D'un livre rare et précieux

In memoriam Amédée Bédelet

Le vermillon de la tranche a perdu 
de son éclat. Lent assombrissement
en son bas, sous le pli de générations 

de doigts friands de fables illustrées.
Leur texte importe moins que les yeux
qui s'y sont émerveillés. Et qu'un ami

mélomane, patiemment, recueille page 
à page, non pour en faire mémoire, mais
pour s'inscrire dans la lignée d'éternels

                                                    enfants.

© Emili Brugalla Fons

Sirenes atrapades

Cansament de finals de mes,
trontollem tots. Àvida, immòbil,
la xarxa espera el seu moment...

I, zas! nos atrapa un parell de sirenes
que confonen el verd de llurs camises
amb el color apagat de la malla.

Bones rialles i una mica d'inquietud,
quan les veiem llançar-se al buit,
com acròbates temeràries.

Visca la vida

A una família castellera

Absències. A l'últim moment.
Imperioses, protectores. Alguns,
pocs, ja parlen de banalització.

En canvi, hi veig un himne singular 
a la vida. Res de comiat, com fa ben
poc. Tot just una espera. I ganes

moltes de retrobar-nos. La vida, tan
fràgil, tan indesxifrable, ens ofereix
moments valuosos, si els sabem aprofitar.

Platges

Platges de sorra blanca,
fosca o vermella, fina
o gruixuda, extensions

callades, d'erosions
de segles, vora el mar.
Penso en el poeta que

hi volia ser enterrat
i riu amb les gavines
que la sobrevolen.

L'œuvre d'art

Elle est celle qui délaisse les palais
et les cimaises, celle qui s'invite
au salon, en revues ou en affiches.

Elle inspire le jour et guide chacun
sur le chemin de la vie. Que reste-t-il
de l'herbe fraîche foulée, sinon ce vert

tendre que le papier glacé préserve ?
Savoir que tu y prends part, patiemment,
m'emplit d'aise et de couleurs inavouées.

Imaginar-te

Imaginar-te, fer-me una imatge

de tu. No pas recordar-te. Massa
senzill i pobre. No vull recordar

els carrers sonors ni la llengua
compartida. Vull imaginar-te ara,
caminant cap a casa, amb ta filla

estimada. Vull imaginar la conversa,
la música, els detallets que volen
pel camí mentre fosqueja i la terra

té nostàlgia de l'aigua que, un dia,
la recobrí tota, abans de sedimentar-se
en cossos imaginats, més que recordats.

Josefina

M'has regalat un llibre
i una rosa. La rosa roja,
cara avall, es panseix 

lentament a casa teva;
el recull de la Josefina
batega al meu costat,

i em crida, amb pàgines
badallant. Ja tinc als ulls
els seus hemistiquis vius.

Llengua del cor

Llengua dels ulls i dels llavis,
que em desperta amb el cant agut
dels ocells. Ja es formen els sons

de l'estima, de la sàvia complicitat.
Saba fluida, poncelles innombrables.
Bateguen ja els mots del cor. Apresos

dia rere dia, ajustats, llimats, trets
dels vells diccionaris i posats al dia,
quan no hi ets. Per preparar el teu retorn.

Ulls

Ulls del Riberal,
silents, constants,
ho graven tot, púdics,

sense mostrar-se mai.
A poc a poc els reconec.
La perspectiva o l'angle.

Ulls del Riberal,
a recer de la xarxa verda,
constants, silents.

Afores

He somiat els afores,
a les fosques, amb tu.
Carreró solitari, camp

de blat, pel vent pentinat.
Marges verges, tan nets
per ser tan clarament bruts.

He somiat els afores,
a les clares, de bat a bat,.
Carreró solitari. Amb tu.

Il y eut

Il y eut ce trait de salive sur le front, 
cicatrice invisible, si odorante qu'elle
me fit porter les mains à la tête, comme
un désespéré à l'entrée de l'hiver.

Paumes écartées telles deux ouïes olfactives,
pour mieux humer ton passage sur l'oreiller,
tête-bêche lascif à l'heure exquise des baisers.

Il y eut ce silence, les heures graves, lentes,
lancinantes, à te reconstituer patiemment. Voix,
peau, ridules et rides, cave, cavités, caveau
de la nuit et cadeau du jour.

Creux tatoués sur le tégument, comme l'encre grasse
s'imprime sur le vélin tendre jusqu'à la pliure,
avant d'inviter l'inconnue que tu es, la connue
que je sais, à une ultime coupe de vin lourd.

