No pateixis, no pateixis!

Qui és aquesta dona que s'acomiada
així, a peu d'escala? I amb qui parla?
Mots senzills, tan gastats com còdols

del camí, llengua vera i cor bategant.
El santuari ha tornat al silenci.
Quan vagi a vespres, a les vuit,

resaré per aquesta senyora que no he vist
i amb qui no xerraré mai. I en sortir
de la capella, colliré marduix i orenga.

Parla'm

Parla'm la teva llengua,
digue'm coses. N'obliré

ben prest el sentit

per assaborir la teva veu

i llepar amb la llengua

les comissures del desig.

Parla'm la nostra llengua,

digue'm coses, que la vida

flueix i l'amor xiuxiueja.

Languissant

Le fil du téléphone, languissant,
tranche le paysage mollement.
Nul bruit sinon le vent tiédasse

dans les chaumes et de rares oiseaux.
Qui donc se tient, à l'autre bout
du fil, avide de nouvelles du monde ?

La paix, en cette heure, est riche
de peintures des siècles passés.
Angélus, viendras-tu ?

© Roser Blàzquez Gómez

J'ai choisi

À F., convalescent

J'ai choisi d'écrire en français
pour rendre hommage à celui que
la langue, peu à peu, déserte.

Homme cultivé, fou de Gaudí, pétri
d'une langue qui, peu à peu, s'en va.
Colette, Boris Vian, Paul Morand,

femme et hommes pressés, étrangers
au miracle de chaume et de vent où
un ami, en pied, me manque.

Finis terræ

Il n'y a pas de mer ici.
Des chaumes taillés ras,
à perte de vue.

Le vent les caresse, la sueur
perle, l'océan est en soi.
La terre, sèche, n'en finit pas

de finir et le vieil occident touche
du doigt l'orient, son congénère.
Le temps défile et l'âme exulte.

Déminéralisation

Et je m’en vais

Au vent mauvais

Qui m’emporte

    Paul Verlaine

Un camaïeu de bleu
pour démultiplier
joliment l'horizon.

Une mer aérienne,
un ciel bleu de Prusse,
de sages nuages d'azur.

Et le sable qui se congrée,
sous le regard, en muraille,
imperméable aux vents mauvais.

© Tiss'Lynn

Il y eut ce frôlement

Il y eut ce frôlement de l'index

sur le sable froid de l'hiver,

cette torpeur soudaine

et ce ressouvenir. Ou, plutôt,

cette imagination d'un temps

qui ne put être et où la vie,

jour après jour, s'écrivait, lente,

à l'encre bleue, sur des cahiers

rayés. Il y eut ce frôlement...

Sourire

Si le rictus rit sous cape,
le sourire, si mal nommé,
est bien supérieur au rire.

C'est rire en en devenir saoul,
pour pas un sou, rire comme un fou
mais bien plus finement que dans

un simple fou-rire. Ferrier c'est pou,
disait une publicité ancienne. Tu souris,
c'est gagné ! Tu souris... Ou tu surris ?

De reüll

Amb mocador de passió,
l'Alícia nos mira de reüll.

Bellesa d'una construcció

humana sempre a punt de

trontollar però que no cau

mai. Un miracle? Que no!

La força serena de l'amistat

veritable i els braços aixecats

en signe de victòria venidera.

© Marie Lopez

Noblesa

El Yannick i la Sarah avançant,
lents, elegants. La noblesa vera

no és de títols sinó d'actitud

i de sentiments. El Yannick té port

d'hidalgo i la Sarah de princesa.

Als seus peus, la gent camina,

rient i somrient, sense immutar-se

ni retre'ls cap homenatge. Noble

noblesa de castellers baotencs.

© Marie Lopez

Entesa

Entesa vital, piràmide sumptuosa,
somriure de dents, somriure de llavis.
Pare i filla davant dels ulls de la mare.

Al fons, el capvespre clareja encara,
en homenatge a tant d'amor. Gelosos,
estàticament atònits, fosquegen els arbres.

Nit d'estiu a Argelers, quan l'entesa,
a tres al principi, es contagia. A prop,
els amics castellers vetllen i gaudeixen. 

