M'arribà de sobte,
sopàvem amb unes pizzes
i xerràvem. Fou curt,dens,
de flaire afegida.
Eren a la muntanya,
en podia sentir la remor
tèbia. No sé si es trobaven
a les acaballes
del dinar o començaven a fer
un nou vermut. Al meu costat,
la tendra veïna es callà.
Qui portava la veu cantant
del grup era la Noémie. Tenia
molt poc de temps, l'allargava
per a enriquir-lo amb el gruix
dels mesos compartits a dos, tres
o dotze. No sé quan s'acabà la trucada,
recordo que la veïna em mirà amb infinita
complicitat. La pizza s'havia refredat.
Una mica. No gaire.