Dos mesos i mig

Dos mesos i mig que comparteixo
el batec de la colla, amb assajos
i actuacions. Poca cosa en una vida,

molta calidesa dins el meu cor. M'agraden
els escalfaments lents, respectuosos
i riallers, on es barregen les generacions.

Matemàtiques aplicades, física, geometria,
ja no són assignatures avorrides sinó un gust
col·lectivament assaborit. I un estímul.

Beceroles

Gustosament arraconats,
aliens a la fredor del terra,
els nanos fan pinya.

Un món en petit, que prepara ja
el món més gran dels castellers
amb viatges en bus i actuacions.

De moment, encara estan somiant,
sense saber que, a vegades, el real
supera les expectatives dels somnis.

Caminant

Caminante, no hay camino.

Se hace camino al andar.

Antonio Machado

Últims resplendors del dia.

La colla ha sortit. Lentament,
despreocupada, com per fumar-se

un cigarret. Fan pinya. Processó
laica que, de cop i volta, formarà
un pilar caminat, amb la nostàlgia

de la pujada al Palau dels Reis de 
Mallorca. Passes parsimonioses, sense
el ritme dels timbals. Primaverenques.

Sonetí guissonenc

Cap a l'oest trobareu Guissona,
bona àrea pels castellers,
sense cap teulada de lona,
quan plouen barrals pels carrers.

Bona gent són els Margeners
que us rebran amb postres i cava,
que allí hi ha menys cops que cellers
i ben prest us caurà la bava.

El bon mossèn se n'ha anat,
podreu aprofitar l'absència
per enfilar-vos de bon grat.

Millor àrea és l'església
on les hòsties són de blat
i la llet de Cacaolat.

Sorollosos del Riberal

De moment fan silenci,
emmascarats o de llavis
tancats. Però ja sé...

que no tardaran. La bona
ciutat, la fidelíssima,
s'ho mereix, i sense ells,

el públic trobaria la festa
una miqueta trista. Aleshores,
vinga! A tocar, Sorollosos!

Llavors de país

Al Martí i a l'Anaïs

Preparen la festa.
Vent i pluja juguen
a fet i amagar.

Allavòrens, somrient,
el germà i la germaneta
ja pensen en els llibres

que rebran. Si no plou.
O sota un petit aixopluc.
Són llavors de país.

Anys vint

Mil Dimonis fa anys. Vint.
Res de vermut ni espelmes.
Un conte per als mainatges,

a recer de la bona editorial.
Les noies ja sortegen el nom
de la futura víctima del drac.

Però és broma i la mainada riu.
En aixecar-me de la cadira, agraït,
els hi desitjo un grapat d'anys més.

Santa Joiona

Ha deixat de ploure,
pels carrers sonors
i elegants. L'Ona,

delicadament, disposa
flors, pedra i llibre.
Tota una joia en femení

per qui vulgui veure,
més enllà de la diada,
el signe de l'amor etern.

Passió rosa

Com per fer fugir la pluja d'abril
i cridar l'aire nou de la Tet, són
dos els sacs de gemecs que ritma

conjuradament el timbal de l'Adrià.
A dues passes, venen teixit a metre.
Blau o negre amb missatges d'amor

i d'esperança. «Parla-me... Diguis-me
coses», que si gemeguen els sacs cecs
no és de patiment sinó de passió rosa.

L'amante d'absolu

Elle est l'amante d'absolu
qui chemine léger sur le fil
de l'existence. Autrefois vêtue

de taupe, aujourd'hui chaussée
de coton, elle cueille de la vie
les soupçons d'amour et lime d'un

cœur égal ces aspérités qui la font
rire quand elles ne touchent pas les 
siens. Et, moi,  j'aime la savoir non loin.

Galetes, galletes, galetas

Proximitat de paraules que distingeixen
unes poques lletres tímides. Quina relació
hi ha entre les galetes Birba, las galletas

Maria Dorada i ce mauvais couchage de jadis?
La vida, senzillament la vida, sabors distints
i humanament propers, agermanats pel camí.

Tan assaborint galetes, com descansant en
un matalàs d'infortuna, l'existència es percep
en una acció de gràcia continua.

Superar la geometria

A ritme de gralla i timbal,
amb la força de la pinya i
el braç lleuger de l'enxaneta,

els verds castellers del Riberal
han aconseguit trencar la geometria
freda de la sala gran. Com per provar,

col·lectivament, que la vida sense força,
equilibri, valor i seny, es limita, massa
sovint a unes equacions inconsistents.

