Tanco els ulls i baixo pel carrer,
lentament, per la vorera estreta,
fregant les façanes d'esmeril clar.
M'imagino com hi baixava s'àvia Antònia
cap a les escoletes del claustre on
donava classes. No tenia setze anys.
Era tímida. No havia gosat dir-li al
cosí gran que tant admirava que l'estimava.
Un dia se n'anà cap a França i la deixà.
No digué res. Era fina, polida. La gent
no entenia perquè es quedava de fadrina.
Callava. Els alumnes l'adoraven.
Un dia, el cosí tornà amb barret, abric
i polaines. Li demanà la mà. Se n'anaren.
As claustre, ses al·lots ploraven.