© Marie Lopez

Mot

Une syllabe toute ronde,
un cri du cœur, libre.
Les lèvres de l'enfant

sur le sein de sa mère
et la voyelle étonnée
de l'ouverture au monde.

Le «t» ne se prononce pas.
Il reste aux aguets. Dentale
sourde, qui veille et clôt.

Amigo

Orange comme un fruit qu'on croque
ou blanc comme la page d'un cahier
hâtivement refermé avant de le prendre,

l'Amigo était source de rires et de courses
sans but, au sortir du lycée, quand l'essence
que l'on croyait inépuisable, faisait naître

des flaques irisées où nos regards se perdaient.
L'Amigo n'est plus et pourtant, parfois, trop peu,
j'avoue, sa vibration me manque qui m'enchantait.

Llum

Llum d'estiu,
grapat de sons,
sargantana viva

que fuig i torna
en un ressol sobtat
de Ray-Ban platgeres.

Llum d'estiu,
furtiva besada
dels amants.

Lumière

Lumière de l'été,
si douce en matinée,
qui invite, sans brûler.

Parole ancestrale, incarnat
qui incarne et jamais ne déçoit.
Comme mes vers, la lumière s'allonge

et fait déjà songer à la flamme si longue
de la chandelle du soir qui épuisera des abeilles
la cire odorante pour rendre à la lumière un hommage discret.

Audace

Il y a dans ce matin une audace,
l'audace de le vivre. Pleinement,
sans penser à midi, ou à demain.

L'offrande des oiseaux et des coqs,
girouettes lointaines qui rythment
nos pas en petit. Un moteur peine

à démarrer, suivi bientôt d'un autre.
Tant de regards aveugles. Et ce goût
de café qui, longtemps, me poursuivra.

Douceur fluide

Que courtes sont les syllabes
pour qui gagne le large. Alors
la bouche crie et se désespère.

En un rictus, elle étouffe ce cri
premier et le module, le modèle,
au gré des émotions. Un poignet

qui se brise sous l'amère torture,
dit plus en se taisant que celui
qui, poudré, flagorne et vitupère.

Que douces et fluides sont les lèvres
pour qui croit en l'écrit et fredonne.
La bouche rit qui décoche un sourire.

Petanca / Pétanque

Una esfera rovellada i una taronja florida,
dins d'un univers de sorra tosca i pedra grisa.

I és aquí on la bellesa s'imposa radiant
en el reflex d'un fill que vol ser gran

i de son pare que somriu quan el mira.
Juguen plegats, un capvespre d'estiu,

en un univers únic, tan seu, i irrepetible
que no importa ni el rovell ni la florida.

                                    Roser Blàzquez Gómez

***

Une sphère rouillée et une orange moisie,
dans un univers de sable grossier et de pierre grise.

Et voici que s'impose, rayonnante, la beauté
dans le reflet d'un fils qui veut être grand

et de son père qui sourit quand il le regarde.
Ils jouent ensemble, un soir d'été,

dans un univers unique, bien à eux, singulier
et qui se moque bien de la rouille et de la moisissure.

                                       Michel Bourret Guasteví (traduction)

Secret

Em van dir que no en parlés,
i no en parlo doncs. Un secret
sucós, com la mel en un capciró

distret o un ventolí fresquet,
a l'agost, amb flaire de romaní.
Hi ha miracles en la vida. Pocs.

I molts per qui es manté a l'aguait.
Em van dir que no en parlés. Mai.
I no en parlo doncs. Però... Somric!

Esborraré

Esborraré el baf de les finestres
on d'altres han enviat missatges
d'amor que ningú ha correspost.

Esborraré la pols del camí brut
i la benzina vessada per deixar
pas als plors del coneguts.

Esborraré les desavinences llargues,
l'agror mesquí de certes mirades,
i tornaré, per fi, a la bondat.

Com la mar de juliol

Érem pocs, al començament,
pocs i entusiastes, mes...

com la mar de juliol, la colla

va anar recuperant el seu gruix.

Converses poques, dedicació

molta. Entre Porbou, Argelers

i Barcelona, la Vilbau vibrava,

hora rere hora, amb braços, cames,

cares, cascs i somriures.

