Aquesta vegada no crec en el conte
que, vespre rere vespre, conto al nen
petit. De capellans honestos, en conec
un grapat, que donarien la pell per la salut
física -i no només moral- dels rars feligresos
que els venen a veure. Però de bisbes no en conec
gens i l'únic que se'm mostra ple d'orgull sota
la mitra rígida, s'assembla als qui preparaven
el camí a un dictador petit amb veu de falset i li
feien cor, ben lluny d'un déu alt i prim que donava
l'amor sense de ningú rebutjar la nació ni la llengua.
