Al vespre, fosquet,
m'esperaves sense
ser vista.
Batec d'uns cors
encara separats,
per uns instants.
La plaça era del Nord,
nosaltres l'haviem
perdut feia temps.
El terra era d'or, els coloms
t'envoltaven. De cop i volta
desaparegueren.
Ja es fregaven les nostres
mans abans d'arrambar-se,
paraula teva, la primera
que m'ensenyaries. La parada
se'ns empassà i les ombres
s'uniren mostrant-nos el camí.