Bena vermella

Li han embenat els ulls

amb un mocador vermell

i només el guia la confiança,

de l'amic, dels amics. Mans,

braços, peus s'uneixen, lents,

atents. Aquest castell petit

serà el més emocionant.

No tindrà cap nom, o, potser

el de la Bena Vermella.

Julio César

Tenia nom d'emperador

però vivia molt lluny,

més enllà de la foscor

oceànica. No era pas

home de bens. Era Home.

Home de bé, de dignitat.

Avui no hi ha cap oceà fosc

que separi la gent que l'estima,

l'aigua dels plors els uneix.

El Nen de la Rutlla

Corre, corre, no paris mai
de córrer, en aquest barri
de puja i baixa! Que la vida

és breu i els mainatges són molts.
Oblida't dels gronxadors sorrencs,
que el parc és per a passejar-s'hi

i mai per a adormir-s'hi en vanes
contemplacions. La teva rutlla és 
orbe terrestre i tu el seu demiürg!

La veu de l'Oriol

Nostàlgia tancada a la foscor
d'un armari encastat, i que mans
afanyoses despleguen i llegeixen.

L'Oriol ja no hi és, però la seva veu
sorgeix d'entre les línies blavenques
com al mig del bosc se sent, de cop,

el frec groguenc de la cua pressosa
d'un oriol extraviat. Moments lents
i fugissers. La lectura no pot esperar.

La chambre est étroite

La chambre est étroite
qui étouffe sous juillet.
À son mur, l'acajou sombre

dissimule le lit escamotable
que tu tirais chaque soir
pour t'y jeter et oublier.

À la fenêtre sont encore
les fils verts de ce ciel
sans nulle hirondelle

et où, pour tromper l'ennui
d'une vie sans saveur, tu jouais
à échanger des messages avec

ta sœur, de part et d'autre
de la cour aveugle et étroite,
tout comme ta chambre de jadis.

Demain

J'irai dans ton quartier demain,

j'y éprouverai la terre en pente,

qui dégringole sous la pluie,

Je questionnerai les caroubiers

qui te virent enfant t'y jucher,

oublieuse et déjà romancière.

J'irai dans ton quartier demain

retrouver de Marsé les êtres

aimés et je t'y embrasserai 

Ou bien une épigramme

Un jour nous t'oublierons.
Le bruit de la fraiseuse,
les courses insensées,
feront leur sale boulot.

Un jour nous t'oublierons,
le vent seul balaiera
le marbre silencieux
dans un coin de la terre.

Un jour nous t'oublierons,
puis tu nous reviendras,
dans le vol d'un oiseau
ou bien une épigramme.

Des cailloux de basalte

Des cailloux de basalte,
jetés entre les voies,
qui les partagent

et les supportent. Dureté 
de la roche oublieuse du
volcan, source brûlante,

et qui espère du passage
des express, un soupçon
de la chaleur passée.

Amors transfronterers

Ni són d'un costat

ni són de l'altre,
gaudint a cada banda.

A les mans un ram de flors.
Al sud, unes violetes vives,
al nord les roselles del cor.

Pa d'àngel que el dia ensucra
i la nit, protectora, conserva
dins la foscor fresca del rebost.

Réduire

Réduire les mots
en une poignée de roses
et te les offrir.

Raconets

Raconets de la conversa
al dematí, sense veure'ns
encara. Emmirallament

de caràcters grisos, jugant
amb la blancor de la pantalla.
M'ofereixes un solet de pètals

que, en girar-se cap a la posta
de sol, aquest capvespre, a l'hora
violeta, m'acollirà a casa nostra.

© Roser Blàzquez Gómez

L'heure violette

À Rachel et Ángel

C'était l'heure violette,
ce moment rare où l'ombre
égale en netteté l'objet

dont elle est sœur. Gris vif,
lumière de paille. Guirlandes
de détails menus qui invitent

à s'attabler et à converser,
ensemble, autour du simple
pot de l'amitié.

