Era un bòtil humil, de plàstic
fi que s'estripa dins sa ma.
L'havíem deixat a sa capçalera
de ton llit, ja fred, que s'empassaven
les hores. En tancar sa porta, capcot,
me'l vaig prendre tot, sense beure'n ni una
gota. Néctar callat, promeses a distància,
mots encreuats de paraules creuades.
Un bany lustral de batecs infinits.
