Mercè, la novel·lista t'ho havia explicat:
aquesta és una ciutat en obres, sense
fi. A Horta o a Roger de Llúria.
Sota la pell de quitrà o de sorra, ensenya
la vida tèbia, dels veïns reunits el seny
i la rauxa sobtada. Sota la interminable
senyera quatribarrada. A la pista vermella,
al bell mig del col·legi, una parella ballava.
De besos i de retrets. En silenci. L'hora
era morada. Ho sabies. Sense explicar-li
mai, ella et comprengué. A dalt, per un
altaveu rovellat, una rossa cantava.
D'altres balls. De nenes i nens. Uniformats
de blanc amb cinturons de color.
Barcelona era bona. I la rossa sonava.