Nostàlgia del Santi

La fotògrafa ha sabut captar
un instant que em deixa mut.
Hi ha tanta, tanta nostàlgia

en la mirada del Santi. Molt
més que l'instant fugisser
de l'aturada a la plaça. Ara

ja comprenc perquè al Santi
li agrada tant prendre'm 
gentilment el pèl. Mut. Càlid.

© Fanny Jourda

Mare i filla

El passavila s'atura un instant
i les baquetes semblen suspendre
el temps. Paral·lelisme perfecte

de la mare i de la filla, mirant
de reüll un fet que se'ns escapa.
Què serà? No m'importa. M'estimo

més fixar-me en l'amor que les uneix
i de què, en aquest instant precís,
ni l'una, ni l'altra ha pres consciència.

© Fanny Jourda

Humana construcció

Je ne bastis que pierres vives,

ce sont homes.

                            Rabelais

Què trists són els edificis,
immòbils, callats! La pedra
freda s'uneix amb el ciment,

sense estimar-lo mai. En canvi,
per maldestres que siguin,
els homes es van ajustant

amb un respecte infinit, buscant
sempre el millor. Res de caires
ofensius. Benevolència permanent.

© Fanny Jourda

Mal de vivre

On ne connaît le mal de vivre 

que lorsqu'on en connaît la joie.

                                 Barbara

Une vieille dame souffre,
que la chaleur accable,
sa fille cadette l'assiste

puis à l'hôpital la convoie.
Sucre, tension, chiffres
tournent dans sa tête.

Que devient l'appartement
vide avec ses souvenirs ?
Aux murs blancs de l'hospice,

nulle pendule pour rappeler
le mal de vivre quotidien
et la joie qu'il procure.

Procrastinant

Demà, al dematí, faré la bugada
i l'estendré al pati. Mentrestant
n'assaboreixo la perspectiva

i escolto els cants d'ocells,
a banda i banda de la casa.
Penso en tu que l'estàs estenent

i que demà, al dematí, escoltaràs,
potser, el cant dels ocells. Distints,
i tan indesxifrables com els meus.

Women Power?

Han llençat bosses i motxilles 
pel terra brut i s'han descalçat
més o menys. Vestides totes al

seu gust i no pas segons criteris
dictats pel mercat, toquen plegades,
fent-se l'ullet al ritme de baquetes.

S'estan preparant en un racó del pàrquing
a prendre el poder, de nit, en uns pobles
foscos, amb uns diables rojos per amics.

Melodies

Recordo el vell Lope de Vega
que deia que per fer teatre
del bo, només es necessitaven

dues posts, dos actors i una passió.
Perquè hi penso en veure quatre amics
bucòlics arraconats en un pàrquing

i lleugerament vestits tocant plegats?
Han passat hores, van tornar a casa,
mes encara recordo les seves melodies.

On és la teva barca

Els qui hem nascut a la mar

tenim per pàtria una barca.

                        Pere Xerxa

La mar tremola encara,
mes on és la teva barca?

La vaig buscant i no la veig,
nedo lent i em freguen la pell
invisibles salpes de vidre fred.

La mar tremola encara,
mes on és la teva barca?

Quan cremen boscos

A la Roser, of course

Diuen que l'incendi de la Biblioteca d'Alexandria
va constituir una ruptura en la història humana...
...Ara mateix, cremen boscos. De pins, d'alzines,

de roures, de fulles i de pinassa. Pàgines volades,
grises i sense escriure, volums, totxos, aspiracions
de qui escriu per fer el món una mica millor.

Fa ben poc, les flames llepaven un monestir estimat
i pensava en tants manuscrits que un dia s'hi van
escriure, lentament, cap cot, en una pell d'ovella,

a la llum d'una espelma que cremava per al bé de tots
i no per la boja precipitació de qualque eixelebrat.
Quan cremen boscos, incendien biblioteques.

Pallaguejant al Riberal

No podien faltar embotits,
ni birra freda, ni truita.
Nos havíem trobat per assajar

plegats, pallagos del conflent
i castellers del Riberal. Bona
vesprada, acabada per converses

en veu alta i rialles en torn
del petit bar que havia abandonat,
digueren, l'amfitriona Marie.

Foren hores llargues, càlides,
mes no pas calentes, gràcies
al ventolí que nos feia costat.

