A Joan Pons i Paco Gomila
Tinc dos amics illencs, l'un de llevant,
l'altre de ponent. L'un viu a l'illa,
l'altre a la capital. Silenci. Remembrança.
No passa un dia sense que jo hi pensi. En els amics,
en la terra que els porta, seva i meva, en la sang
que ens uneix, d'iode i de saïm. Ambdós, o, més aviat,
tots dos, em feren un regal quan la primavera tardava
a despuntar. M'oferiren uns arbres, potents i vençuts,
salvant la paradoxa. De veu i de paper. La veu d'en Paco,
la lletra d'en Joan, amb la ma tan fina de la Tònia, sa musa.
Em mostraren la força de la vida i la cultura, les arrels que
feia tant de temps qua anava buscant. I em deixaren anar.
Una estona, només una estona...
