A l'Eduard G i als aragonesos de la Rosalba...
Poemejant, a dos, tres o quinze.
Dempeus o asseguts, ben desperts
o mig adormiscats, que la poesia
és vida, sense necessitat de mots
escrits a la pissarra o en un llibre.
El batec d'una veritat muda en jezz
que es prolongarà més enllà dels murs
vermellosos del liceu, pels carrers muts
o sonors de la Fidelíssima. Interrogueu
la llengua, dubteu de la seguretat de
les paraules. Feu com el Víctor Hugo
que li posava una gorra frígia vermella
al diccionari vell, abans d'oferir al món
la saviesa sensual d'uns versos ballarins.
I, sobretot, gaudiu, gaudiu. I conviviu.
© Rosalba Pages