En els ulls del Sacha

Hi ha pocs aniversaris a la vida,
i encara menys de compartits.

Encontre serè d'una mare i son fill
que fa anys en un bonic restaurant.

La Karine, no la veureu en la foto,
però jo la veig tota, somrient,

en els ulls del Sacha. Els cambrers
ja s'afanyen, la felicitat té pressa.

T'he trobat a faltar

Com una gota d'aigua
a la punta del dit,
t'he trobat a faltar.

Com un capciró perdut,
al mig dels llençols,
t'he trobat a faltar.

Com la punta d'un llapis
que el tedi ha esmussat,
t'he trobat a faltar.

Biblioteca ensorrada

Pensant en Pau i Joan F.

M'agrada passejar lentament per la platja,
sentir com s'enfonsen els meus peus nus
dins la sorra seca o molla. Sorra silent.

Unitat groguenca, feta de bocins, retalls
de vides passades: roques, petxines, closca
de qualque cranc agosarat, abandonant la mar

serena. Però m'agrada encara més passejar-me
per l'ample passeig dels coneguts estirats.
Sencers tots, amb llur somriure, llur veu

llur saviesa. Biblioteca ensorrada de cop,
i que, maldestrament, avui, amb plors als dits,
m'esforço en aixecar, davant dels vostres ulls.

https://www.catnord.cat/opinions/1287-biblioteques-ensorrades?fbclid=IwAR2o5-86KzYwUDKSUFoTljpGM28R7gpfKtPJlOhmaSvvW4K0ZZkAdDXAwh0

Capitale de la couleur

La courbe de tes yeux

fait le tour de mon cœur.

                   Paul Éluard

Vidée de ses touristes,
la ville est au matin
ce lacis de venelles
qui glisse vers l'eau 

sombre. Les fenêtres
sont closes et le linge
est rentré. Un vieux chien
poursuit son ombre chaude.

Tu me tiens par la main,
me questionnes sur la réclame
qui orne les volets. La couleur
est partout et ça sent le pain

chaud. Le canal n'est plus loin,
d'un pas, ou de deux, de conserve,
nous l'enjamberons comme si c'était
la Seine, le fleuve vif de nos pensées.

No et vaig conèixer

A la memòria de Joan F. López Casasnovas

No et vaig conèixer gaire,
et vaig conèixer ben poc.
A cada vegada, un somrís

de cor i uns mots discrets
de llatinista ver. Semblant
un Àngel caigut anys enrere,

m'ensenyaves girs i metàfores.
No et vaig conèixer gaire. Ara
és temps que et conegui millor.

Il y eut

À Roser

Il y eut ce livre épais,
qui tenait dans la main,

le dos cassé avec ses

mille gerçures.

Il y eut ces pages blanches

qui perdaient leur odeur

sous les yeux avides

des vies qui s'épuisaient.

Il y eut le miroir gris du sol

et l'envie soudaine de tout

laisser  et de courir les chemins

pour enfin venir te retrouver.

I els carrers es feren sonors

I els carrers es feren sonors,
amb gralles i tabals, passes

pesades i sacs de gemecs.

L'estretor adormida de tarda

d'estiu bullia de cop i volta

i s'obrien persianes i porticons.

Per quatre dies s'entregarien

a la festa, castellers multicolors

vinguts de la Rosa dels vents.

© Marie Lopez

Confiança, confidències

No em confiïs res, de moment,
només confia en mi, que la vida

és llarga i els castells són breus.

D'ungles vermelles i trena bruna,

tu i jo, en sabem molt. Mes avui,

sisplau, no em confiïs res, dóna'm

la teva força i una bona alenada.

Demà serà un altre dia, i farem

un vermut. O dos. Plegades.

 © Josep Pontiroca

Cara o creu?

Cara o creu? Res de tot això,
no sóc gens d'apostes ni vull
canviar una mirada per metall.

M'estimo millor el noble perfil
d'una castellera amb casc, silent,
sense un bri de vanitat, al servei

exclusiu de la colla i del públic.
No pintarà quadres ni esculpirà
però, per un segon, encarnarà el Bé.

