El poeta ens acull al seu pis de
l'Eixample barceloní. Decorat amb gust, càlid a les fosques, deixa
passar, per un finestral, a una terrassa profunda i clara on tinc la
sorpresa de veure una reproducció, a escala, de la vegetació de
l'illa. Seiem. A un pam, a la dreta, el volum prim es confon amb la
fusta de la taula. Hi veig com un símbol.
60 pàgines, 21 poemes tancats per
un epígraf
del Shakespeare, una il·lustració
per la seva estimada Tònia Coll i un epíleg metapoètic de
l'Antònia Vicens.
Per qui vol buscar-hi traces de
l'illa familiar -Menorca-, en trobarà per tot arreu l'empremta
nostàlgica. Mes el poemari no s'hi limita. Hi ha poemes sobre la
ciutat d'adopció del Joan Pons -Barcelona-, la jardineria urbana
-una mena d'autoretrat?-, una habitació de Frankfurt, la perspectiva
vital de les persones
de més de cinquanta anys i un relat deliciós de sis pàgines en
versos lliures titulat «La veritable història de l'Estàtua de la
Llibertat». És a dir unes quantes variacions sobre l'illa modèlica,
les petites illes que cadascú té a dintre. En llegir en tan poques
pàgines, ritmades per
persones i figures -qui
no s'enamoraria de la seva ballarina?-, tot un compendi del món
íntim amb tots els uts i els tuts, hom té ganes de jugar amb els
versos del Jorge Manrique i de concloure per:
«Nuestras vidas son las islas que
van a dar a la mar que es el vivir.»
Joan Pons, L'illa dels
arbres vençuts, Calonge: AdiA Edicions, col·l. Ossos del Sol
/17, febrer de 2016.
