A na Roser... de portes endins
Ja no som l'espanyol
dels insults infantils.
dels insults infantils.
M'han après a robar
els mots des meus amics.
Com una rentadora
de finestra rodona,
ho solc barrejar tot.
Nord-catalanades,
girs càlids de Menorca,
uns accents de l'Osona,
sa flaire d'un flaó
amb es tords d'en Miquel.
Ses ulleres d'en Pere,
es llatí d'en Ponç Pons,
ses petxines d'en Joan
i sa bondat d'en Paco.
De n'Isma i de na Diana,
el sofà literari,
hexasíl⋅labs salats
amb boleros de terra.
Sa veu del bon Ñito,
amb sa barba d'Hemingway.
Sa guitarra d'en Juanjo,
ses inquietuds d'en Tian.
Una munió de llengües
que sap un altre Joan.
Els sopars as fosquet
amb el sol de ponent.
Les fotos matineres
del bon Joan Verger.
El francès de Corinne,
i el somriure de n'Àngel.
La ploma de Llucia
amb ses seues maneres.
De n'Ignasi dos llocs
i dels amics els jocs.
Som un lladre de mots,
un afamat de llengua.
El noi de Binibèquer
que somniava en el mar.
© Llucia Palliser
