al Paco
Eren temps difícils, al blat li deien arròs
mes no els enganyava aquest calor pastós.
Vivia entre els seus pares, al mig de Sant Lluís,
protegit, eixerit. Aprenia el tracte de les bèsties,
el nom dels vegetals. Un dia, els seus pares, aleshores
tan dolents, pensava, el portaren a un edifici blanc
de parets gruixudes, amb caràcters de motlle en castellà.
Clar, l'al·lot no sabia llegir, mes les lletres de pal
l'impressionaven. El mestre, alt i fort, parlava en una
llengua que no entenia. Una llengua aspra i no tan clara
com el pla càlid. Plorava, se'n volia anar. Una presó de
mots, de sons i d'himne fins un dia que d'altres nanos,
forasters, se li van apropar. Foren jocs petits, rialles
moltes i el Paco aprengué la dolçor d'aquella llengua aliena.