Fent campana

Com si els amfitrions haguessin tocat
el dos sobtadament, els castellers fan
d'okupes a l'amfiteatre, xerrant i, fins

i tot, mandrejant. Qui diria que aquesta
colla de Viva la Pepa, s'està preparant
per una actuació espectacular, a punt

de fer volar el sostre de guix de la sala.?
Alumnes, ja podeu guardar les vostres 
carpetes. La tinta serà de faixes!

Alma soror

Unes flors bessones
que sorgeixen
d'entre les herbes?

No pas. Unes floretes
delicadament dissímils
amb un mateix somriure.

Bufa un ventolí d'entesa
i concòrdia i s'aparellen
les ànimes. Fins a la nit.

© Lionel Itié

Una marieta

Com un peix pallasso 
en una ortiga de mar,
la marieta il·lumina

la tèbia foscor. Dia
de primavera, a un pas
de caminants enfeinats.

La vida batega silent.
Un silenci interior
que res no pot enganar.

© Lionel Itié

Arabesques

Arabesques de bois, de basalte
et d'acier doux. Nonchalance
des rails au printemps.

Vieux crocodiles hors-d'usage
se regardant en chien de faïence.
Saillagouse... Sors chienne...,

comme on la brocardait alors
en catalan des hautes-terres.
avant de prendre le train jaune.

© Lionel Itié

Conjugaison

Tes mains dans la glaise
et ce plant neuf qui frissonne.
La vie se conjugue.

Bruixa plujosa

Plou, plou... No para de ploure.
Lentament. Gotes grosses i fredes,
i rere el cristall de la finestra,

les parpelles se'm tornen cabells negres
rinxolats amb algun fil de plata. Juguen
amb la pluja d'abril mentre les acompassa

un tango d'El Cigala en la llunyania. Sàvia
nostàlgia de l'estimada que s'estima tant
la pluja d'abril. I els tolls de l'agost.

No passaran!

Vies serenes, de ferro bo,
esperant el vell tren groc
que no falla mai.
No passaran!

Un drap vermell senzill
i un pal. Tot un poble
que no falla mai.
No passaran!

Polítics porucs cavalcant
el Pegàs, aliens a un poble
que no falla mai.
No passaran!

© Lionel Itié

Scala Hominorum

Serena, solemne, l'escala divina,
mira com, avall, els homes l'imiten,
amb vidre, acer, alumini i formigó.

Escaleta rígida i presumida, blanca
de pigments químics i no pas de neu,
sense voler-ho regala als humans

uns balcons de baranes fines per a
contemplar la meravellosa Cerdanya.
Scala Hominorum sed Scala Dei.

© Lionel Itié

Mundus inversus

Dans le pavillon d'acier myriadaire,
la terre a la gueule de bois et les
pieds au plafond. Seul un bel arbre,

égaré entre miroirs et parabole, 
conserve son austère raideur.
La nature fleurit et les skieurs

aux pauvres imitations de miroirs
en guise de lunettes aveugles,
ont fui vers de tristes cités.

© Lionel Itié

Toute de verre et d'acier

Toute de verre et d'acier,
en plein cœur des montagnes,
la ville de demain
miroite de couleurs.

Devant est le vieux four
où le soleil concentre
la fleur tendre des vallées,
la folie brune des hommes.

Les techniciens ont fui,
nul est à sa fenêtre,
que triste serait la ville
sans les fleurs des sommets.

Les arêtes sourient
en longues lignes bleues,
la métrique frissonne
et l'air embaume encore.

© Lionel Itié

Tens un iris per mí

Picant-li l'ullet al Lluís Llach

Tens un iris per mí,
alenada dels ulls.
Una flor del matí,
que amb el somriure em culls.

Tens un iris per mi,
que a voltes tinc pena al cor,
quan té febre el Martí
i m'entristeix sa por.

Tinc un iris per tu,
flor de tinta morada,
ballarina amb tutú
que sempre serà amada.

© Roser Blàzquez Gómez

De Pasqua els recs

Recs petits, de saba bona,
herbes gustoses, de tiges
fermes i eixerides,

ja us estimo més que els ous
de sucre que no he trobat mai
pel bosc ni per les vinyes.

Un manat d'espàrrecs, esperant
uns altres ous, batuts aquests,
a l'ample sol de ferro del dia.

© Pere Figueres

Sonia

¿Qué sería sin ella? ¿Sin su risa,
su generosidad, su sabiduría risueña?
El buen amigo Lionel quiere a la Sonia.

