a Joan Brossa, in memoriam.
«Com un cos sense llum entre la runa»
Feia mesos que buscava el punt àlgid,
o la frontissa, un detall, per petit
que fos, que em permetés donar a entendre
la poesia d'en Brossa a les meves alumnes
atònites.
No el trobava. Passaren dies. I setmanes.
M'anava desesperant. Elles, se'n volien
de no haver triat l'opció de portuguès.
Fingien l'interès, s'esforçaven pels metres.
Algunes deixaren de venir al curs.
En quedaren tres i una. Aquesta última per
amistat. I la cosa començà a canviar. En
llegir «El carter del foc», els ulls em
jugaren una mala passada, substituint la efa
per una jota. I comencí a llegir les odes
com una xarranca, un deliciós «cadavre exquis».
De la terra al cel. Una paraula, un decasíl·lab,
en clau de joc, obtingueren una altra força.
Nova. Com si li piquèssim l'ullet al «Cara al Sol».
«Volverá a reír la primavera», noies. Oi?
