a la memòria de s'àvia Antònia
M'havia confós. Em parlaven de «xalar»
i jo creia sentir «xerrar», de tan bona
com era la paraula. Foren hores d'or, de pols
i de fonoll. Vaig aprendre molt, no es volien
docents però n'eren. Aprenia la vida dels meus
avis, de la part oblidada a la vora del camí.
Xalava amb ells, xalava amb ma mare. Li trucava
sovint, des d'un cafè estret i lluminós. En sentir-me
retrobava l'amor dels seus pares. Jo, em construia
un passat, no el meu, sinó el seu, el d'ells. El miratge
em vingué de sentir el conco que deia «Jo, menorquí, nascut
dins una barca». En el aire, flotaven unes aromes d'«Heno de Pravia».