I la Sonia, con él, estima a otros muchos.
Camina, enseña, teje brazaletes de hilos,
y cuando lo necesitan guia a los pequeños

por el camino de la vida. Por poco, cuando
me complazco en caminar con ella, escribo
Cerdanya con la S de Sonia...

Il est

Il est l'ami de chaque jour,
l'oublié des photos, le capitaine
sans navire, mais non sans humour.

Des oiseaux il connaît chaque chant,
et aux enfants apprend le nom et le prix
de chaque plante, de chaque arbre.

Et quand vient le soir, dans la chaude
obscurité de la conversation, il convoque
avec nous l'ami Jack et son sourire jaune.

Autoretrat amb gorra

El poeta ha deixat
el vell quadern gris,
i amb una gorra negra

de guerriller, se'n va
cap a la capella antiga.
Porta la roba de sempre

i llueix un bell somriure.
Amb els nens i els bons amics
la Pasqua serà ben florida.

© Lionel Itié

Primavera lila

A l'Anaïs

La princeseta està somiant,
descabellada, lliure i greu.
Vestida de lila s'atura un bri,

abans de seguir caminant amb
son pare, els germans, els amics.
A les mans, els dos bastons rojos

de la Sònia que li ensenya a ser
més grandeta. Allà dalt, l'espera
una casa misteriosa: la capella.

© Lionel Itié

Caminant

Al Martí

Caminant, has deixat el camí
polsegós, i et fas el teu propi,
per entre les roques solemnes.

A la mà, el bastó tallat per l'amic
de sempre, còmplice i guia savi.
Lliures, els teus ulls obren via

i somnien, car, sense somnis, el camí
de vida no té sal. Vas lleuger, sense
barret, com un bon pastoret pelegrí.

© Lionel Itié

Mans a la fresca

A l'Hadrien

Mans nues, assedegades
de primavera i somnis
d'estiu. Sota l'aigua

fresca, el granit pren
colors de sorra de juny.
Homenatge del caminant

a l'aigua cerdana pura.
Ben prest anirà saltant
camí avall, com un isard.

© Lionel Itié

Un bassiot amb gràcia

Un bassiot amb gràcia,
un regalet ben casual
de la Pasqua Florida.

Pau i bellesa serena,
l'aigua és mirall i font
de vida. Verda i vera.

Sense cap petjada humana.
Fem silenci i gaudim-la,
a tocar. Abril és fèrtil!

© Ferran Pometes

La tombe est close

La tombe est close, le silence se fait,
la lourde pierre n'est pas encore ôtée
ni le linceul minutieusement replié.

Abasourdis, les amis se terrent silencieux.
La mère pleure son fils dans les ténèbres.
C'est jour de sabbat, sans feu, sans joie.

J'aime ce jour suspendu comme j'aimais 
les larmes de Pierre, pleines d'humanité.
Que la paix de Pâques soit en vos cœurs.

Dolça troballa infantil / Douce trouvaille infantile

A la teva mà gentil
tens un arc de llum i vida,
dolça troballa infantil,
llenç de natura ferida.
   © Roser Blàzquez Gómez

Dans ta main gentille,
est un arc de lumière et de vie,
une douce trouvaille infantile,
une toile de nature meurtrie
   © M. Bourret Guasteví

Tarongina, flor de taronger

D'entre les fulles llustroses i grasses
i la germanor tendra de les poncelles,
la tarongina acaba de descloure's.

Quina gràcia de blancor immaculada.
Aliena al ventolí i al brunzit abellenc,
exhala el seu perfum únic, tan exquisit

que les caravanes camelleres ja es moren
per ella. Callo i me la miro, ben conscient
que al cap d'uns dies la flaire se n'haurà anat.

Fragmentació

L'ull fuig del tot i busca el bocí,
el fragment petit, la tranche de vie
que ho evidencia tot, silenciosament.

Els peus calçats del pare, aquietadors,
els peus descalços de la filla, encara
emocionats d'haver-se enfilat al tronc

per primera vegada. Pengen dues cordes 
que dibuixen un cor que els uneix, com
diria una poeta de més enllà dels mars.

Una escaleta de divendres sant

El Miquel fa l'escaleta. Per ajudar.
Ningú li n'ha pregat ni passarà el bon
Jesús a rentar els peus dels indigents.

