No crec en Déu. Ni en el dimoni.
Crec en els homes i en les flors.
La rosella, el Lionel, el Rémi.
També crec en amics llunyans i
propers, cults i elegants. Ric.
Penso en l'«¡adiós, paredes!»
de la Celestina quan aquella deixava
la casa i se n'anava pels carrers.
Una parella divina, ¡sí, senyor!
Dos Déus amagats, silenciosos i
atents. Un impuls, només donaren
un impuls. I la vida se'ns emportà.
