Als membres de la Caixa B
Ja no puc teclejar i la boira
m'invadeix el cervell. Es confonen
les llengües, perdo els mots. Només
em venen imatges fixes, com una obsessió.
Totes de la meva illa. Un despatx d'urbanisme
a les golfes d'un Nadal perllongat, unes mates
inacabables al poble blanc d'un Nobel oblidat,
un palco de vellut vermell i un ram de flors
per als músics amb qui cenaria després. Però,
sobretot, aquella llengua tan clara, plana i
saborosa, que m'aprenc dia rere dia, d'uns amics
ja indispensables i que em guien gentilment.
