Miquel Martí i Pol
i al silenci ens deixà.
Calderó, point d'orgue.
Al francès tornàrem, que
mai havíem deixat. De versos
no n'escrivía gens, em confessà.
Naixia una poeta, ara li puc contar.
