Un sonet per al Gumersind

Va morir fa molts anys, quan jo vivia lluny.
Albor de primavera, que no veuria mai.
He volgut fecundar el seu tràgic desmai,
amb una seva ploma que dura i no s'esmuny.

Cantava la natura, les dones, els ocells,
la platja del Racó, amb els seus pescadors,
tota la senzillesa, que imperava llavors,
aliena a una guerra, que ens faria menys bells.

Si us escric avui, en llengua barrejada,
és que la vaig aprendre en contra del silenci
que la mort prematura va imposar als dos.

Seguesc el seu llegat, hi veig com un anunci
de moltes primaveres, on s'obriran les flors
de la nostra escriptura, dolça i acariciada.

© Gumersind Gomila