Són dues. Amigues i alienes,
no es miren mai als ulls,ni es
freguen les seves llengües agudes.
L'una és groga, com d'or fos, barrejat
amb sorra fina. L'altra és tan vermella
que es diria de sang fresca i verge.
Quan comença a fosquejar, arran de l'aigua,
trenen els seus cossos humits i silenciosos.
Només se senten els casacavells de les escames.
Remor celestial que necessita una altra llengua,
ultramontana i un combat de cada dia, la ment
en les arrels perdudes i, per fi, retrobades.
