Bondats

«Fes bondat, per fi, Manel...»
Mes el nano no feia mai el que
li exigien. Els sabia greu però

la veritat és que no es portava
bé. Amb ningú. Fugia dels adults
i de l'ordre establert. S'estimava

més refugiar-se a la cova vella i,
allí, xerrar amb els insectes, sense
torturar-los mai, com solien fer

els seus companys que feien bondat
davant dels adults. Era un nano bo, amarat
en una bondat que els altres no coneixien.