Fa ben poc, la lenta processó avançava
pels carrers de la Fidelíssima. A Bao,
res de genuflexions. Tothom fa pinya

i s'enfila. Cap a un cel enguixat on forts
i febles, alts i baixets, joves i vells
s'uneixen per celebrar la vida i l'amistat.

Pare i filla

Moment intens d'emoció 
que roba el fotògraf
a una filla i son pare.

Força tendra de les mans 
que fa un minut animaven
i aguantaven. Similitud

de les faixes ben cenyides
i joia compartida. Verda serà
la seva primavera. D'amor ver. 

Tants quadres

Tants quadres que no has pintat
i que romanen, a les fosques,
en un racó de la teva memòria.

Pocs retrats, que els rostres
són de vent i no s'aturen mai.
Paisatges molts, salvatges,

deserts, com una imatge aturada
del temps que passa i t'atrapa,
hora rere hora, sens deixar-te mai.

Attente

La cabane est sur la plage
et le cadre sur ma page.

Le ciel, aussi sombre que la mer,
attend le vernis qui le fixera
et donnera aux mouettes blanches

l'onctuosité d'un vol infini.
J'aime ce jaune d'or granuleux
qui appelle le doigt, la caresse,

et rappellera aux enfants attardés
l'ample mélodie du marchand de sable.

© Béatrice Juan

Absència

Absència. Estimulant.
Veig com s'enlairen
els amics. Bigarrats.

Amb faixes i bufandes,
cascs i mocadors. O no.
Feina i més feina. Lenta,

precisa. Badalla la reixa
famolenca. De sis al cel,
queda ben poc. M'hi uniré.

Văcŭĭtās, plēna văcŭĭtās

Plegarem al vespre, oi?
Tancarem el taller vell,
ens acomiadarem i deixarem

vogar l'esperit. Buit. Joiós.
Plenament. Li treurem la llengua
a l'horari -flexible, diuen-,

i no farem res. RES. Plenament.
Vacances sense rumb mes amb fruïció.
Fins a... No hi pensem, gaudim!

Deux petits boutons en laiton

Deux petits boutons en laiton,
bessons, qui tiennent dans la main
et la réchauffent. Avec une vis

sans fin pour écarter l'encaustique
et s'unir au bois tendre et ligneux.
Le meuble refermé, chaleureusement,

l'enfant, ainsi gâté, pourra, sans peur,
poursuivre son chemin d'homme, la nuit
comme le jour, en se sachant aimé.

A fora, immòbil

No necessita himnes ni escridassada,
a fora, immòbil, l'amor ens crida.

Giren fulls, passen pàgines, solemnes,
a fora, immòbil, l'amor els crida.

Callen atònites les enciclopèdies velles,
a fora, immòbil, l'amor us crida.

M'aixeco de la cadira, enfeinat i rabiüt,
a fora, immòbil, l'amor em crida.

Un café allongé

Boire un café allongé,
non pas baptisé d'eau.

Le boire allongé, sans
heure. Vapeurs d'arabica.

L'amertume brûlante épouse
la tiédeur molle de la couche.

Boire un café allongé, sur le coude,
comme, parfois, on déjeune sur le pouce.

Una llengua viu quan s'usa

 «Una llengua viu quan s'usa... L'uses, la fas viure... »,
em diu un bon amic. S'usa, mai no es gasta. Es gusta,

com un bon vi, jo que em dic Guasteví. Però no pas sol,

egoistament. S'usa. Es gusta. Per cases i carrers. A bars,

cines, estacions, escoles i centres cívics. Es comparteix,

barrejant mots, girs, nivells i modalitats. I així, a poc a poc,

es carrega i descarrega, com un 3 de 6, al local d'assaig

o a les places del país, quan la gent s'aplega i comença a

fer petar la xerrameca. Un regal. De vida i passió.

Il pleuvine, il pleuvote

À mon frère

Il pleuvine, il pleuvote,
mes mains se criblent

d'aiguilles glacées.

Il pleut mille voyelles

sur dix mille cailloux

consonants. Ah le joli

crépitement. Flaques

de boue qui bouillonne

de vers inachevés.

Plugim expressiu

Començar a espurnejar. Fi.

No es veu però se sent. Pell

crivellada de gotes fredes.

Núvols foscos, espesos,

corrent a la desesperada,

cap a l'oest, cap al vespre.

Lletres moltes, vocals totes,

caient als còdols consonants.

Els versos neixen del fang.

Aigua amb gas

Aigua amb gas. Bombolles fines...
Els teus dits freguen l'ampolla freda
i em recorden passejades estiuenques.

