Ella em va portar un mot.
Petit. Quatre síl·labes.
Una alenada sobtada,
després de setmanes
de lectures diurnes,
en silenci. Cap cot.
I he continuat a seguir-li
les passes, escrivint molt,
per anar acompanyant-la
pels viaranys de la vida,
fent país, fent llengua, fent
parella. No m'ha demanat
res. M'ho ha donat tot.
O gairebé. Demà serà diada
de la poesia. M'acompanyarà.