 © Josep Pontiroca

La forza dell'amore

No sé si aquests dos tan bells
i tan ben abraçats són enamorats.
No ho sé, ni ho vull saber.

Els vaig mirant. Llargament. I penso 
en la força del destí o la casualitat
que porta a trobar-se, setmana rere

setmana, homes i dones, sense fronteres
ni prevencions, però units per un mateix
amor. A la vida i a la llengua.

 © Josep Pontiroca

Com per anar al ball

Quina és aquesta senyora que passa
per la vila, com per anar al ball?
Camisa d'herballuïsa i posat noble.

Aturen els castellers llur seguici
per deixar-la lluir son polit coloret.
Ja sé que ben prest vindrà un home fort

i brau, mestre en guix i fuster benaurat.
S'abraçaran potser, o potser s'aguantaran,
car la força del castell ben val la de l'amor. 

 © Josep Pontiroca

A Berga, sense bergantí

A Berga, sense bergantí,
amb mocador de cotó sang,
parlava un pirata savi,

sense moure mai els llavis.
Paraules de cor i d'ulls,
cara benèvola entre totes
aquelles que s'hi aplegaven.

A Berga, sense bergantí,
amb barba sàvia del Nord,
parlava un president...

© Josep Pontiroca

Dolçor

Senyor meu, mon dolç amic,
sento dintre meu la vida
que vol bategar i s'enlaira

com un eixam de papallones díscoles.
Mel divina entre els dits i set de llavis teus, 
els sols que em poden apaivagar.

Un pi de carn i ossos

Ni de Tres Branques, ni de Formentor,
un pi majestuós i momentani. De carn
i ossos, de teixits vius i somriures francs.

L'homenatge senzill de la gent del nord 
al germans que, al costat, també s'empinen.
Càlid, el vent barreja fulles i pinassa

i les banderes onegen, estripant fronteres
i temors. Una veu altisonant porta versos
antics i essencials. Descarregat, el pi viu
                                                                    encara.

De Berga uns bergants

No han pres cap bergantí
en busca de l'Illa del Tresor.

S'han enfonsat dins les terres

centrals. Són els bells bergants

de Berga, gens brètols, bones 

persones del Birreral, trempats

-apolit que no he dit trempant-

i llestos per ensenyar als amics

del Sud les meravelles del Nord.

Résilience

Qu'elle est belle cette main
noire, qui libère et se libère.
Ridules sereines, sages phalanges

repliées sur le mince tube de métal.
En son cœur, l'encre grasse du sang
bleu, le seul le vrai, l'aristocratie

du cœur qui ose affronter. Mots, phrases,
rythmés par une ponctuation précautionneuse.
L'écriture est miroir le long du chemin.

Qu'elle est belle cette main
blanche, que je regarde, qui vous écrit,
et, ce faisant, libère et me libère.

© Arte

L'aprenent

El savi veritable és aquell qui no deixa mai
d'aprendre del món i de meravellar-se'n.

En conec un que acaba de fer seixanta-cinc
anys de descobertes. Des de la infantesa

a Sète, fins a castellers y diables del Riberal, 
passant pel port de Frontignan, la Guàrdia

Republicana de París i la brigada de gendarmeria
de Sant Cebrià. L'altre dia el vaig veure seguir

les lliçons de pirotècnia del mestre Hervé i gaudir
del recorregut històric que aquest ens va oferir.

Tot i l'esquena adolorida, no deixa mai
de fer-nos costat i d'enriquir-nos. Sàviament...

                                            Per molts anys, Henri!

Falconada

Els veuen com una escultura fugaç,
de verticalitat, un repte audaç
a l'austera gravetat.

Per mi, són una ala multicolor,
de manta oceànica o d'avioneta
furtiva, l'alenada col·lectiva

d'una comunitat que sap que tots
valen més que un sol. Us respecto,
amics falcons, i us trobo a faltar.

© Fanny Jourda

No mirades

Per als Antics, les persones
eren màscares de teatre. De fang,
arquetípiques i inexpressives.

M'estimo més aquest triangle viu
de no mirades, alienes a les falses
aparences i al servei de cadascun

dels membres de la colla. Bouba,
Mickaël, Cédric, personalitats
úniques ben allunyades dels Antics.