Terra, pedretes, còdols: no deixàvem
de caminar i se'ns obria un món nou
amb bombolles o sense però sempre

amb els mateixos frecs pels viaranys
de la vida. Com un recordatori, sense 
gas, mes amb ímpetu, els reprenc dematí.

Veus

Al Miquel Mariano, amb afecte

Veus llunyanes, com de cotó moll,
desconegudes unes, estimada s'altra.
Unes veus que salven terres i mars

i me tornen a ses illes des meu cor.
Per uns quants minuts, a recer tendre
de la Llar des meu conco, cantada

per l'amic Miquel. Un salt de quinze 
anys, molt més que aquests centenars
de quilòmetres que mos separaven avui.

Téntol d'IB3, a partir de 27'40"

Caminet ferit

Caminet polsegós
abandonat al vent
i a les poques pluges 

d'abril. Fa segles
que veus passar homes,
bèsties, carruatges.

Hauràs vist passar, 
un dia, qualque bandoler 
ferit, buscant qui li pugui 

escriure el relat de la vida,
des de les pors, la humiliació
fins a la trobada amb un àngel?

Balmes petites

Balmes petites, seques,
fugisseres, com un balcó
quiet sobre el matí gris.

Us passo per sota, cap cot,
després d'haver-me impregnat
de la vostra grata presència.

Porteu segles aquí, callades,
fidels, constants. De qui sou
el recer o el refugi secret?

Estafes

Plors de roca, secs i grassos,
tinta de sutja vinguda del no-res
i que somriu al caminant atzarós.

Qui em guiarà per aquelles contrades
alfabètiques? De tan dura i insensible
com és, la roca no tardarà en tallar-me

les venes i camino sense soles de cuir
o de goma. Polaines més que sabates, 

com a bon estafador que no voldria ser.

Ganetes

No t'has enfilat mai 
a una estàtua de bronze,
formaleta i rígida?

Aquesta, de carn, ossos
i teixit és formaleta,
sota la mascareta,

i qui s'hi enfila té ganetes,
de petar-se de riure. Però muts 
i a la colla! Que vetlla la cap...

Com un alfabet nou

Com un alfabet nou, de confiança
i fermesa, els enamorats dibuixen
uns jeroglífics complicats i segurs.

Mans, braços, cames i caps s'ajusten.
En silenci. Amb mascareta o sense.
La llengua nova és de geometria i

equilibri. La sintaxi la dicten gralles
i timbals i el quadern gruixut, de pàgines
verdes, blanques i negres, és de pinya bona.

Gravetat

Gravetat. Polisèmica. Multisensorial.
Serietat. Gests lents, respecte mil.
El pes del món morint per un instant.

M'agraden les fotos que aturen i silencien.
Gralles i timbals s'han esmorteït i la remor
dels armats cascats d'or se n'ha anat de cop

i volta. D'altres cascs, negres aquests, donen
hora i sentit a la vida. Sota els seus peus lleus,
la gravetat fosca i acolorida de la pinya batega. 

Em parles

Em parles d'Amèrica, 
d'una illa, i jo miro
com se't cau la glicina

de rínxols pel cap. Vells
records, veu teva, tan teva.
Estàs baixant pel terra

fangós cap al barri pobre
i jo baixant pel teu rostre
sota una mirada de foc. 

Mocs

Mocs com plors
nets al llit.
Goig de mocs.
Precs de tu,
frecs de mi.

Cre(u)ativitat

A contrallum i des de la distància,
veus com es mouen per l'escenari
dues dones creant vida, creuant

la vida pel terra de fusta clara.
Públic atònit, atent, suspès al temps
que ritmen el faristol i la bossa buida.

Al mur blanc, cartells de colors trists;
al cor de la gent, imatges i veus gravant-se
lentament, i que s'escamparan prest pels carrers.

Quinieles

Qui s'hi posa?
I què s'aposta?
Cares ocultes,

xifres barrejades.
Beix és la vida
i el jovent etern.

Nois dempeus, noies
ajupides o de genolls. 
Complicitats moltes.

Simetries

Ulleres fosques, mirades clares,
homes i dones, gralles i timbals.
Simetries diverses i acolorides
que es conjuguen per acompanyar.

Tantes mans alçades

Tantes mans alçades,
tanta força considerada
i vet aquí que l'estàtua 

de cotó blanc s'anima i
s'enlaira, rica de tantes
personalitats unides.

De veus no se'n sent cap,
sinó la cantarella vella
de les gralles i dels cors.