Quan sorgeixen per tota Europa
les temudes pedres de la fam,
les temudes pedres de la fam,
Quan els pantans desesperats
deixen veure, sense to ni so,
els campanars desmemoriats,
ja és temps de regar la floreta
del cor i de l'ànima amb plors
de goig i agraïment,
al roser gris i humil que busca
amb ses arrels el moll de la terra
per fer-ne uns pètals delicats,
tan fràgils com un bes robat,
tan forts com un poemari amat.
© Roser Blàzquez Gómez
