La lletra del pare

Blava, elegant, preservada
al fons d'uns calaixos de fusta
olorosa, la lletra del pare

esperava els dits de la filla
gran. Prims, enfebrats i quiets
alhora. Apaivagats. I les frases

feixugues per a molts, plenes de
subordinades antiquades, cobren
una vida nova entre les tecles

ràpides, com una pluja sobtada
d'estiu a la muntanya tan estimada
abans d'enlairar-se en avions de paper.