Al Txolo
Se solien reunir els dilluns
al capvespre per fer tertúlia.
Eren quatre o cinc, a vegades
vuit o nou. Xerraven fort, tot
menyspreant el partit de futbol
que l'alta pantalla donava. Com
molts forasters, aquesta gent del
poble hi compartia fetge i patates
fregides casolanes. Un dia ens hi
invitaren, amor, te'n recordes?
Ja havíem sopat, a casa d'uns bons
amics. Els vérem parlar dels móns,
els nostres, actuals i passats. Dels
tres Joan que hi havia, el més alt,
amb barba de profeta, parlava molt
menys que de costum. Sa mirada fosca
tenia la profundidat del pou de na
Patarrà. No l'hi demaní res, ni ell me
digué res. Passaren hores i hores. Rebí
un missatge molt dens i llarg que s'acabava
per aquestes paraules: «Es fetge d'ahir era
molt bo, però el de la meva àvia era millor.
La comparació era incomparable.» Amb més força
que la magdalena proustiana o la taronja que Lou
li donà a l'Apollinaire, el fetge olorós del bar
Sa Roda, havia tornat el nostre Txolo al món ric
de la seva infantesa. I ara mateix, a quatre cents
quilòmetres de sa meva illa adorada, tinc la suau
impressió de veure una senyora baixeta que s'eixuga les
mans a l'ample davantal, després de preparar-nos un fetge.