© Fanny Jourda

Pensatiu

Tota llengua fa foc.

Jordi Pere Cerdà

En Miquel pensa. Gaudeix cavil·lant,
amb la seva mirada blava concentrada en
els records recents i la vida venidera.

Porta un abric d'anys, esmorteït per
curses sobtades i espurnes atzaroses.
De foc i pólvora, un diable del nord

és també de mots, girs i cantarella.
Aquest, de la Salanca, porta ben alt
la nostra llengua i, pensant, l'homenatja.

© Fanny Jourda

Descans

Al bell mig dels crits i de la confusió,
la bèstia cruel descansa uns instants.

Ulls serens i ullals mandrosos.

Qui pensaria que el drac és dolentot?

Cap dels assistents, i molts menys

la mainada que juga.

Gelats, orxata, llet merengada esperen,

els esperen per a suavitzar la còlera

de l'animal antediluvià.

© Marie Lopez

Byrrh

Vols una birra? No, un Byrrh!
Amb gel? No, amb FOC!

El vell rellotge ha perdut busques

i la gent corre pels carrers.

Nit de bogeria. Els diables s'han fet

batlles i el poder ja és seu!

© Marie Lopez

Un bateig del foc

Amb ulleres entelades per endevinar
la realitat renovada, l'Henri s'inicia

a la màgia del foc i de la pólvora.

Colors, olors, sorolls, tot l'embruixa

i el petrifica. Per uns instants. Després

es llança a una cursa embogida,

com sàbat de bruixes a l'alta Navarra.

Només troba a faltar l'alter ego diabòlic

que s'ha quedat a Moià a escriure versos.

Triomf de la poesia, batec de la llengua

El proppassat 6 de juliol, a la incubadora de la Universitat de Perpinyà, va tenir lloc un acte particularment emocionant, marcant i, esperem-ho, decisiu.

Per primera vegada, els premis de poesia de primària, col⋅legis i liceus, es van lliurar independentment de l'occità, a la nostra terra i no pas a Montpellier. Vam lamentar l'absència de la rectora que segurament tenia "d'altri gati da pelare", com diuen els nostres amics italians. Gran pèrdua per a la nostra llengua i la poesia. 

L'acte va començar per uns discursos d'oficials nombrosos i massa sovint xerraires...en francès, amb contades i càlides excepcions. Molt menys fades van ser les aportacions dels alumnes recitant la seva producció. Cal esmentar que enguany la collita va ser excepcional a nivell de qualitat i quantitat. Els professors, entusiastes i incansables lluitadors, feien costat als joves poetes. La llengua va bategar i la poesia triomfar. 

Alguns diuen que una joveneta ja porta els seus versos a dalt d'un castell... 

Abans del piscolabis elegant i -molt- generós, ofert pel director de l'OPLC, atent i eficaç, el representant de la Generalitat va donar a alumnes de liceus el certficat C1 de català.

https://www.catnord.cat/llengua/1282-triomf-de-la-poesia-batec-de-la-llengua

Una posta, una aposta

Posta de sol apaivagada,

aposta cap a l'avenir.

El sol flameja, onejant

com una camisa de lli.

Nens jugant pel pati,

a recer del mal viure.

Aposta gens agosarada

que inspira la posta de sol.

© Roser Blàzquez Gómez

Oralitat

La poesia és veu i emoció.

Agafes un mot ben senzill

i amb la teva veu el fas altre,

l'alliberes del pes de les

convencions, va volant

per la sala i ja floreixen

somriures a l'entorn. Un dia,

una jove castellera ho va gosar

i en vaig ser testimoni il·lusionat.

Nocturn baotenc

Cadires desaparellades, el pàrquing fosc
com a terrassa improvisada a la mitja nit
i el rotlle d'amics, espontani, lent, joiós.

Tenen nom i cara. Hi ha el Jean-Louis, la Karine,
el Santi, el Guillaume, l'Angélique, l'Alícia, l'Hervé,
i, prenent la foto, un servidor. Mots i més mots,

la cantarella dels sons i dels sentiments, velles
històries compartides, generositat nua i presència
callada dels absents de la colla.