Uns somriures tímids, creuats,
més enllà de la música. El teclat
de l'Artur és una pista de ball,
voldria que fos una pàgina en blanc
on escriure-li els bateigs de
mon cor.
L'amic Paco m'acompanya, en torn
d'unes tapes i d'un got de vi bo. Xerrem,
xalam, en català, en pla i en francès.
Passen les hores. Peter Green, Miguel Ríos,
els Mustangs, escrivim a una amiga comuna,
sense qui no ens hauríem conegut,
ara que som inseparables. El concert s'apropa
al final: «¡Otra!», «¡Otra!», «¡Otra!». M'aixeco
de la taula, m'apropo al taulell, passo al costat
de la noia de porcellana de veu de seda i somriure
de gingebre. No li dic res. I la nit se'ns empassa.
